diumenge, 31 de maig del 2020

L'Esperit Sant que eixampla el cercle (Pentecosta 2020)

"Rebeu l'Esperit Sant!", deia Jesús a l'evangeli de Joan. La frase es pronuncia el capvespre de Pasqua, quan Jesús es manifesta ressuscitat als deixebles. També afegeix: "A qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó". Confessem que, de sempre, ens ha impressionat aquesta sentència de Jesucrist. Rebre l'Esperit Sant va associat amb autoritat religiosa, però sobretot amb proximitat amb l'àmbit diví. Rebre l'Esperit Sant, ens hauria de provocar tremolor de cames personal, comunitari i eclesial, per la gran càrrega de responsabilitat i d'honestedat que això demana, quelcom no gens fàcil de gestionar, de vegades fent-ho amb rigorisme i excés de zel, i d'altres de manera pusil·lànime i vergonyant. 

Perquè l'Esperit Sant ens obre un cercle concèntric, annex al cercle diví: i això són paraules majors! L'Esperit Sant és molt més que un regal diví perquè els creients estiguem contents, és molt més que una força interior que ens empeny: es tracta de participar directament de la proximitat amb Déu, el Pare, i amb el seu fill, Jesucrist. L'Esperit Sant eixampla el cercle de comunió amb Déu que Jesucrist ens va obrir, i que manté obert des del cel, assegut a la dreta del Pare. 

Els Fets dels Apòstols ens explicaven la vinguda de l'Esperit Sant de manera més espectacular que a l'evangeli: a cops de vent impetuós, amb llengües de foc, amb el do de parlar llengües, i amb gran admiració col·lectiva. Aquesta escena és la que ha immortalitzat la iconografia cristiana per la seva expressivitat, però adonem-nos que ens dona un missatge paral·lel al de l'evangeli de Joan: l'Esperit Sant és un apropament tangible de la divinitat als humans, és eixamplar el cercle de proximitat amb Déu a tots els pobles i llengües, és admirar-nos comunitàriament de les grandeses que Déu fa enmig dels humans, és senyalar un camí clar i ben traçat vers les altures celestials, que és el final de la nostra aventura humana. Cuidar aquest camí és una enorme responsabilitat. 

L'Esperit Sant és, en definitiva, el certificat de garantia de la proximitat divina, és la xarxa segura i gratuïta de connectivitat amb Déu, i això ens ha de suscitat un grandíssim respecte i reverència. La pandèmia passarà, les conseqüències de tota mena passaran, la negació del sagrat que defineix fins ara la nostra cultura passarà, nosaltres passarem, però els dons de l'Esperit Sant no passaran mai.

dissabte, 30 de maig del 2020

A Sant Aniol és Pasqua granada, però no lluïda (Pentecosta 2020)

La tradició popular catalana, anomena Pasqua florida la festa de la resurrecció de Jesucrist i Pasqua granada la festa de Pentecosta. Aquests noms provenen del cicle primaveral, que desvetlla la florida de la natura durant la seva primera lluna, i després de cinquanta dies d'efervescència es contemplen els seus fruits granats. 

La Pasqua granada Pentecosta, és la festivitat que es celebra a l'aplec de sant Aniol d'Aguja i que enguany s'ha suspès. El sotrac col·lectiu de la pandèmia també ens ha afectat. Per això, a Sant Aniol serà Pasqua granada, però no lluïda. 

Enguany l'esplanada de davant el refugi no estarà plena de gent fent preparatius. Al coll de Clarioles no sonaran les gralles, ni es cantarà "Dintre la comarca de l'Alta Garrotxa en lloc molt feréstec i encinglerat, cada any s'hi celebra una festa animada, que a tothom té el cor robat". Baixant del coll no s'escoltarà l'Ave Maria de Lourdes, ni la campana que avisarà per anar a missa; tampoc es venerarà el sant ni se li cantaran els goigs, sobretot l'estrofa: "Cureu tota malaltia, i fins el mal contagiós, pregueu al Fill de Maria que ens faci mercès a tots". No hi haurà encantament de coques, ni elecció de pubilla i hereu, ni sardanes, ni arròs, ni cant dels adéus, ni rialles i somriures de complicitat. Per això, a Sant Aniol serà Pasqua granada, però no lluïda.

No obstant això, avesats a superar contrarietats de tota mena que sovint alteren les programacions, ens recordem mútuament una altra estrofa dels goigs: "Per Vós cobren alegria, molts enmig de ses tristors, pregueu al Fill de Maria que ens faci mercès a tots". No hem d'amagar el cap sota l'ala davant aquesta pandèmia que ha aturat el ritme del planeta. Però tampoc hem de quedar-nos esporuguits a casa. 

Hem de recuperar la normalitat seguint l'exemple eloqüent dels boixos de totes mides que omplen l'Alta Garrotxa. Hem contemplat la malura que s'apoderà d'ells i la seva devastació progressiva. Paratges amarats del seu color verd fosc i de la seva olor peculiar, quasi a resclosit, quedaven assecats i plens de larves, que s'enganxaven a la roba quan passaves entremig. Però la primavera passada, el camí de sant Aniol ja mostrava alguns llucs que rebrotaven, i aquesta primavera segur que són més manifestos. La malura s'anirà oblidant a la mesura que la força de la natura retorni a la muntanya l'esplendor malmès. Nosaltres hem de fer el mateix. 

Pasqua granada és escampar els fruits que ha fet brotar la Pasqua florida. Pentecosta és escampar la vida nova que ha fet brotar la resurrecció de Jesucrist. Els boixos rebrotant que acompanyen el camí de sant Aniol ens ho recordaran fins que celebrem de nou l'aplec.
 
Fra Jordi Cervera, vigília de Pentecosta 2020.

dimecres, 27 de maig del 2020

L'àngel caigut de Marc Chagall

"L'àngel caigut" és el títol d'un quadre destacat de Marc Chagall, que dedicà part de la seva inspiració artística a pintar escenes i personatges bíblics.[1] Aquesta pintura és una lectura personal que fa l'artista del passatge bíblic de Gènesi 6,1-4, l'episodi de segell mitològic on els fills de Déu descendeixen a la terra i procreen gegants.[2]
Les línies diagonals permeten apreciar la prioritat temàtica dels quadres del pintor bielorús. En aquest cas, l'eix principal el constitueix l'àngel que cau i un home jueu que fuig de la seva presència. L'àngel, més que caure, sembla que l'hagin llençat. La seva figura feminitzada, rogenca i temible, amb ales i cames, només amb un braç i un ull, tota descabellada, omple el seu voltant d'una espessa tenebror. La seva irrupció provoca la fugida del vell jueu, amb rostre blavós i barba, vestit amb abric llarg, pintat en el pla més avançat del quadre, quasi sortint-ne. Protegeix un rotlle de la Torà semiobert amb quelcom inintel·ligible, i s'atura per mirar enrere, de reüll i bocabadat, no donant crèdit al que veu.
L'altra eix diagonal el senyala un camperol rus volant pels aires, amb el rostre verd, expressant sorpresa i desconcert.[3] Les taques blanques de la cara, i el contorn blanc que envolta la seva figura expressen que ha sortit expel·lit per l'impacte de la caiguda de l'àngel. Fins i tot deixa anar el bastó de la mà. En l'eix inferior de la diagonal apareixen dues figures de la iconografia cristiana que Chagall inclou sovint en les seves pintures: la més velada és una Madona que protegeix l'infant amb determinació; la més evident, en un pla més llunyà, és el Crucificat en vida, com expressa l'aureola vermella del seu cap. Ambdues figures miren l'àngel, resistint el seu embat. L'infant, que sembla rescatat de l'ala de l'àngel, amb el rostre lleugerament verdós i esporuguit, esguarda fixament la mare.[4] Als peus de la Madona i del Crucificat, hi ha una ciutat en flames i destruïda, amb teulades nevades, possiblement la Vitebsk natal de l'artista, amb algun personatge que fuig, com ell mateix va fer.
El dramatisme i la violència que manifesta el quadre, el submergeixen en una atmosfera de soferta devastació, però no de desesperació. Els efectes de l'àngel caient indiquen la ruïna global que provoca el mal, però simultàniament apareix la resistència jueva i cristiana, que el miren a la cara, protegint el propi tresor —la Torà i l'Infant—, i assumint una derrota aparent a la creu. Però el Crucificat, parcialment cobert amb un mantell jueu de pregària (tallit), sembla que parli.
A més, el quadre també irradia lluminositat a través del color groc, que Chagall utilitza per trencar l'atmosfera negativa que el domina, per significar la presència transcendent, i per evocar la pregària perseverant. A l'esquena de l'home jueu brilla un sol molt llunyà que la tenebra no aconsegueix ofuscar. A sota, i més destacat, llueix un desconcertant animal híbrid, que treu el cap rere la figura de l'hebreu. La seva fesomia i el seu color groc trenquen la lògica humana per anunciar presències benefactores insospitades. Fregant el morro de l'animal, es sosté a l'aire un violí, instrument habitual en els quadres de Chagall. De color blau cel, l'arc que frega les cordes del violí fa sonar acords divins enmig del terrabastall provocat per l'àngel. Entre la Madona i el Crucificat, en un pla més avançat, llueix una espelma damunt un candeler litúrgic. La seva flama groguenca i l'aureola que l'envolta expressa la pregària fervent i la resistència callada enmig del caos col·lectiu.
El color groc llueix amb més discreció en el pèndol del rellotge de paret, que vola davant l'ala esquerra de l'àngel. Chagall pinta rellotges voladors, de vegades sense agulles per expressar que el temps s'atura, però aquí senyalant l'hora per significar que la situació té un final. Presentar-lo davant l'ala de l'àngel també indica que el temps dominarà el mal.
Aquesta pintura de l'àngel caigut esdevé doblement corprenedora per la combinació de dramatisme i de resistència. Chagall trigà dues dècades a arrodonir-la. L'hem escollida perquè posa imatges, figures i rostres, al que vivim interiorment aquestes setmanes de confinament.
Enmig del silenci esfereïdor que provoca l'aparició generalitzada del mal, el violí fa sonar una discreta música divina, i una veu parla des de la creu. Enmig d'un ambient tenebrós i d'indefensió, el color groc de sorpresa, transcendència i perseverança, obre escletxes de llum. Enmig de l'angoixa de no saber quant de temps durarà el mal, el rellotge anuncia la seva caducitat.


[1] El quadre es troba al museu d'art de Basilea [https://www.kunstmuseumbasel.ch/: consulta 26-maig-2020]. Per l'explicació del quadre ens hem servit de la següent bibliografia: Hans-Martin Rotermund, Marc Chagall un die Bibel, Lahr: Verlag Erns Kaufmann 1970; Esperanza Galindo Ocaña, Transgresión y tradición en la obra bíblica de Marc Chagall, Sevilla: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla 2008.
[2] Fent una prospecció als comentaris del quadre, constatem molta diversitat interpretativa, segons provingui del judaisme ortodox o de la perspectiva cristiana, considerant-lo una obra autobiogràfica o comentant la tècnica pictòrica. Enmig d'aquesta pluralitat, nosaltres optem per realitzar una lectura teològica d'arrels bíbliques.
[3] Chagall també pintarà de verd el rostre sofrent de Job i el de Noè dins l'arca.
[4] La imatge ens remet a Ap 12,3-4, l'escena del drac roig que vol devorar el fill que la dona havia d'infantar.

diumenge, 24 de maig del 2020

El perderen de vista (Ascensió 2020)

"Quan hagué dit això, s'enlairà davant d'ells i un núvol se l'endugué, i el perderen de vista". Avui, que és oficialment el primer diumenge de desconfinament religiós, després de setmanes de misses virtuals, acudim a l'església precisament per celebrar que Jesús se'n va al cel i que el perdem de vista. Així ens ho explicava la primera lectura. Però aquesta frase dels Fets dels Apòstols, més que una escena visual ens descriu una escena teològica. Ens expliquem: Jesús pujant a les altures és la culminació de la seva resurrecció, perquè una cosa ha d'anar teològicament unida a l'altra. Que Jesús ressusciti, que ascendeixi al cel, i que segui a la dreta del Pare, és un itinerari teològic que manifesta el poder i la divinitat de Jesucrist. El que l'evangeli de sant Joan concentra el mateix dia de Pasqua —quan Jesús s'apareix als deixebles i tot seguit els comunica l'Esperit Sant—, l'evangeli de sant Lluc i els Fets dels Apòstols ho converteixen en un retaule teològic de tres escenes: la resurrecció, l'ascensió, i la vinguda de l'Esperit Sant. Aquestes escenes les hem de contemplar no amb els ulls humans sinó amb els ulls de la fe.

Per això és tan encertada la segona lectura de sant Pau als Efesis, que demana pels qui l'escolten que tinguem el do d'una comprensió profunda que ens ajudi a conèixer de debò qui és Jesucrist. Es tracta, en el fons, de rebre la revelació del misteri de la fe, un misteri que no és confús ni recargolat, sinó amarat de llum, d'esperança i de plenitud. La carta també explica que Déu assegué Jesucrist a la seva dreta dalt del cel, convertint-lo en totpoderós, en Pantocrator, que el nostre art romànic català ha immortalitzat visualment.

L'evangeli de sant Mateu presenta la seva versió particular de l'Ascensió. No explica cap pujada a les altures, només la insinua, dient que són en una muntanya. Allí, Jesús ressuscitat dona el seu missatge final als deixebles. En primer lloc els diu: "Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra". Fixem-nos que el missatge teològic sempre coincideix, que és subratllar el poder i l'autoritat celestial de Jesucrist. En segon lloc, els fa l'encàrrec d'anunciar el seu missatge per tot arreu, i per això som aquí tants segles després. En tercer lloc, fa una gran proclamació: "Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món". Un magnífic missatge en temps de pandèmia, que ens convida a preparar-nos per la Pentecosta, l'escena que culmina el retaule teològic de Pasqua. La celebrarem diumenge vinent i esdevindrà la traca final del temps litúrgic pasqual.