Les línies diagonals permeten
apreciar la prioritat temàtica dels quadres del pintor bielorús. En aquest cas,
l'eix principal el constitueix l'àngel que cau i un home jueu que fuig de la
seva presència. L'àngel, més que caure, sembla que l'hagin llençat. La seva
figura feminitzada, rogenca i temible, amb ales i cames, només amb un braç i un
ull, tota descabellada, omple el seu voltant d'una espessa tenebror. La seva irrupció
provoca la fugida del vell jueu, amb rostre blavós i barba, vestit amb abric llarg,
pintat en el pla més avançat del quadre, quasi sortint-ne. Protegeix un rotlle
de la Torà semiobert amb quelcom inintel·ligible, i s'atura per mirar enrere,
de reüll i bocabadat, no donant crèdit al que veu.
L'altra eix diagonal el
senyala un camperol rus volant pels aires, amb el rostre verd, expressant
sorpresa i desconcert.[3] Les taques blanques de la
cara, i el contorn blanc que envolta la seva figura expressen que ha sortit expel·lit
per l'impacte de la caiguda de l'àngel. Fins i tot deixa anar el bastó de la
mà. En l'eix inferior de la diagonal apareixen dues figures de la iconografia
cristiana que Chagall inclou sovint en les seves pintures: la més velada és una
Madona que protegeix l'infant amb determinació; la
més evident, en un pla més llunyà, és el Crucificat en vida, com expressa
l'aureola vermella del seu cap. Ambdues figures miren l'àngel, resistint el seu
embat. L'infant, que sembla rescatat de l'ala de l'àngel, amb el rostre lleugerament
verdós i esporuguit, esguarda fixament la mare.[4] Als peus de la Madona i
del Crucificat, hi ha una ciutat en flames i destruïda, amb teulades nevades, possiblement la Vitebsk natal de l'artista, amb algun personatge que fuig, com
ell mateix va fer.
El dramatisme i la violència
que manifesta el quadre, el submergeixen en una atmosfera de soferta devastació,
però no de desesperació. Els efectes de l'àngel caient indiquen la ruïna
global que provoca el mal, però simultàniament apareix la resistència jueva i
cristiana, que el miren a la cara, protegint el propi tresor —la Torà i l'Infant—,
i assumint una derrota aparent a la creu. Però el Crucificat, parcialment
cobert amb un mantell jueu de pregària (tallit),
sembla que parli.
A més, el quadre també
irradia lluminositat a través del color groc, que Chagall utilitza per trencar l'atmosfera
negativa que el domina, per significar la presència transcendent, i per
evocar la pregària perseverant. A l'esquena de l'home jueu brilla un sol molt llunyà
que la tenebra no aconsegueix ofuscar. A sota, i més destacat, llueix un
desconcertant animal híbrid, que treu el cap rere la figura de l'hebreu. La seva fesomia i el seu color groc trenquen la lògica
humana per anunciar presències benefactores insospitades. Fregant el morro de l'animal,
es sosté a l'aire un violí, instrument habitual en els quadres de Chagall. De
color blau cel, l'arc que frega les cordes del violí fa sonar acords divins
enmig del terrabastall provocat per l'àngel. Entre la Madona i el Crucificat,
en un pla més avançat, llueix una espelma damunt un candeler litúrgic. La seva
flama groguenca i l'aureola que l'envolta expressa la pregària fervent i la
resistència callada enmig del caos col·lectiu.
El color groc llueix amb més
discreció en el pèndol del rellotge de paret, que vola davant l'ala esquerra de
l'àngel. Chagall pinta rellotges voladors, de vegades sense agulles per
expressar que el temps s'atura, però aquí senyalant l'hora per significar que
la situació té un final. Presentar-lo davant l'ala de l'àngel també indica que el
temps dominarà el mal.
Aquesta pintura de l'àngel
caigut esdevé doblement corprenedora per la combinació de dramatisme i de resistència.
Chagall trigà dues dècades a arrodonir-la. L'hem escollida perquè posa imatges,
figures i rostres, al que vivim interiorment aquestes setmanes de confinament.
Enmig del silenci esfereïdor
que provoca l'aparició generalitzada del mal, el violí fa sonar una discreta música divina,
i una veu parla des de la creu. Enmig d'un ambient tenebrós i d'indefensió, el
color groc de sorpresa, transcendència i perseverança, obre escletxes de llum. Enmig de l'angoixa de no saber quant de temps durarà el mal, el
rellotge anuncia la seva caducitat.
[1]
El quadre es troba al museu d'art de Basilea [https://www.kunstmuseumbasel.ch/:
consulta 26-maig-2020]. Per l'explicació del quadre ens hem servit de la
següent bibliografia: Hans-Martin Rotermund,
Marc Chagall un die Bibel, Lahr:
Verlag Erns Kaufmann 1970; Esperanza Galindo
Ocaña, Transgresión y tradición en la obra bíblica
de Marc Chagall,
Sevilla: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla 2008.
[2]
Fent una prospecció als comentaris del quadre, constatem molta diversitat
interpretativa, segons provingui del judaisme ortodox o de la perspectiva
cristiana, considerant-lo una obra autobiogràfica o comentant la tècnica pictòrica. Enmig d'aquesta pluralitat, nosaltres optem per
realitzar una lectura teològica d'arrels bíbliques.
[3]
Chagall també pintarà de verd el rostre sofrent de Job i el de Noè dins l'arca.
[4]
La imatge ens remet a Ap 12,3-4, l'escena del drac roig que vol devorar el fill que la dona havia d'infantar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada