|
Frontal d'Avià. Naixement. MNAC (Barcelona) |
Missa del Gall, 24 de desembre de 2012
Is 9, 1-6/Sl 95/Tt 2, 11-14/Lc 2, 1-14
Si ara us demanés, havent escoltat la lectura de
l’Evangeli d’aquesta Santa Nit, si heu trobat a faltar algun personatge en el
relat... ¿què em diríeu?
Us dono una mica de temps per a pensar... ja? Us heu
adonat que en el relat d’avui hi falten dos “personatges” entranyables del
nostre pessebre? Com sé que sou gent molt llesta i que esteu al dia segur que
heu endevinat que m’estic referint al bou i a la mula. Dos personatges
entranyables dels nostres pessebres que, si no ho havíeu notat fins avui, no hi
són en l’Evangeli. Per tant, com podeu imaginar, després de tants rius de tinta
en els diaris i tant d’enrenou en els mitjans de comunicació, efectivament el
Papa tenia raó... el bou i la mula no apareixen als Evangelis. Però els rius de
tinta i l’enrenou suscitats per aquesta afirmació que només ocupa un parell de
línies en el darrer llibre que el Papa ha escrit sobre Jesús, ho dibuixen com
si ell volgués carregar-se els pessebres de tot el món, cosa que no és així. Com
podeu veure això demostra que sovint els mitjans de comunicació munten un
escàndol de coses que, com veieu ja estaven escrites de fa molt, molt de temps (perquè
aquest evangeli és de mitjans del s. I de la nostra era, ja té uns 1.900 anys
d’història). El trist és que sembla que ho acabem de descobrir avui... no serà més
aviat que tenim un xic oblidada la lectura de la Paraula de Déu?
Com sigui, també ja d’antic, en moltes esglésies
romàniques força antigues (penso ara amb la d’Avià, al Berguedà, per exemple),
ja trobem retaules o vitralls on en el pessebre hi trobem representats el bou i
la mula i normalment ben a prop de Jesús, com per donar-li escalf.
Amb tot, hi ha un altre motiu, bonic i de molt de pes teològic,
pel qual els nostres antics autors cristians pintaven o representaven el bou i
la mula al costat de Jesús en el pessebre i la clau està, em sembla, en
aquestes paraules que acabem d’escoltar de l’Evangeli d’avui: Però l’àngel va dir als pastors: “No tingueu
por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a
la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les
seves senyes són aquestes: trobareu un
nen en bolquers, posat en una menjadora”.
Les seves senyes
o millor el senyal (segons l’original
grec) pel qual el Messies serà conegut és que se’l trobarà faixat (en les
nostres representacions del romànic com si fos un sudari) i posat en una
menjadora. Aquest signe, un nen posat en
una menjadora com Algú disposat per ser menjat és el que els autors
de les nostres esglésies romàniques volien indicar d’una manera ben precisa: el
bou i la mula són a prop de la menjadora per menjar... JESÚS. I això esdevé el
signe també per a la nostra Nit d’enguany.
El profeta Isaïes anuncia Aquell que serà: un Conseller-prodigiós (no un conseller que
vol figurar, ni un conseller trepa)
sinó algú capaç d’aconsellar amb saviesa i lleialment; un Déu-heroi (com per si de cas li faltés a Déu quelcom, el profeta
afegeix “heroi”); un Pare-per-sempre (no
un pare qualsevol, no un pare que avui hi és i demà no, sinó un pare disposat a
fer-ne sempre, de pare, amb autoritat, sí, però no dominant; amb afecte i
entranyes de misericòrdia); un Príncep-de-pau
(no un príncep preocupat, com molts en temps del profeta, per a fer la
guerra i ampliar els seus dominis; sinó algú veritablement preocupat pel futur
del seu poble).
I l’Apòstol escriu a Titus que, en Jesús, s’ha revelat l’amor de Déu. De quina manera? Jo diria que amb
aquest SENYAL: Aquell que ha creat totes les coses visibles i invisibles,
Aquell que els cels dels cels no el poden contenir, es fa carn, es fa nen, amb
tota la feblesa i les limitacions que significarà néixer com a infantó, però,
sobretot, Algú marcat ja pel fet que està destinat a ser menjat, ha ser devorat, que haurà d’aprendre a donar-se, a
consumir-se del tot, per tots nosaltres.
Avui, en aquesta Santa Nit, Jesús torna a venir a
nosaltres d’aquesta manera: pa i vi, novament disposat a ser menjat per cadascú
de nosaltres per a ser plens de la seva vida i per ensenyar-nos que els qui pel
baptisme ens vantem de portar el Seu Nom, estem cridats també a deixar-nos
menjar, a deixar-nos consumir, per amor del seu Amor tot cercant el bé del
nostre poble, del nostre veïnat, del nostre proïsme.