UN TERRAT AMB VISTES

Missa del Dia, 25 de desembre de 2012

Is 52, 7-10/Sl 97/He 1, 1-6/Jo 1, 1-18

No sé quants de vosaltres teniu, crec que aquí a Arenys es pot dir així, el privilegi d’haver un bon terrat.

Ho dic perquè nosaltres tenim un bon terrat, força llarg, a banda i banda del que és l’edifici de l’església, i és tot un privilegi poder pujar-hi a qualsevol hora del dia. És un privilegi perquè, d’un costat, hi ha la vista del mar i la del nostre jardí. De l’altre hi ha també la vista del mar però també la del poble, les seves cases, els seus terrats i mirant cap a Arenys de Munt hom pot arribar a veure els Tres Turons. Tot plegat, una vista ben bonica i molt diferent segons l’hora del dia pels colors amb que el sol vesteix tot aquest panorama.

M’agrada tant pujar al terrat que, tot sovint, més que pregar a l’oratori (fora de les pregàries comunes), quan puc m’escapo i pujo i tinc la sensació que el meu cor es dilata de la mateixa manera que el panorama s’obre davant meu.

Pensava amb tot això en haver resat els Laudes al terrat i preparar el sermó d’avui. Ahir, a la Missa del Gall, les lectures, especialment la de l’Evangeli, ens feien mirar una mica al cel, astorats amb el mateix astorament dels pastors en veure tot l’exèrcit celestial anunciant-nos que Jesús és nat... però immediatament la nostra vista anava cap a la terra, cap a un lloc ben concret, cap a un pessebre aliè totalment a la “polèmica” sobre si hi havia bou i mula en el seu interior. Els qui vau estar a missa ahir atents a l’Evangeli ja vau veure que, efectivament, el text bíblic no en parlava ni d’ase, ni de mula, ni de bou, ni d’animal que se’ls assembli... perquè l’important en el pessebre és Jesús. En Ell es fixen les nostres mirades ahir i avui.

Avui, però, crec que l’Evangeli de Joan esdevé aquesta finestra oberta, i més que finestra, aquesta mena de “terrat amb vistes” on l’evangelista vol que entenguem el gran misteri de l’Encarnació, que coneguem exactament qui és Aquell que ha vingut a la terra. Dues coses voldria remarcar avui d’aquest Evangeli per a què el nostre cor també s’eixampli. La primera, que Aquest Jesús que avui ens ha nascut sigui, per Joan  PARAULA i no SILENCI de Déu. Com remarcant quelcom que sembla indestriable de Déu: el nostre Déu és un Déu QUE PARLA. Però també la finor de dir que Jesús sigui PARAULA i no “paraules” (al menys no com tantes i tantes paraules buides que sentim i que diem i que no porten enlloc perquè, sovint, no són paraules amables, ni constructives, ni d’encoratjament), sinó PARAULA.... una de sola, com dita en un sol mot i essent definitiva, tant que, i penso que era Sant Joan de la Creu qui ho deia, que ja no cal esperar cap altra paraula, perquè en Jesús, LA PARAULA, està tot dit sobre Déu.

La segona cosa és que El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. Aquesta paraula “tabernacle” fa referència a la tenda que els jueus en el seu èxode pel desert portaven en totes les seves etapes de recorregut. Era el lloc de trobada amb Déu, on Moisès rebia instruccions i Aaron i els levites oficiaven el culte, vers on pregaven tots, homes i dones, ancians, joves i nens, en aquell desert xardorós. L’evangelista ens presenta aquesta Paraula que ara esdevé “tabernacle”, lloc de trobada amb Déu. Com aquella tenda, també nosaltres la portem arreu on som, doncs és viva en el nostre cor en l’Esperit Sant que se’ns ha donat en el baptisme. Ja no hem de fer esforços per buscar-lo, només parar l’oïda a la seva veu que és dins nostre.

Avui, doncs, celebrem amb alegria aquestes dues realitats que esdevenen ben reals i concretes en aquesta Eucaristia: en pa i vi, on Jesús esdevé la Paraula de Déu que ens dóna forces i ànims, que ens crida al coratge, a l’esperança i menjant aquest Pa de Vida torna a plantar la seva tenda entre nosaltres per dir-nos que mai no ens deixarà sols. No deixem de venir a Ell amb confiança per trobar el descans dels nostres neguits.