Nadal (Cròniques barcelonines 6)

Són les nou del matí del dia de Nadal quan sortim per la porta del convent. Els carrers respiren una densa i misteriosa somnolència. Per l’avinguda Diagonal en direcció Francesc Macià únicament hi circula un autobús impertinent que altera la beatitud que avui gaudeix l’asfalt.

Caminem pel solitari carrer de Còrsega rere un home. Som els dos únics vianants. El seu pas mostra certa indefinició, quasi vagareig. Pareix que no sàpiga on va, ni tampoc d’on ve. Amb la mà dreta sosté quelcom que no percebem.

Admirats del que pot expressar el pas d’una persona i quasi a punt d’avançar-lo, ell s’atura, aliè al seu entorn. Alça el cap amb una mirada buida, apagada, dispersa i, aclucant els ulls, enlaira el braç per esgotimar la llauna de cervesa que sosté. Exhaurida en uns segons, la llença dins la paperera del pas de vianants. El dia de Nadal serà dur per a ell.