Il·lustració de Rosa Maria Curto |
Diumenge I d’Advent, 2 de desembre de 2012
Jr 33, 14-16/Sl 24/1 Te 3, 12-4, 2
Comencem l’Advent com qui comença posant-se amb stand-by, aquella llumeta vermella o
verda que tenen els TVs o els ordinadors per a indicar que estan en compàs
d’espera.
Els ordinadors, us haureu fixat, es poden posar
automàticament amb aquest estat, diguem-ne, d’hibernació, d’espera, de manera
que sembla talment que estan desconnectats. Però cal només fregar lleugerament
una tecla, o el ratolí, per a què l’ordinador es posi automàticament en marxa.
Pensava en això després d’haver anat a portar la comunió
a la Maria, la meva mestra de teologia
de l’asil. M’ha sorprès, com ho fa sempre, al dir-me amb uns ulls mig
il·lusionats, mig humits de l’emoció: Ja comencem l’Advent, aviat ve Nostre
Senyor! M’ha semblat la
mateixa reacció (però, òbviament molt més càlida i humana) que la de
l’ordinador. Només ha calgut dir a la Maria que avui era el primer Diumenge
d’Advent per a què, d’una revolada, s’incorporés en el seu seient i exclamés el
que us acabo de dir amb força i il·lusió.
Quina és la nostra reacció davant
l’Advent? Què esperem d’aquest Advent? Mirem de seguir algunes pistes. El text de Lluc pot
semblar dur a primera vista i ho és. Però és dur perquè és realista. Jesús respon
segons allò que han demanat els seus deixebles, que li havien preguntat quan
passaria el que havia profetitzat sobre la destrucció del Temple de Jerusalem i
sobre el futur. Jesús és realista perquè no amaga els problemes i amb colors
vius (“prodigis al sol, a la lluna, a les estrelles”, “bramuls de la mar
embravida”, “desastres”...) pinta un canvi sobtat de sistema. Com ho fou,
certament per al poble jueu, passar de tenir un lloc de culte com era el Temple
de Jerusalem i viure a casa seva, a no tenir-lo i més endavant tenir fins i tot
prohibit de viure a Jerusalem, veient-se obligats a marxar arreu, a la
dispersió per terres paganes. Però, malgrat tot això, l’esperança: Quan
tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu
alliberats. Sorprenent, no? Quan hom esperaria: quan passi tot això, toqueu el dos, que van a per vosaltres... No,
un clar: Alceu el cap ben alt, perquè
molt aviat sereu alliberats.
La primera lectura, a més, concreta, tot definint Déu
mateix, l’esperança a la qual apunta tot l’Advent, el fonament en què hi reposa
tota esperança: no només la vinguda del Nen Jesús al Nadal, sinó la vinguda
d’Aquell que la setmana passada recordàvem com a Rei de tot el món. Les
paraules finals del profeta Jeremies no poden ser més consoladores a oïdes d’un
poble angoixat: Aquells dies serà salvat
el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell (aquest plançó bo de David que ha de venir) l’anomenaran: El-Senyor-és... no només
“el-nostre-bé”, sinó la nostra justícia, el nostre dret, la nostra solidaritat, el nostre alliberament,
el nostre triomf, la nostra seguretat, la nostra salvació. Perquè la paraula hebrea (tzidquenu) que hi ha a l’original té tota aquesta gamma de traduccions.
Avui també m’ha vingut a mans un pensament de Santa
Teresa de Jesús que diu així: En estos tiempos es menester amigos fuertes
de Dios. I això ens recorda,
certament, que comencem el nostre Advent amb esperança. Però no una esperança
de cotó fluix, ni una esperança que ens crida a la passivitat; sinó una
esperança ferma, ben fonamentada, que reposa en la paraula d’Aquell que ens
diu, d’una banda: ALCEU EL CAP BEN ALT i que, de l’altra, ens fa una crida a no
estar de braços creuats: Estigueu atents
sobre vosaltres i estigueu alerta
pregant en tota ocasió. Perquè la vida del cristià no és una vida passiva,
sinó activa, vigilant, que edifica, que construeix.
Avui comencem l’Advent, que amb alegria i amb il·lusió
puguem dir com la Maria, ben de cor: Ja comencem l’Advent, aviat ve Nostre
Senyor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada