Som a l’andana subterrània del Baixador de Gràcia. Els
trens passen contínuament mentre la megafonia anuncia els destins. Els vianants
s’acumulen en el centre de l’andana i, qui vol gaudir de més espai vital, ha
d’anar als seus extrems. En aquesta direcció es dirigeixen dues senyores amb
sendes maletes que, malgrat són d'escàs embalum, arrosseguen amb les rodes que
porten incorporades.
Arriba un tren compost de poques unitats que ocupa menys de
mitja andana. No hauríem captat aquest detall si no fos per les mencionades senyores
que, rondinant i corrents des de l’altra extrem de l’andana, s’apressen per aconseguir
el tren.
La corredissa tampoc hauria estat significativa si no fos
perquè, una de les senyores, amb les presses, arrossega la maleta pel costat on
no hi ha rodes. Això tindria escassa rellevància, atesa la lleugeresa de la
maleta, si no fos perquè dues barnilles de metall sobresurten de la part
inferior, suportant el seu pes i fregant l’enllosat. Un grinyol inacabable, un
xerric escandalosíssim, un nyic-nyic agudíssim acapara progressivament
l’atenció dels vianants -d’ambdues andanes!- que, d’esma, esdevenim espectadors
d’una cursa tan vibrant.
La fressa s’atura quan les dues senyores arriben a la
darrera porta del darrer vagó. Respiren al pujar. Nosaltres també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada