divendres, 22 d’octubre de 2021

La mort espiritual (Divendres 29)

Aquest cos em porta a la mort. ¡Qui me’n podrà alliberar?”. Són paraules de sant Pau als Romans, que no es refereixen a la mort física, que és irremeiable, sinó a la mort espiritual a causa del pecat que habita en nosaltres.

Preguntant-se retòricament qui pot alliberar-lo de la mort espiritual, ell mateix dona la resposta: “Jesucrist, el Senyor, ell és qui ens allibera”. Ho formula en plural, per exhortar a la comunitat a reconduir l’estira i arronsa interior on la llei de Déu i la llei de la raó es veuen sacsejades per la llei del pecat, que ens arrossega a la mort espiritual. Però Jesucrist ens allibera omplint-nos de vida espiritual.

dimecres, 20 d’octubre de 2021

L’auxili del Senyor (Dimecres 29)

El nostre auxili és el nom del Senyor”. Ho repetíem plegats en el salm responsorial que evocava l’alliberament diví d’assetjaments humans i d’imprevistos de la natura.

Però la frase també serveix per respondre a realitats interiors. La carta als Romans deia que no deixem que el pecat s’apoderi de nosaltres de manera permanent, que no ens governi. Per aconseguir-ho tenim l’auxili del nom del Senyor, que invocat constantment amb jaculatòries i pregàries, o amb el pensament, esdevé un magnífic antídot contra el pecat que sempre s’introdueix subtilment en el nostre interior.

També podem associar la frase amb l’evangeli, quan Jesús exhorta a vetllar perquè cap lladre furtiu entri d’amagat en el nostre interior i malmeti el tresor de la nostra fe. Hem de ser administradors fidels i prudents del do que se’ns ha regalat, sempre amb l’auxili del nom del Senyor.

dimarts, 12 d’octubre de 2021

Evocacions populars de Maria (Mare de Déu del Pilar 2021)

“Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar!”,  li crida una dona a Jesús enmig de la gent que l’escoltava. Es tracta d’una exclamació popular entre tantes altres que existeixen en les llengües semites, que evoquen de manera afectuosa les evidències quotidianes: el sol que llueix al matí, Déu que t’acompanya, l’aliment que menges, l’amic que et visita, o la persona que t’engendrà com hem escoltat a l’evangeli.

“Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar” esdevé la primera frase que enalteix Maria de manera popular, quelcom que la tradició cristiana continuarà fent en tantíssimes devocions locals com la que celebrem avui, la mare de Déu del Pilar.

dissabte, 9 d’octubre de 2021

Renunciar a fi de bé (Diumenge 28)

La seva claror no s’apaga mai”. La frase fa referència a la saviesa, elogiada llargament en la primera lectura. Aquesta inspirada evocació del llibre de la Saviesa no es refereix al seny català, ni a l’acumulació de coneixements de tota mena, sinó a la saviesa que s’adquireix silenciosament respirant aires divins. L’autor la considera millor que posseir ceptres i trons. Diu que les riqueses són no-res al seu costat, que ni les pedres precioses es poden comparar amb ella, ni tot l’or del món ni la plata. Fins i tot, que supera la salut i la boniquesa. En un primer moment, podríem dir que l’autor exagera en les seves apreciacions, però si hi reflexionem, constatarem que totes les coses mencionades s’apaguen tard o d’hora, o ens apaguem nosaltres per fruir-les. Però la claror de la saviesa divina no s’apaga mai. Ho il·lumina tot de manera discreta però efectiva. Il·lumina l’anima humana i l’omple d’una pau i d’una confiança que res del que hem mencionat podrà mai aconseguir.

La fórmula per aconseguir la saviesa divina la proporcionava el salmista quan proclamava: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”. Assumir que els nostres dies tenen data de caducitat i que el nostre cos acabarà en un taüt ens orienta de manera decidida vers l’essencial, desempallegant-nos del que és accessori i que manlleva la nostra llibertat interior i exterior.

La saviesa divina se’ns comunica a través de la paraula de Déu, que com explicava la carta als Hebreus: “esclareix les intencions i els pensaments del cor”. És a dir, la paraula de Déu ens orienta vers la veritable saviesa, sovint enterbolida per savieses que inflen i que no omplen.

Jesús, a l’evangeli, també ens indica el camí de la veritable saviesa: fer renuncies per seguir-lo. “Vine amb mi”, diu Jesús a l’home ric, que vol fer un pas endavant en la seva vida creient, però no s’atreveix.  Per aquesta raó Jesús qüestiona els rics sense miraments, perquè les possessions els condicionen excessivament, privant-los de la llibertat necessària i de l’empenta necessària per accedir a la saviesa divina que ell encarna. El missatge de Jesús és clar: cal fer renúncies, que és el mateix que dir que cal fer opcions. No es pot tenir tot a la vida. Cal triar, i com més clara sigui l’opció per Déu i per Jesucrist, i com més grans siguin les renúncies per Déu i per Jesucrist, més clars i més grans seran els beneficis de tota mena. Provem-ho!

dilluns, 4 d’octubre de 2021

Entre les principes et la realité (Dimanche 27)

À la Catalogne sud, nous utilisons une expression qui dit : «Deixem l’evangeli i anem a la realitat»: «Laissons-nous l'évangile et allons-nous à la realité». L'expression indique qu'une chose sont les principes de l'évangile que nous connaissons, et une autre très différente est la réalité quotidienne que nous vivons.

Cette expression nous sert à résumer les lectures que nous avons proclamées autour du couple humain. Le livre de la Genèse, expliquant la création de la figure féminine, il dit: « L'homme quittera son père et sa mère, et s'attachera à sa femme, et ils deviendront une seule chair ». Le récit de la Genèse, utilisant l'image de la côte tirée d'Adam, explique qu'Ève devienne un seul corps avec lui. En langage ancien, le récit proclame la magnifique complémentarité entre l'homme et la femme selon les desseins divins. Adam et Eve caractérisent les grandes possibilités et les grandes capacités du couple humain, créé expressément par Dieu.

Mais a l’évangile, certains pharisiens appliquent l'expression catalane d’abandonner les principes et aller à la réalité. Ils demandent à Jésus: «Un mari est-il autorisé à renvoyer sa femme?" La réponse de Jésus est très  pondérée. D'une part, il mentionne la loi de Moïse, qui accepte la séparation conjugale, mais il soutient que c'est la dureté du cœur humain qui a provoqué cette prescription. Mais Jésus leur rappelle aussi les principes du livre de la Genèse: «Au commencement de la création, Dieu les fit homme et femme. A cause de cela, l'homme quittera son père et sa mère, il s'attachera à sa femme, et les deux deviendront une seule chair». Et ’il sentencie: « Alors ils ne sont plus deux, mais une seule chair. Alors ce que Dieu a uni, que l'homme ne le sépare pas!».

Jésus part de la réalité: la possibilité de la séparation; mais il défend avec conviction les principes de la Genèse. Jésus ne nie pas la réalité, mais il ne se laisse pas dominer par elle. Il dialogue avec elle, mais sans renoncer aux principes. C'est ce que nous, croyants, devons savoir faire sur le même sujet. D'une part, nous connaissons de beaux témoignages de l’union conjugale, mais nous souffrons aussi la réalité de ruptures très proches. Mais si nous parlons installés seulement dans les principes, nous rejetterons la réalité; et si nous parlons installés seulement dans la réalité, nous rejetterons les principes. Nous devons embrasser les principes et la réalité au même temps, en essayant de maintenir la distance la plus petite possible. Mais si la distance est grande, qu'ils nous trouvent toujours les bras ouverts.