divendres, 31 de desembre del 2021

La benedicció divina per Maria (Solemnitat de la Mare de Déu 2021)

Beneïu el poble d’Israel”, és l’encàrrec de Iahvè al sacerdot Aaron i als seus fills per mediació de Moisès. Beneir el poble és una nova funció que el llinatge sacerdotal ha d’assumir, a més de tenir cura del culte i de qüestions socials com vetllar pels leprosos. Beneir, com expressa la rel llatina bene/dicere és, en el fons, dir coses bones. Què n’és d’important per la nostra salut mental dir i que ens diguin coses bones! Que n’és d’important, també, per la nostra salut espiritual de rebre benediccions divines! Beneir, dir coses bones, és el contrari de maleir, que és dir coses dolentes, com també expressa la rel llatina male/dicere. Què n’és de nefast per la nostra salut mental maleir o que ens maleeixin! Que n’és de terrible per la nostra salut espiritual sentir-se maleït per Déu, quan de fet, els seus designis són de benedicció!

En línia del llenguatge de benedicció, de dir coses bones, es mouen els pastors de l’evangeli: “tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors”. Aquells homes rudes glorificaven Déu i el lloaven, deien coses grans i bones de Déu.  El seu anunci seduïa i meravellava la gent perquè la benedicció divina arribava visiblement en el rostre del nen Jesús i a través del ventre beneït de la seva mare, Maria; la Mare de Déu, a qui la litúrgia dedica aquesta solemnitat del primer dia de l’any. Els pastors no fan més que cantar les lloances de l’esdeveniment que Elisabet profetitzava a Maria: “Beneïda entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre!”.

Sant Pau repeteix el mateix quan escriu als Gàlates, però ho fa amb un discurs teològic: explica que gràcies a Jesucrist, “nascut d’una dona”, passem d’esclaus a fills, i de fills a hereus, tot “per gràcia de Déu”. És a dir, Déu ens regala la seva benedicció a través de Jesucrist i afegeix el do d’esdevenir fills seus.

Per això el salm responsorial deia dues vegades “Que Déu ens beneeixi”. Per això la resposta era: “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi”.

dijous, 30 de desembre del 2021

 

OBRIR FINESTRES

 

En una emissora de radio que estava molt ben organitzada, hi havia diferents departaments: el departament dels programes per fer riure, hi havia el departament dels programes d’informació... cada programa estava en el seu departament. I hi havia un, un departament per a l’home del temps. Aquest home del temps, lògicament, tenia el seu espai per dir i predir el temps que feia. Un periodista que hi havia al seu costat el veia cada dia amb tot ple de mapes, connectat a l’internet;  passant i repassant  informacions que li venien del Meteosat i d’altres satèl·lits, informacions de la Xina, dels Estats Units, de Bèlgica... de tot arreu, per calcular quin era el temps que faria. Però, de tant en tant, el veí, company  periodista, el trobava mirant per la finestra, amb la finestra oberta i mirant el cel. Mirant quin temps feia realment. El company, en broma, li deia: “això és trampa”.

Però, no. Ens poden ajudar molt els mapes per saber el temps, ens serveixen molt les informacions de tot el món per predir el temps, i això està molt bé, però, de tant en tant, hem d’obrir la finestra i mirar directament.

Això ens passa en moltes coses. Estem informadíssims de moltes enquestes, informadíssims  del tant per cent de moltes coses, però poques vegades obrim la finestra i mirem la realitat directament. Certament, a vegades, l'home del temps prediu que pel Maresme plourà, i ja sabeu que moltes vegades que es prediu que al Maresme plourà, a Arenys no plou. Per què? Perquè té una constitució geogràfica que fa que plogui menys que a Caldetes i Canet. És així. Per tant, s’ha d’obrir la finestra... perquè si mires internet diu que està plovent i si obres la finestra veus que no plou.

S’ha de mirar directament la realitat. S’ha d’obrir la finestra i veure la realitat, estem massa fixats en maquinetes, tants per cents, informacions i desinformacions... Mirar directament als altres, als ulls dels altres. Mirar què fan, escoltar... Però, sobretot, la pròpia Escriptura ens demana obrir una finestra molt important, que normalment no tenim en compte, per predir i per fer les nostres decisions, que és la finestra de la nostra consciència. Quantes vegades projectem, fem opcions tenint en compte les repercussions econòmiques, els problemes familiars, els problemes socials... tot el que vulguis, però poques vegades obrim i ens preguntem: És bo o és dolent? Més encara, obrir aquesta finestra i deixar que no sigui jo qui miri, sinó deixar que la mirada de Déu reposi sobre meu. La consciència és el més humà, és el que ens fa humans.

La consciència no és simplement els meus últims embolics mentals o els meus gustos. La consciència, normalment, si és consciència treballada, ens farà fer el contrari dels meus gustos, perquè no és que li pregunti que és el que m’agrada, sinó el que és bo, això li pregunto. Per això la majoria de vegades no li mirem la cara, perquè moltes vegades ens dirà el revés del que desitgem. Al revés.

En els Fets dels Apòstols es diu clarament: “Cal obeir Déu abans que els homes”. Cal ser fidel a la consciència abans dels meus interessos. Cal obeir la consciència abans que el és políticament correcte. Cal obeir la consciència abans que els meus gustos. Cal escoltar la consciència. Cal obeir Déu abans que els homes. I, fixeu-vos, que normalment ens porta la contraria, per això no l’escoltem.

En  l’evangeli es veu clara aquesta "mania" que té Déu de portar-nos la contra, perquè vol el bé, no el nostre gust. Diu Jesús: “Heu sentit a dir que qui dirigeixen les nacions tracten als altres com a amos, i els grans personatges els tenen sota el seu poder”. És normal, estadisticament. Passava a l’època de Jesús i passa ara. Però fixeu la frase de Jesús: “Entre vosaltres no ha de ser així”. El creient ha de tenir clavat en el cor que no es pot guiar per les estadístiques, ni pel que majoritàriament es fa. “Entre vosaltres no ha de ser així. El qui vulgui ser primer que sigui el darrer. El qui vulgui ser el principal, que sigui el vostre esclau, el vostre servidor”. I això com Jesús, perquè el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir. “Jo no he vingut perquè em serveixin”. El Fill de l’Home ha vingut per servir i donar la vida. Igualment nosaltres.

Sant Joan de la Creu, mostra la fe com un camí . El camí de la fe s'ha de fer pas a pas però sobretot s'ha de saber per on es va i a on va. Diu sant Joan de la Creu: “Si vols fruir (gustar, diu ell) del que no frueixes, vés a on no frueixes. Si vols saber allò que no saps (i que intueixes en el fons del teu cor), has d’anar allà on no saps. Si vols tenir allò que no tens, vés a on no tens. Si vols ser el que no ets, vés per on no ets". És el camí del no ser, del no saber, del no tenir, del no fruir, el que ens posa en el camí de l’autenticitat. La consciència ha expressar-se més enllà dels meus desitjos i de les meves teories, perquè el bé, que es revela en Jesús de Natzaret, està per damunt de tot. Quan parlem de la consciència ens hem de posar de genolls i deixar que la llum de Déu il·lumini el més íntim del nostre cor. La seva llum ho omplirà tot.

Homilia Festa de Sant Jaume
Fra Jacint Duran
25 de juliol de 2021

 

 

dissabte, 25 de desembre del 2021

Avançar en enteniment (Diumenge de la Sagrada Família 2021)

Qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor”. Ho deia el llibre de Ben Sira, exhortant a tenir cura dels pares quan són ancians. Els arguments van més enllà d’apel·lar al deure filial i afegeix arguments religiosos: que Déu escoltarà les pregàries, que hi haurà recompensa del Senyor, que compensarà els pecats comesos. Tots tendim a prioritzar el nostre projecte vital, però la dedicació que prodiguem als nostres pares quan són grans esdevé el barem real de la nostra sensibilitat filial i de la nostra sensibilitat religiosa.

La carta als Colossencs segueix amb el mateix to exhortatiu, convidant a tenir els sentiments que escauen a escollits de Déu: “de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència”. Segueix amb més consells fins arribar a la relació entre esposos, i entre pares i fills. Surt la polèmica frase: “dones, cal que sigueu submises als marits en el Senyor”. La frase diu el que diu, i per la nostra sensibilitat contemporània, malmet el ric contingut de la lectura proclamada. Es pot explicar dient que el context de la frase és molt antic, i que fins fa quatre dies aquesta era la consideració social. Però mentre la societat ha evolucionat i no accepta la frase, en el sí de l’Església la seguim mantenint en els leccionaris de les lectures. Si l’Església la portessin les dones, això estaria arreglat amb molta elegància i molt respecte pel text sagrat, però els homes, tot i que ens dol la frase, tenim el cap en arreglar altres coses que considerem més prioritàries.

L’evangeli de sant Lluc narrava l’episodi de Jesús adolescent que es perd a Jerusalem. Els pares el troben al temple, a la casa del Pare en majúscula. L’adolescència és una etapa de conflicte amb els pares, de posar en evidència la seva autoritat. També s’esdevé amb Jesús: l’autoritat de Josep i Maria queda qüestionada davant l’autoritat majúscula de Déu Pare. Jesús reivindica la seva personalitat, com en definitiva fa tot adolescent. Jesús anuncia el que s’esdevindrà quan sigui adult: la seva dedicació absoluta a Déu Pare. Mentrestant, al costat de Maria i Josep, “avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes”. Aquesta és la tasca personal, familiar i col·lectiva de tota persona, família i col·lectiu creient: avançar en l’enteniment i guanyar-nos el favor diví, i si a més guanyem el respecte dels altres, millor que millor.

divendres, 24 de desembre del 2021

Sortir del pou (Nadal 2021)

El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”. Aquest és l’inici encoratjador de la primera lectura de la missa del gall, que cada any ressona amb renovada intensitat. El profeta Isaïes branda amb inspiració l’anunci de temps millors, un missatge que ens fa molta falta, quan la pandèmia torna a convertir el planeta en el país tenebrós de la lectura. Quan semblava que sortíem del pou, quan començàvem a entreveure la llum final de la superfície, tornem a la foscor, a la prevenció, al neguit de continuar instal·lats dins el pou de les restriccions. Però el profeta Isaïes té la virtut d’encoratjar, no quan les coses van bé, que no cal, sinó quan les coses van malament. Anuncia la salvació divina a través d’un noi, el messies d’Israel, ple d’esperit diví i de noms divins que expressen tot el seu potencial. Ell ens traurà de tota mena de pous on caiem i d’on ens costa tant de sortir.

Per nosaltres, Jesús de Natzaret és aquest salvador, el messies d’Israel, Déu encarnat que ve a compartir la nostra condició humana per “rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes i deixar-nos nets”, com deia la carta a Titus. Quantes vegades el sentiment de culpa ens bloqueja i ens endinsa en les tenebres de la confusió. Jesucrist ens allibera d'aquest pes moral tan feixuc i ens permet passar de la foscor del pou a la llum de la superfície.

Per aquesta raó, com els pastors de l’evangeli, encoratjats per l’àngel a no tenir por, creiem l’anunci que ha nascut un salvador en forma de  nen: “trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora”. Aquestes seran les seves senyes identificadores. Això és el que commemorem avui: que la grandesa divina s’ha fet propera en forma d’infant; que la llum divina segueix manifestant-se enmig dels humans si la sabem veure amb els ulls de la fe. La llum divina que envoltà els pastors continua envoltant-nos a nosaltres i donant-nos bones noves. Això ens ha d’encoratjar a no malmetre les energies maleint les tenebres, sinó dedicar-les a buscar la llum, per sortir dels pous individuals i col·lectius i viure amb la dignitat humana que mereixem.

dissabte, 18 de desembre del 2021

El fill que acompleix les expectatives (Diumenge 4 Advent)

“És beneït el fruit de les teves entranyes”, deia una Elisabet exultant a Maria. L’evangeli que hem proclamat explicava la trobada de les dues dones embarassades com l’anunci del naixement extraordinari de Jesús: “Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”, arrodonia Elisabet. Però de fet, totes les embarassades consideren una benedicció el fruit de les seves entranyes, i totes posen expectatives en la criatura que naixerà, esperant que es compleixin els seus desitjos i que aquell infant esdevingui el millor possible en bé de la família i dels altres.

Semblantment parlava la profecia de Miquees, anunciant el naixement d’un infant amb l’expectació que ell alliberarà Israel dels infortunis del moment: “Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta de germans tornarà cap al poble d’Israel”. Les expectatives posades en aquest infant, el fill del rei, es concretaran en Ezequies, un successor que protegí el poble amb intel·ligència.

Però no sempre es compleixen les expectatives posades en els fills: unes vegades perquè els pares han estat massa exigents, altres perquè els fills han desatès la voluntat paterna. Això no succeeix amb Jesús: ell complí plenament les expectatives: en primer lloc les de Josep i Maria, els seus pares humans; en segon lloc les expectatives de Déu, el Pare en majúscula. Per aquesta raó la carta als Hebreus posava en boca de Jesús la frase: “Vinc a fer la vostra voluntat”, que es repetia dues vegades. Però Jesús podia haver desatès les expectatives divines, buscant una vida humana més còmode i més plaent, però va complir amb la voluntat paterna, fins i tot anant en contra de la seva en els moments més dramàtics.

Quan s’acostà la celebració de l’infantament de Jesús, el complidor de les expectatives divines i humanes, ens podem preguntar si nosaltres també hem complert les expectatives dels nostres pares, essent simplement bons fills i filles. Ens podem preguntar també si hem complert i complim les expectatives que el Pare celestial ha dipositat sobre nosaltres, essent bons fills i filles de Déu.

dimecres, 15 de desembre del 2021

Que el bé plogui dels núvols (Dimecres 3 Advent)

Jo  dono el benestar i provoco la desgràcia, jo el Senyor soc l’autor de tot això”. Aquest és el discurs que Déu posa en boca del profeta Isaïes per manifestar que totes les coses estan sota l’atenta mirada divina.

La nostra mentalitat occidental, molt tocada i posada, accepta òbviament que Déu ens aporti benestar, però rebutja que s’atreveixi a provocar-nos  desgràcies. Qui s’ha pensat Déu que és per fer-nos aquestes coses als humans, especialment als occidentals!

No és aquest el sentit de la frase ni el missatge de la lectura. La frase subratlla que Déu és sobirà i poderós per realitzar el que cregui, però els seus designis sobre els humans són de bondat i no de maldat: així ho expressava la lectura amb frases tan evocatives com: “que el bé plogui dels núvols”. I si plou alguna desgràcia, com ens ha passat amb la pandèmia, esforcem-nos, si som capaços i tenim forces, a trobar-hi també un missatge diví.

dissabte, 11 de desembre del 2021

Malgrat tot, sempre alegres! (Diumenge 3 Advent)

El profeta Sofonies i sant Pau ens exhorten vivament a l’alegria. Els fragments que hem escoltat són un devessall d’exultança. El profeta Sofonies insisteix dues vegades que el motiu de tanta joia per a Sió, Israel i Jerusalem, és que “tens dintre teu el Senyor”. Aquesta és la raó perquè el profeta afegeixi: “no deixis caure les mans”, que és el que succeeix quan portem massa temps resistint contrarietats i no sabem quan s’acabaran. És el que ens està passant amb la nova variant del virus de la Covid, que sembla que vulgui provocar que el somriure que esbossàvem per celebrar Nadal sense restriccions esdevingui una possible ganyota.

Per això ens van tant bé lectures d’avui, per encoratjar-nos a no deixar caure les mans perquè el Senyor és enmig nostre. Sant Pau hi afegeix el contrapunt escatològic: “El Senyor és a prop”. L’apòstol es refereix a la segona vinguda de Jesucrist, la que nosaltres també esperem mentre el tenim ja dins nostre. Aquesta espera ha de provocar que visquem “sempre contents en el Senyor”, que tothom ens conegui com a gent de bon tracte, sense esverar-nos com tan sovint es pretén, restant fidels a la pregària i a la súplica, i sabent donar gràcies. Aleshores, tindrem pau dins el cor malgrat l’entorn estigui ben agitat.

Quan els temps estan agitats, com els de Joan Baptista i de Jesús, busquem on agafar-nos. Per això “la gent, que vivia en l’expectació” acudia a Joan Baptista a fer-se batejar i preguntar com fer les coses. El Baptista els parla clar i català: reparteix el que et sobra, no t’aprofitis dels altres. Però sobretot anuncia aquell que vindrà a batejar amb l’Esperit Sant i amb foc, referint-se a la presència de Jesús, que ja corria per aquells revolts del desert. La seva presència salvadora posarà les coses a lloc. Aquest és el desig implícit, si volem fins i tot amagat, quan la nostra societat occidental  celebra Nadal: renovar la confiança que les coses es posin a lloc. Els creients ho fem confiant en Déu i pregant; la resta confiant en la bona voluntat humana i amb les ressonàncies d’una societat culturalment cristiana que respira els seus valors encara que ho dissimuli. Perquè el Nadal  és i serà sempre una alegria i una Bona Nova per a tots!