“Beneïu el poble d’Israel”, és l’encàrrec de Iahvè al sacerdot Aaron i als seus fills per mediació de Moisès. Beneir el poble és una nova funció que el llinatge sacerdotal ha d’assumir, a més de tenir cura del culte i de qüestions socials com vetllar pels leprosos. Beneir, com expressa la rel llatina bene/dicere és, en el fons, dir coses bones. Què n’és d’important per la nostra salut mental dir i que ens diguin coses bones! Que n’és d’important, també, per la nostra salut espiritual de rebre benediccions divines! Beneir, dir coses bones, és el contrari de maleir, que és dir coses dolentes, com també expressa la rel llatina male/dicere. Què n’és de nefast per la nostra salut mental maleir o que ens maleeixin! Que n’és de terrible per la nostra salut espiritual sentir-se maleït per Déu, quan de fet, els seus designis són de benedicció!
En línia del llenguatge de benedicció, de dir coses bones, es mouen els pastors de l’evangeli: “tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors”. Aquells homes rudes glorificaven Déu i el lloaven, deien coses grans i bones de Déu. El seu anunci seduïa i meravellava la gent perquè la benedicció divina arribava visiblement en el rostre del nen Jesús i a través del ventre beneït de la seva mare, Maria; la Mare de Déu, a qui la litúrgia dedica aquesta solemnitat del primer dia de l’any. Els pastors no fan més que cantar les lloances de l’esdeveniment que Elisabet profetitzava a Maria: “Beneïda entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre!”.
Sant Pau repeteix el mateix quan escriu als Gàlates, però ho fa amb un discurs teològic: explica que gràcies a Jesucrist, “nascut d’una dona”, passem d’esclaus a fills, i de fills a hereus, tot “per gràcia de Déu”. És a dir, Déu ens regala la seva benedicció a través de Jesucrist i afegeix el do d’esdevenir fills seus.
Per això el salm responsorial deia dues vegades “Que Déu ens beneeixi”. Per això la resposta era: “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada