ENAMORAR-SE

Quan diem que algú té papallones a l’estómac, és una forma de dir que està enamorat. Però quan un està enamorat, no simplement té papallones a l’estómac, sinó que és tota la seva persona que queda trasbalsada. És una de les experiències més fortes que un pot tenir. Enamorar-se. És descobrir l’altre i voler estar amb ell, sentir-se fortament atret per l’altre. Quan un està enamorat difícilment es pot concentrar en el treball que fa, perquè té el cor, el pensament, amb un altre lloc. Quan una persona està enamorada el que demana és, sobretot, intimitat, estar amb l’altre.

Amb tot, l’enamorament, podríem dir, que no deixa de ser  irreal, perquè tot ell està banyat per la idealització de l’altre. L'enamorament madura quan es va convertint en amor. I perquè l’amor vagi creixent i  madurant, el primer que hom ha de tenir és sentit de la realitat. En aquest camí hom comença a veure les dificultats de l’altre, els problemes de l’altre, les limitacions de l’altre. I aquest sentit de realisme fa que passem de l’enamorament a l’amor. Sense realisme, sense aquesta pressa de realitat ens quedarem en els núvols. Podríem dir que el punt clau és aquest, un enamorament o toca la realitat o desapareix. En el moment en què toca la realitat poden passar dues coses, dir “bé, no hi havia per tant”, i es deixa córrer, o bé, s' assumeixi la realitat i es va endavant cap a l'amor. És l’alternativa. L’enamorament, en aquell moment, es transforma en una altra cosa, l'estimar.

Però jo avui voldria comunicar-vos una cosa. Hi ha un enamorament que no es desintegra, hi ha un enamorament que continua sent enamorament sempre, i és l’enamorament de Déu. Quan un s’enamora de Déu, certament que, com he dit, no podem fer una altra cosa que pensar en Ell. Quan un s’enamora de Déu sap que contra més intimitat, més el voldrà. Però la diferència amb els altres enamoraments és que quan hom està enamorat de Déu i toca la realitat, s’adona que sempre queda curt. Per tant, el contacte amb Déu no es desinfla sinó que cada vegada és més intens, perquè Déu sempre és més, no menys, del que havíem pensat. Infinitament més. Per això, podria dir que el sentiment que perdura més en la relació amb Déu és l’enamorament, enamorar-se de Déu.

Per això aquest text del capítol 20 de Jeremies és tan bell: “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir. Heu fet força contra mi i m’heu guanyat. La vostra paraula m’és escarni. He dit ‘no parlaré més en el seu nom’. Però dintre meu hi ha un foc devorador tancat entre els meus ossos. He volgut contenir-lo i no me n’he sortit”. És l’expressió d’algú absolutament vertebrat, centrat, enamorat de Déu. Algú que com el salmista, en un dels cims de l’Antic Testament,  diu: “El vostre amor val més que la vida”. És molt gran el que està dient el salmista. Què hi ha més gran que la vida? L’amor de Déu. I continua dient: “Soc feliç sota les vostres ales”.  Hi ha una referència per al cristià, que fa que això no quedi a mercè de les imaginacions:  Jesús de Natzaret. Ell ens diu: “Segueix-me, qui em veu a mi veu al Pare... Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”. Jesús, ell en persona, és la realitat que ens diu que estem, o no, realment en contacte amb Déu i no amb una fabricació de la meva imaginació.  Per això dirà sant Pau: “No us emmotlleu al món present, renoveu-vos constantment en la vostra mentalitat, a imatge de Jesucrist”. “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir”, "Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi".

Deixem que la nostra ànima s’enamori de Déu, que l'estimeu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces. Sota les seves ales trobeu la felicitat que tant cerquem, o més encara, el trobareu a Ell "que és millor que la vida".

Homilia Diumenge XXII durant l’any
Fra Jacint Duran
30 d’agost de 2020