dijous, 28 de febrer del 2013

Agenollat (Cròniques jerosolimitanes 29)

Baixem pel carrer de Nablus encarat a la porta de Damasc, lluent i restaurada de poc. El sol s’ha post i, ja fosquejant, les botigues van tancant, però el restaurant El A’yed està en plena activitat servint falafels, shawarmas i tot el que calgui des del mostrador. Unes taules al carrer cobertes amb un gran tendal i una pantalla projectant vídeos acaben d’animar l’indret.

A escassos metres percebem un home baixet i grassonet, agenollat i inclinant-se amb promptitud davant unes bosses de plàstic amb queviures. En un primer moment pensem que no hagi ensopegat i caigut. Veient que adreça el cos deduïm que no estigui recollint el contingut d’alguna bossa trencada. De més a prop veiem que repeteix el mateix gest i, a l’alçar-se, creua els braços i els repenja damunt el pit. Comencem a entendre els moviments aparentment estranys.

Passant davant seu captem definitivament el que  succeeix: un tros de cartró a terra li serveix d’estora on fer la pregària del capvespre que l’ha agafat inesperadament enmig del carrer. Aliè all bullici que l’envolta segueix fent les seves prostracions mentre els asseguts a les taules segueixen xerrant animadament. Els contrastos d’aquesta ciutat no deixen d’admirar-nos.

dimecres, 27 de febrer del 2013

FILLS D'UN DÉU GENERÓS


Dilluns II de Quaresma, 25 de febrer de 2013
Dn 9, 4b-10/Sl 78/Lc 6, 36-38

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. Aquestes paraules que Jesús pronuncia avui en l’Evangeli tenen ressons, si ho recordeu, amb aquelles que escoltàvem dilluns passat en el llibre del Levític: Sigueu sants, como jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant.

S’ha produït però un canvi, al menys tal i com Lluc, l’Evangelista, ho entén en compartir amb la seva comunitat aquestes paraules de Jesús: un canvi de matisos. Aquí se’ns demana no ser sants (amb tota la força que implica que la nostra vida tingui com a projecte el ser i obrar com Déu mateix és en essència), sinó ser compassius. I Lluc sembla posar aquest imperatiu com a clau de volta entre dos texts importants: el perdó als enemics i la paràbola que parla de la brossa en l’ull de l’altre i la biga en el nostre ull. La paraula original que hi ha al darrera d’aquest “ser compassius” té la seva riquesa, de manera que els traductors juguen entre traduir-la per “compassió”, per “misericòrdia” o bé per “generositat”. Totes tres, però, impliquen, d’alguna manera “posar-se en la pell de l’altre”, fer un camí comú, prendre càrrec de l’altre en la seva situació, entenent-la, acompanyant-la, invertint temps i mitjans... El mateix evangelista, més endavant, quan voldrà aclarir de quina manera Déu és compassiu i misericordiós (atributs divins que ja apareixien en l’Antic Testament amb paraules que posen l’èmfasi en les entranyes de misericòrdia, l’amor profund de Déu per la humanitat) ho farà rescatant de Jesús tres paràboles que tots coneixem i posant-les una al costat de l’altra: la de l’ovella i el dracma perduts i la del Fill Pròdig. Un dels accents de Lluc és que Déu, més que Senyor és Pare; no algú que mana o imposa, distant; sinó algú que estima i dialoga, proper.

Ara bé, pensava aquesta tarda que segons com llegim l’Evangeli d’avui podríem creure que la nostra relació amb Déu s’ha de basar en una mena d’intercanvi comercial: no judiqueu, i Déu no us judicarà; no condemneu, i Déu no us condemnarà... com semblaria proposar-nos aquest verset final: Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet. De fet, tot sovint, aquesta és la nostra temptació, però... Déu pot actuar així? O més aviat el que ens proposa Jesús és recordar aquesta generositat, misericòrdia i compassió super-abundants que Déu està disposat a donar-nos per a què nosaltres també siguem com Ell, capaços de donar en abundància, de no ser gasius a l’hora de compartir, a l’hora d’estimar, de no ser mesquins a l’hora d’emetre un judici sobre el proïsme. Perquè, de fet, els accents són que no hem de judicar, que no hem de condemnar, que hem d’absoldre, que hem de donar... aleshores, si no jutgem ningú... què podrà jutjar Déu de nosaltres? Si no condemnem ningú, què podrà condemnar Déu en nosaltres? Si absolem, quin pecat Déu ens podrà retreure? I si donem, què ens podrà Déu prendre?

Quaresma és un temps de gràcia per posar els nostres ulls fit a fit amb els de Jesús i aprendre a mirar al voltant nostre amb la seva tendresa, la seva misericòrdia, la seva compassió, la seva generositat.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Misericòrdia (Dilluns 2 Quaresma)

“Non abbiamo ascoltato la voce del Signore nostro Dio, per camminare secondo gli insegnamenti che ci aveva dato per mezzo dei suoi servi, i profeti!” (Dn 9,10)

É interessante rilevare che il libro di Daniele considera ai profeti “servi” e le sue parole sono già “insegnamenti”. L’ebreo tora e il greco nomos sono dietro la parola “insegnamento”.

In quel tempo i libri profetici erano già riuniti e il suo missaggio diventava per il popolo un insegnamento chiaro e qui completa la Torah: la fedeltà a l’Alleanza chi porterà tutta sorte di benedizioni e la infedeltà chi porterà disastri.

Il libro di Daniele riconosce l’infedeltà a l’Alleanza e agli insegnamenti dei profeti, e supplica misericordia a Dio.

Dio manda la sua misericordia de molte maniere ma noi, i cristiani, crediamo, proclamiamo e celebriamo che Gesù è la misericordia incarnata di Dio. Ma come il popolo d’Israele, siamo anche peccatori e bisognosi di misericordia.

diumenge, 24 de febrer del 2013

El Papa que es volia fer frare


"El Papa de Roma es vol fer frare". Així resumia un noi de catequesi la notícia que aquests dies ha ocupat les portades dels nostres diaris. "Se'n vol anar a un monestir a resar", puntualitza un altre, més acuradament. El Papa ha explicat clarament les causes de la seva renúncia: l'edat i la disminució de les forces. Però ha volgut insistir en dir que el seu paper a partir d'ara és el de pregar, portant una vida amagada. Tot sembla calculat per convergir en aquest punt, fins i tot els exercicis espirituals d'una setmana (habituals cada any al Vaticà al començament de la quaresma) iniciats just quan tots els focus del món apuntaven cap a ell. La insistència en la prioritat que cal donar a Déu, a la fe, a l'adoració, ha estat una constant de tot aquest pontificat, segellada ara amb aquest gest insòlit.
No em va desagradar que un nen relacionés aquesta vida dedicada a la pregària amb fer-se frare. Realment, sant Francesc compartiria plenament aquesta manera de pensar del Papa Benet. Per a ell, res no havia de passar per davant de la "santa oració i devoció", tot s'havia d'encaminar a "adquirir l'Esperit del Senyor i la seva santa operació". De sant Francesc es va arribar a dir que no era un home que pregava, sinó "la pregària feta home". Alguna cosa devem fer bé, doncs, si un nen de catequesi ens relaciona amb la pregària més que amb cap de les activitats que també realitzem.
L'evangeli d'avui també apunta cap al mateix tema. Dels tres evangelistes que ens narren l'episodi de la transfiguració, només sant Lluc ens explica que Jesús estava resant. És en un context de pregària que sant Pere exclama: "Que n'estem, de bé, aquí dalt!" Una exclamació que ens podria portar als creients a recordar molts moments viscuts tant en la pregària personal com en la celebració dels sagraments, especialment l'eucaristia. El nostre món no valora les actituds i els gestos específicament religiosos. Quan es parla positivament de l'Església, és sempre per alguna tasca social o, com a molt, cultural. Però allò que està realment en el nucli passa inadvertit. En aquest context, l'evangeli ens convida a pregar, i el Papa ha insistit en què això ha de ser prioritari, segurament des de la convicció que sense fe i sense pregària no hi pot haver autèntic amor cristià.
A vegades, en el nostre diàleg amb el món no creient, voldríem reduir l'evangeli a determinats valors, que pensem que tothom hauria de poder acceptar. Però no és així. Allà on els creients busquem pau, per exemple, el nostre món (benestant, fins i tot malgrat la crisi) busca seguretat, que no és el mateix. La seguretat es mira de mantenir a base de violència exercida sobre els altres; la pau de Jesucrist ve amb la disposició al sacrifici d'un mateix. La seguretat de què gaudim a Europa, sempre més fràgil que no ens pensem, depèn certament de grans violències exercides a vegades directament, a vegades imposant lleis injustes als països més pobres.
En aquest sentit, l'episodi de la transfiguració ens indica que pregar no ens aïlla del món, sinó que ens empeny cap aquest camí que Jesús fa fins a la creu. És el missatge de la veu del núvol, que mana als deixebles que escoltin aquest Jesús que, just abans d'aquest fet, els ha anunciat que ha de ser crucificat. Ha estat un bon testimoni de la manera cristiana de fer aquest Papa, també, amb la seva humilitat, la seva disposició a demanar perdó pels escàndols, el seu desig de reconciliació amb tots els sectors de l'Església.
Ara bé, a la creu només s'hi va si en la pregària s'ha tastat aquesta glòria de Déu que, segons la pregària de l'inici de la missa d'avui, veurem si es purifica "la nostra visió interior". Això alimenta la nostra esperança d'aquell dia en què, en paraules de sant Pau, "serà transformat el nostre pobre cos a imatge del seu cos gloriós". Només amb la fe, la pregària i l'esperança del goig etern l'amor pot tenir la força d'arribar fins a les últimes conseqüències.
(homilia del diumenge II de quaresma C, 24 de febrer de 2013)

TOT PUJANT EL TABOR

Diumenge II de Quaresma, 24 de febrer de 2013
Gn 15, 5-12.17-18/Sl 26/Fl 3, 17-4, 1/Lc 9, 28b-36

Quan en l’antigor les primeres esglésies prengueren model arquitectònic de les basíliques imperials penso que van tenir una bona intuïció. D’una banda pel caràcter públic de la basílica imperial: era el lloc on el basileus, el rei, rebia en audiència el poble per tractar de diferents afers. Allà, davant de tothom, en un lloc més elevat, hi havia el tron del monarca des d’on podia ser vist de tothom. El cristianisme posterior, en aquest lloc, hi posà l’altar, amb la clara intuïció que ara el Rei era un altre, que les nostres mirades s’havien de dirigir vers Aquell que de veritat era Rei i Senyor. És per això també que una representació de Jesús Pantocràtor (“Totpoderós”, com el que ara presideix el nostre presbiteri) hi era ben present.

Però també hi ha una altra intuïció en posar l’altar en un lloc més elevat i que no és merament funcional (que tothom pugui veure còmodament què fa el sacerdot a la missa) sinó també, diria jo, espiritual. En aquest altar, així, col·locat de manera més elevada que la resta dels espais, hi ha la representació de dues muntanyes a les quals els cristians som convidats a pujar-hi. Una, ho podeu suposar, per el desenvolupament de la mateixa pregària eucarística que hi fem, és la muntanya del Calvari: el lloc on Jesús es dóna i s’ofereix a tothom. L’altra muntanya és la del Tabor, la muntanya de la Transfiguració que avui llegim a l’Evangeli.

Avui nosaltres mateixos som convidats a fer aquesta, diguem-ne, “excursió” amb Jesús, tot pujant a la muntanya. Hi som convidats com Pere, Jaume i Joan, no com a deixebles en general, sinó com a deixebles “privilegiats”, cridats pel nostre nom. TU I JO hi som convidats. ENS VOL A TOTS BEN PRESENTS EN AQUEST MOMENT.

Potser també mig endormiscats pels nostres problemes i neguits de cada dia (vés a saber la setmana que hem passat, Ell sí que ho sap!), el veiem amb Moisès i Elies, i també sentim que ells parlen amb Jesús, del camí que ha de fer vers Jerusalem. També en la nostra Eucaristia, bé del llibre de la Llei (com avui que hem escoltat una lectura del llibre del Gènesi), bé dels profetes... en suma, tot l’Antic Testament, ens parla de Jesús, del camí que ha vingut a fer per nosaltres. Tot ens predisposa a CONTEMPLAR-LO avui també transfigurat davant nostre. De quina manera? Avui no el veurem amb vestits resplendents o espurnejants, ben cert... el veurem gloriós també, però humil i senzill: PA I VI que podem tocar, que podem tastar i experimentar com el salmista Tasteu i veureu que n’és de bo, el Senyor!

Si després de combregar tanquem els ulls uns moments i ens parem a donar gràcies pel do rebut, ben segur que no de bones a primeres, però només amb una mica d’atenció també ens adonarem que ens trobarem dins el núvol, signe de la presència de Déu Pare enmig nostre, i sentirem una veu del núvol estant dient-nos: Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo! UNA VEU QUE APUNTA A L’ÚNIC NECESSARI, A LA FONT DE TOTA FELICITAT I SENTIT.

Serà el moment de tornar a recordar la pregària que hem fet al començament: Feu, Senyor, que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria. Contemplació que ens portarà a saber veure’l també en el rostre dels nostres germans i germanes que ens envolten en aquesta Quaresma.

La llosa de la unció (Cròniques jerosolimitanes 28)

Primer divendres de Quaresma. Arribem al Sant Sepulcre fregant les vuit del matí. Pugem pels graons desgastats i desproporcionadament alts que menen al Calvari on, rere les llànties votives penjades del sostre, llueix l’escena de la crucifixió. Seguint la iconografia oriental, Maria i l’apòstol Joan acompanyen el crucificat.

Baixem del calvari per l’escala de marbre rosa i baranes de llautó. Aprofitem que no hi ha ningú a la llosa de la unció per pregar calmadament. El mosaic que ocupa el pany posterior de paret il·lustra l’escena: baixat de la creu, les dones ungeixen el cos de Jesús abans de dipositar-lo al sepulcre. La llosa, de marbre rosa desgastat, té al damunt una filera de llànties amb oli perfumat que, degotejant lleugerament, l’impregnen d’una agradable fragància.

Agenollats, repengem el front damunt la llosa deixant-nos endur per aquesta flaire. “Pss...Pss...Pss...”- una remor intermitent i progressivament propera ens esvaeix la concentració. Aguditzem l’orella i, mentre l’olfacte percep una nova aroma, captem que es tracta de l’èmbol d’un esprai. Encuriosits, aixequem el cap: una dona etiòpica, de cara bruna i cos petit, amb un mocador blanc que li cobreix el cap, amb la gràcil gesticulació que els caracteritza, branda un petit atomitzador de plàstic polvoritzant la llosa amb perfum abans de fer un pregària i marxar.

Restem corpresos de contemplar una recreació vivent de l’escena de la unció.

dissabte, 23 de febrer del 2013

...PERÒ VAL LA PENA!

Ramon Llull, pensador, místic, missioner entre els segles XIII i XIV, entre altres llibres en va escriure un que va titular “Llibre de les meravelles”.  En aquest llibre narra la història de Fèlix, i tot explicant-la va introduint el lector en les gran veritats cristianes. Per començar aquest recorregut, el llibre comença presentant Fèlix que s’endinsa en un bosc i allí troba una pastoreta, tota sola amb el seu ramat. Fèlix li pregunta si no li fa por estar tota sola en el bosc, on pot venir en qualsevol moment el llop. Però la pastora li respon que això no li pot passar ja que ella confia en el Senyor, i li cita textos com el salm que diu “No et passarà res del mal ni s’acostarà a casa teva cap desgràcia , perquè ha donat ordre als seus àngels de guardar-te en els camins”. Fèlix “es meravella” de tanta fe i lloa al Senyor per la confiança que la pastora té en Ell. Però després de separar-se de la pastora sent un crit esgarrifós i, apropant-se, veu que el llop ha matat el ramat i la pastora. Aquí comencen els dubtes de Fèlix, aquí comença el seu camí de fe.

D’una manera semblant comencen els apotegmes de sant Antoni abat, el pare dels monjos del segle IV. Antoni interroga Déu: “Per què els injustos són rics i el justos pobres? Com és que alguns moren després d’una vida curta i d’altres arriben a molt vells?” Aquest és el començament del preguntar-se, la interrogació més humana i, per tant, l’origen de l’ateisme o l’origen de la fe, l’opció pel sentit o pel no-res. Creure en Déu és creure que actua.

El dimoni temptant Jesús no fa més que de ressò del que nosaltres diríem a Déu. Del que voldríem dir a Déu. L’Enemic es val del salm 90, que la Litúrgia fa servir molt, ja que el reserva per cloure el diumenge. Cada diumenge i en totes les solemnitats, l’Església fa servir aquest salm en el rés de Completes, i tot sovint el posa en d’altres parts de les celebracions: “Digues al Senyor: sou la muralla on m’emparo, el meu Déu en qui confio. No et passarà res de mal, ni s’acostarà a casa teva cap desgracia, perquè ha donat ordre als seus àngels per guardar-te en els camins”. Ambivalència de l’ésser humà: aquest salm l’utilitza el dimoni i el qui s’allunya de Déu, tot desafiant-lo de complir-lo o acusant-lo de no fer-ho i optant pel no-res i l’absurd; i també l’utilitza la Litúrgia com expressió de la fe de la comunitat creient que manifesta la seva experiència de fe, afirmant i donant testimoni de la veracitat de les seves paraules. És l’ambivalència de la vida que posa a les nostres mans el poder d’optar per Déu o el no-res, pel sentit o per l’absurd.

I això no ho fa principalment amb raonaments, sinó amb el testimoniatge, amb l’experiència. És el que cada any feia el fidel israelita quan es presentava en el Temple per oferir les primícies dels seus camps. L’ofrena és la prova que les promeses s’han complert: “El meu pare era un arameu errant”, i amb això recorda tota la història dels patriarques fins la seva arribada a Egipte. “El Senyor ens va fer sortir d’ Egipte amb mà forta”, tot recordant els fets de l’ Èxode. “I ens va donar aquesta terra que regalima llet i mel”, i tot mostrant la veracitat del que confessa, posa davant el Senyor les primícies d’aquesta terra que ha rebut d’Ell. Aquesta és la professió de fe més antiga del poble d’Israel, i amb ella el poble dissipava els dubtes i temptacions  només mirant i palpant a l’entorn. Déu no sols és, sinó que actua, ha complert, “estic en la terra que Ell va prometre”.

I aquesta és també la nostra experiència creient. Ens podem ajuntar amb aquell fidel israelita que descriu el llibre del Deuterenomi i seguir la llista que ell va començar amb el restant de la història del poble d’Israel, i amb la història de l’Església amb tots els homes i dones que mostren la veritat de les paraules del salm que cita Pau: “Cap dels qui creuen en ell serà defraudat”. Com diu la carta als Hebreus, “envoltats d’un núvol tant gran de testimonis”, tant del passat, com del present, també nosaltres podem refiar-nos i vèncer la temptació del no-res, del sense sentit: aquesta és l’autèntica temptació, l’única.

Però hem d’entendre i creure les paraules del Senyor Jesús, manllevades de l’Escriptura, que “no sols de pa viu l’home”. Que aquest no és el criteri últim per veure si la meva vida és o no reeixida. El criteri econòmic no és decisiu, “no sols de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Que només he d’adorar al Senyor, cap altre poder i confiar-hi, no posar-lo a prova, sinó posar-me a les seves mans serenament i lúcidament envolat per un núvol immens de testimonis que avalen que hi ha un altre camí que mena a la salvació, a la vida. Aleshores potser no tindrem una vida llarga, però sí densa; potser no reeixirem en els nostres plans, però sí que la nostra vida tindrà un nord; potser estarem desorientats i fins endinsats en el dolor, però la nostra vida tindrà sentit, perquè el criteri de la nostra vida és Crist.

dimarts, 19 de febrer del 2013

L'ENCARNACIÓ, CLAU DE VOLTA


Dilluns I de Quaresma, 18 de febrer de 2013
Lv 19, 1-2.11-18/Sl 18/Mt 25, 31-46


Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. Així hem començat escoltant en la primera lectura. Un imperatiu, i un imperatiu molt concret i sorprenent. Concret perquè no dóna massa opcions. I a més, no és un imperatiu da nivell baix, perquè ni tan sols diu Sigueu bons... o Sigueu amables... o Sigueu comprensius... (que prou difícil és, segons en quines ocasions); sinó Sigueu sants... Sembla més aviat que el llistó està posat massa amunt per a nosaltres, que ens avisa que Déu no és un Déu de mínims, sinó de màxims. Nosaltres, ser sants com Déu és sant? Però aquí ve el sorprenent, com es concreta aquest ser sants? En tota una sèrie de fets concrets, d’actituds no vers Déu directament, sinó vers l’altre: No robeu, no mentiu, no defraudeu, no oprimeixis l’altre... És així que podem trobar dues perles que ho resumeixen ben bé: Fes justícia a tothom i Estima els altres com a tu mateix.

L’Evangeli, penso, encara sorprèn més. Jesús recupera aquesta concreció del Levític i la personalitza, diria més encara, l’encarna. Als de la seva dreta els diu: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que sigui, m’ho fèieu a mi. I als de la seva esquerra: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.

Certament, entre un text bíblic (el del llibre del Levític) i l’altre (l’Evangeli de Mateu) hi ha hagut un esdeveniment que ho ha canviat tot: l’Encarnació. Sense la realitat de l’Encarnació, sense el fet inaudit de Déu fet home enmig dels homes, no s’entén res del que diu Mateu. Sense aquesta realitat, amb només la concepció d’un Déu llunyà, estimar l’altre sols pot viure’s com un manament, un imperatiu, que ens ve de fora, imposat. Amb l’experiència de l’Encarnació, fins i tot un pot arribar a no adonar-se (com els que estan a la dreta de Jesús en el judici) que servir, tenir cura, ajudar l’altre, especialment si a més no ens preocupa la seva condició social, la seva “petitesa” davant dels importants i dels que es fan valdre davant dels homes en el nostre món, és fer-ho a Jesús. I, a l’inrevés, descurar l’altre, excloure’l, negar-li l’ajut, és negar-li-ho també a Jesús. Amb l’Encarnació, Jesús s’ha identificat tant amb nosaltres que el pobre, el malalt, el presoner, el foraster (els més febles, però no exclusivament ells) SÓN JESÚS; però de retruc també tot home, tota dona, han esdevingut icona de Crist.

 S’ha rebaixat el llistó que proposava la primera lectura? Certament no, però el jou del manament s’ha fet més suau, tot i que no ha perdut en exigència. De fet, en el servei a l’altre, s’hi juga el sentit profund de la nostra vida, es posa a prova la realitat de la nostra fe. El proïsme és una nova encarnació de Crist, puc fer altra cosa ara que estimar la icona d’Aquell que m’ha estimat a mi?

Que en aquesta Quaresma el Senyor ens ajudi a saber veure en l’altre el Crist, a estimar-lo com Crist mateix ens estima.

diumenge, 17 de febrer del 2013

LES TEMPTACIONS DE JESÚS, LES NOSTRES

La Temptació de Crist d'Ary Scheffer (1854)

Diumenge I de Quaresma, 17 de febrer de 2013
Dt 26, 4-10/Sl 90/Rm 10, 8-13/Lc 4, 1-13

Avui el prefaci de l’Eucaristia ens pot ajudar a trobar una clau d’interpretació a les paraules que hem escoltat a l’Evangeli. El prefaci diu així: Perquè Crist, Senyor nostre, durant quaranta dies no prengué aliment i així consagrà amb el dejuni l’observança quaresmal; i, capgirant els enganys del diable, la serp antiga, ens ensenyà de treure el llevat de la malícia, perquè nosaltres, celebrant dignament el misteri pasqual, fem el pas cap a la Pasqua perpètua.

Tornem, doncs, al text de l’Evangeli, per veure com es concreta aquesta afirmació de què Jesús, amb el seu capteniment davant les temptacions del diable, ens ensenyà de treure el llevat de la malícia.

Quin és el primer llevat de malícia? Jesús està extenuat de fam. En aquella situació arriba el diable i el posa a prova: Si ets el Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.  El problema no és el pa, que és bo, com tot allò que Déu dóna. El llevat de malícia és pensar que el pa (sobretot si un està afamat, com Jesús ho està en aquell moment) ho és tot. El problema és fer d’allò secundari el pal de paller de la nostra vida; fer del secundari l’essencial. Jesús és coherent: L’home no viu només de pa. I en canvi en la nostra societat hi ha tota una mena de “catequesi” que ens fa combregar amb rodes de molí, perquè ens fa passar per necessàries coses que no ho són gens: un pis més gran, un cotxe més veloç, una feina que doni molts diners amb poc esforç, tenir el darrer model de mòbil, d’ordinador, aparentar el que no som... quan l’ésser humà segueix tenint necessitat fonda de coses que no es poden adquirir als grans magatzems: pau, afecte, reconeixement, ser valorat pel que un és...

Quin és el segon llevat de malícia? El diable diu: Et puc donar tot aquest poder i glòria d’aquests reialmes; tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora’m i tot serà teu. És la temptació del poder i la força. És la temptació (que s’acaba convertint en neguit i angoixa per aquells que cauen en ella) d’estar per damunt dels altres, de ser els millors a tot cost. No penseu que és poca cosa. A la Xina, per exemple, de cara a les darreres Olimpíades que es varen celebrar, hi havia tot un ensinistrament de nens i nenes ben petits a ser els atletes que representessin dignament el seu país. A quin cost? Amb el cost de rebre l’afecte d’uns pares que sols poden veure un cop a la setmana i per unes hores. Al cost de sobrecarregar aquests petits cossos a hores i hores d’entrenament per a passar després per una selecció que, quan no és superada, porta a la sensació de fracàs, de no ser bons patriotes, de ser la vergonya de la família que ha posat tots els estalvis per a què el seu fill o la seva filla triomfin. Al cost d’unes vides obligades a madurar abans d’hora. No ens pensem que això passa només a la Xina. Arreu hi ha exemples de vides consagrades a esforços i superacions que volen portar a fama i poder i glòria que són coses que avui hi són i demà no. En el fons és una adoració idolàtrica. Es pot entendre aleshores la resposta de Jesús: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol. Perquè Déu és qui vol el millor per nosaltres, és Aquell que ens estima com som, que mai no ens forçarà ni tan sols a estimar-lo.
Quin és el tercer llevat de malícia? És quan el diable és també capaç de citar la mateixa Paraula de Déu per voler temptar Jesús. És la més diabòlica de les temptacions aquesta, la temptació d’emprar la Paraula de Déu per justificar els nostres prejudicis o els nostres judicis sobre el proïsme; per justificar una divisió entre dolents i bons, entre sants i pecadors; per autojustificar-me i dir-me a mi mateix que estic en el bon camí i que, per tant, jo puc ser el mestre dels altres; és la temptació del poder també dins l’Església, el poder sobre les consciències. La resposta de Jesús, sempre citant correctament les Escriptures, és: No temptis el Senyor, el teu Déu. O dient-ho d’una altra manera: no facis dir a Déu allò que no diu; no et facis venir bé la seva Paraula per fer la teva voluntat, per justificar el teu egoisme, per condemnar a l’altre.

Que aquest temps de Quaresma que aquesta setmana hem encetat sigui un escoltar ben a fons Jesús per a què ens ajudi a saber treure aquest llevat de malícia que ens fa allunyar-nos d’Ell i que compromet la nostra fe de cristians.

Dimecres de cendra (Cròniques jerosolimitanes 27)

A punt de baixar a la pregària mirem per l’ample finestral de la cel·la encarada a orient. Una àgil aurora acull el disc solar que emergeix progressivament rere l’altiplà de Jordània fins trencar la línia de l’horitzó. Bella manera d’iniciar el dimecres de cendra, emplaçant-nos amablement en aquest món.

Sortim del convent abans de les vuit amb polsim de cendra al cap, que ens han imposat a la missa conventual celebrada amb la recitació de laudes i, tot seguit, resat l’ofici de lectura. Dedicarem l’inici de la Quaresma a recórrer sense presses els indrets que fan memòria de la passió, mort i resurrecció del Senyor.

Descendim a la vall de Ben-Hinnon -la Gehenna del Nou Testament- deixant a la nostra dreta el molí de Montefiore, baixant pel carrer esglaonat que llinda l’artístic barri de Yemin Moshe. Travessem la vall pel costat de les piscines del Soldà i enfilem la costeruda pujada que ens porta a la cantonada sud-oest de les muralles, que resseguim deixant a la nostra esquerra la porta de Sió i girant vers el Cenacle. Un grup solitari hi llegeix un fragment bíblic sense presses. Sortint de la sala gòtica que evoca l’última Cena intentem pujar al terrat com ens agrada de fer. Observem, astorats, que l’escala ha desaparegut. “Ja no hi és” – ens respon secament un home.

Baixem vers la vall de Cedró pel costat de la muralla fins l’antiga porta de les escombraries, l’accés al mur de les lamentacions. Constatem un altre canvi: han ampliat l’espai visitable de l’Ophel, el magnífic jardí arqueològic adossat a la vessant sud de l’esplanada de les mesquites i del mur de les lamentacions. Guaitem, complaguts, des de l’enreixat, els nous espais il·lustrats amb panells explicatius que ens animen a fer una futura i pausada visita.

Arribem a la cantonada sud-est de la muralla, i descendim al torrent de Cedró pel camí esglaonat amb pedra que ens deixa davant els sepulcres erigits algun segle abans de Jesús, i que ell mateix contemplaria, com nosaltres estem fent, al travessar el torrent.

Enfilem la ràpida pujada fins a Getsemaní. Vorejat el jardí amb alguna olivera mil·lenària entrem dins l’església. Una bastida fins al sostre i unes lones cobreixen la roca de l’agonia. Estan restaurant els mosaics de la cúpula. Veient això, i que hi ha uns quants grups poc silenciosos dins l’església, optem per anar a la tomba de Maria. Ens sorprèn que, baixada la cinquantena d’esglaons fins la nau en forma de creu, celebren simultàniament tres divines litúrgies: els armenis dins la tomba, els siris en una capelleta lateral, i els coptes en un altar mig amagat. Tots canten perquè això permet concentrar-se sense perdre el fil. El que a bell ull pot semblar una competència litúrgica, esdevé una amable polifonia de veus i gestos.

Visitem, tot seguit, la silenciosa gruta del prendiment. Ens asseiem per complir la indicació d’un dels rètols: “pregueu  i vetlleu” però,  com els tres deixebles en aquell indret, també ens quedem adormits.

Ara tocar remuntar el torrent de Cedró que llisca paral·lel a la vessant est de les muralles. Pugem per la rampa d’accés a la porta dels lleons o de sant Esteve i, deixant a mà dreta les piscines de Betaza, enfilem el carrer que ens portarà a la Via Dolorosa i a la basílica del Sant Sepulcre.

Sense presses, entrem a les esglésies i capelles d’aquesta via sacra fins a l’entrada principal del Sant Sepulcre on fem el recorregut habitual: calvari, llosa de la unció, i la tomba buida. Sortosament hi ha poca gent i podem acostar-nos-hi per pregar amb tranquil·litat.

Són quarts de dotze quan sortim del Sant Sepulcre, finint el primer matí de Quaresma amb el cap, el cor i l’esperit serè.

divendres, 15 de febrer del 2013

MIRAR MÉS ENLLÀ




Un dels llocs que vaig més sovint és a la catedral de Barcelona. M’agrada estar-m’hi, callar, mirar, pregar. Hi vaig ser batejat. Però ja fa anys que, per donar a conèixer la bellesa de les seves pedres, la catedral va poc a poc perdent el seu misteri. Està molt ben il·luminada, fins els racons més amagats. Els focus han trencat la seva atmosfera, la seva llum pròpia. La catedral de Barcelona és una de les poques esglésies gòtiques que té els contraforts que aguanten la nau central dins l’espai interior de la basílica i no a fora. Té els arcbotants dins l’espai interior del temple. Això fa que els vitralls quedin més lluny de la nau central i així filtren la llum fent que aquesta sigui més matisada i no tant directa. Aquest efecte ha estat malmès per tanta il·luminació. Ara la gent mira les pedres que no volien ser vistes, sinó que volien crear un ambient que insinués una altra realitat més enllà d’elles. Volien ser un dit que assenyalés més enllà. En canvi, ara es mira el dit, la pedra, en lloc de mirar en la direcció que aquesta està indicant. És el mateix que passa amb el nostre retaule d’Arenys de Mar, que ara fa 300 anys, mai havia estat tant il·luminat i vist tant bé. Però no era aquesta la finalitat per la qual el van fer. Pau Costa, l’autor del retaule, no comptava amb tanta llum. Els daurats i les escultures del retaule no eren tant per ser vistos, van ser fets per insinuar, per assenyalar una altra realitat, i no volia ser simplement una obra d’art per ser admirada. De fet, una autèntica obra d’art, és aquella que remet més enllà d’ella mateixa. Aquesta és la grandesa de la catedral de Barcelona i la bellesa del retaule d’Arenys. I aquesta és la bellesa i grandesa de la vida humana que no es reclou en ella mateixa, sinó que és oberta i és referència més enllà d’ella mateixa.
Quan Isaïes ens relata la seva vocació ens diu que tot el temple trontollà i s’omplí de fum. Isaïes no es quedà contemplant el temple, sinó el que contenia el temple. El temple es féu un simple receptacle dels plecs del mantell de Déu. El sant, sant, sant féu trontollar tot el temple de Salomó i el féu aparèixer com a irrellevant, però sobretot esdevingué un lloc del trobament entre Déu i l’home: “Després vaig sentir la veu del Senyor: Qui enviaré?  Qui ens hi anirà? Aquí em teniu, envieu-m’hi”.
Aquesta experiència que Isaïes té davant Déu és la mateixa que tindrà Pere davant Jesús: “Allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador”. I aquest li respon: “No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes” i deixant-ho tot el seguiren. Tot queda relatiu i irrellevant davant d’Ell que crida.
I això és el mateix que ens relata Pau en primera persona a Primera de Corintis, capítol 15. Aquest és un dels textos més antics del Nou Testament. Aquesta carta fou escrita pels volts dels anys 50, o sigui, només uns 20 anys després dels fets de Pasqua. Però, a més, el text que avui llegim, és anterior a Pau. Ell mateix diu: “Us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo he rebut”. Es tracta, doncs, d’un text que hauria estat redactat quan Pau es convertí, o sigui, dos o tres anys després dels fets de Pasqua. És el trobament amb el Senyor ressuscitat, el terratrèmol que féu de Pau i dels apòstols foc abrandat que omplí de llum les tenebres i que manté tota la força també avui i aquí per a nosaltres. I això serà així si no quedem davant d’aquests textos com si fossin una obra d’art més o menys bonica, sinó que ens deixem omplir del Misteri joiós que hi contenen, si no tenim por que ens facin trontollar, si fóssim capaços de dir amb Isaïes: “Aquí em teniu, envieu-m’hi”. I això ho podem fer perquè aquestes paraules assenyalen més enllà d’elles mateixes. Són paraules de Déu i no sols paraules d’home que tenen el poder de salvar-nos. I si no aconseguim a la primera aquesta actitud, diguem amb Pere: “Ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però perquè vós ho dieu calaré les xarxes”.

     

Cotxet de nadó (Cròniques barcelonines 11)


Coincidim amb ell al voltant de les set del matí pel carrer de Bailén. Dorm aprofitant l’entrada arrecerada d’un local tancat i barrat. El veiem habitualment llevat, recollint el muntatge que ha desplegat per estar més confortable, o prenent el cafè d’un termos mentre el gosset i el gat negre que l’acompanyen mengen plegats en un mateix bol de plàstic.  Un estrambòtic cotxet de nadó, vermellós i desgastat, serveix per guardar i transportar les seves pertinences.
Avui ens creuem al xamfrà. Empeny amb decisió el cotxet, que esguardem amb atenta curiositat. El gosset saltironeja lligat al seu costat però no veiem el gat. Deu fer el ronsa dins un dels dos cubells blancs rectangulars adherits als costats del seient, talment com unes modernes alforges. Indefectiblement, es tracta del tret més original d’aquest artefacte.
A sota i damunt el seient hi ha un embalum de coses que no arribem a apreciar. La raó és que, del tub flexible que sosté el paraigua del cotxet hi cau una tela que ho cobreix tot protegint-ho de mirades indiscretes com la nostra. Amb tot, avui hem satisfet la curiositat d’observar, d’aprop i rodant, l’enigmàtic cotxet que vèiem a distància.

dimecres, 13 de febrer del 2013

Equilibris (Cròniques barcelonines 10)

Caminem per una voravia de la plaça de Tetuan en ple migdia. De lluny estant observem una vella nevera col·locada obliqua dins un carretó metàl·lic de supermercat, sobresortint desproporcionadament del rectangle enreixat. Un subsaharià evita que el pes de l’aparell descompensi el carretó sostenint-lo des de la barra transversal. Mentrestant, al seu costat i a la gatzoneta, un company fa uns moviments amb una corda.

Apropant-nos vers aquella direcció captem el que succeeix. Una estranya plataforma surt de la base posterior del carretó i, al damunt, hi lliguen una vella rentadora que fa de contrapès al frigorífic. Ens plauria aturar-nos a contemplar l’espectacle que els dos subsaharians ens estan brindant i aplaudir-los, però optem per seguir caminant, admirant de reüll l'originalíssim equilibri que estan aconseguint.

Restem somrients i complaguts per l’enginy que els humans som capaços de desplegar quan la necessitat ens encalça.

dimarts, 12 de febrer del 2013

TRES ADVERTIMENTS


Dimarts, 12 de febrer de 2013
Santa Eulàlia, verge i màrtir
Gn 1, 20-2, 4a/Sl 8/Mc 7, 1-13


Un dia abans de començar la Quaresma ens arriben les paraules de Jesús com tres grans advertiments que penso bé poden servir-nos d’examen de consciència o de reflexió per aquest temps fort de preparació a la Pasqua que demà encetarem.

El marc que l’Evangelista ens presenta és el d’una trobada entre fariseus i mestres de la Llei amb Jesús i els seus deixebles. El problema evident és la interpretació sobre les normes de purificació abans dels àpats que fariseus i mestres de la Llei veuen com quelcom obligatori. El problema de fons, per a Jesús, és que s’hi juga tota una manera de viure i entendre la Llei i, de retruc, la relació amb Déu mateix i amb els altres.

El primer advertiment l’hem escoltat en la cita que Jesús fa del profeta Isaïes: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. Tota la Bíblia, no només Isaïes, posa en evidència que el problema de l’ésser humà és “cardiològic”, el problema és el nostre cor. I és un problema que cap DANACOL, ni cap BENECOL, cap medicament “anticolesterol” podrà arreglar. Per a la Bíblia el cor és el lloc on rauen les decisions més fondes de l’ésser humà on, d’alguna manera, s’hi juga veritablement el que som. És molt fàcil honorar Déu amb els llavis. És molt fàcil dir que l’estimem, que el servim... Però Jesús els recorda (i ens recorda) que els llavis i el cor no poden anar per camins diversos, que hi ha tot un treball a fer per unificar cor, llavis i fets. Quaresma pot ser un bon temps per aturar-nos i anar al fons del nostre cor, per veure què hi ha, què ens mou, què cerquem de veritat.

El segon advertiment diu: Bé en sabeu prou, de desfer-vos dels manaments de Déu en nom de la vostra tradició. I Jesús posa de relleu un altre problema que tenim els qui ens confessem sovint com a cristians. D’una banda, l’enorme facilitat de fer dels nostres vicis virtuts; de justificar-ho tot en detriment de cercar una veritable solució a tot allò que prou sabem que grinyola, que no s’escau a allò que confessem. D’altra banda, la facilitat que tenim també de convertir els nostres progressos en la vara d’amidar l’altre per jutjar-lo i dir-nos a nosaltres mateixos “que bona gent que som”. Quaresma pot ser un bon temps per aturar-nos i veure que virtuts i progressos són pura gràcia, pur do que ens ve del Pare i, amb gratitud, complir el manament de l’amor al proïsme acollint-lo tal i com és, sense judicis gratuïts ni exclusions.

El tercer advertiment sona així: En nom de la tradició que us transmeteu els uns als altres, traieu tot valor a la paraula de Déu. I aquest és un advertiment tant o més seriós que els altres dos, perquè és molt perillós treure valor a la paraula de Déu. Convertir la paraula de Déu en pura paraula d’homes, arqueològica, del passat, d’una cultura determinada, secundària, prescindible... i oblidar, en canvi, aquesta paraula de Déu que ahir i avui hem escoltat ressonar en els primers capítols del Gènesis i que se’ns revela com a paraula creadora, com a paraula capaç de donar vida, d’obrir nous horitzons, d’omplir de sentit... oblidar que la Paraula en majúscules és una Persona, Jesús, el Crist i que cap paraula humana nostra, per actualitzada i raonada que sigui serà com la Seva, ni tindrà un poder ni una força com la Seva. Quaresma pot ser un bon temps per fer estatge i sojorn a Aquesta Paraula que segueix cridant-nos al seguiment, a la vida, al sentit a través de les paraules i les experiències de Déu que trobem a la Bíblia.

Fent-ho, podrem comprovar que fins i tot les paraules més dures de Jesús són bàlsam i remei per a la nostra guarició. Fent-ho, podrem comprovar que Quaresma és un temps de gràcia.

Tant de bo ens equivoquem! (Cròniques barcelonines 9)


És baixet, d’uns setanta anys, amb una bona mata de cabell blanquinós. Vesteix discret però polit i ben afaitat. Seu solitari en un banc del passeig de vianants de la Diagonal, tocant al carrer de Beethoven. Treu un tros de pa d’una bossa de plàstic i el desgrana avorridament per alimentar uns coloms que picotegen les engrunes que els llença. Es tracta, a bell ull,  d’una escena urbana que passa desapercebuda, com el grapat de bosses de plàstic que hi ha al seu costat.
 
 Fa dos dies caminàvem pel mateix lloc al capvespre, ja fosc, i observàvem el mateix home assegut en el mateix banc, però amb una diferència definitiva: era ell qui menjava el contingut de les bosses de plàstic amb la monotonia que avui alimenta els coloms. Sembla que l'indret s’ha convertit en la seva casa.
 
Intuïm que s’haurà quedat sense llar recentment per la correcció en el vestir. Les faccions del rostre encara no apareixen endurides i la mirada, malgrat comença a ésser dispersa, encara no esdevé absent. Tant de bo ens equivoquem!

ESCRIURE UNA HISTÒRIA DE MISERICÒRDIA


Diumenge V, 10 de febrer de 2013
Is 6, 1-2a.3-8/Sl 137/1 Co 15, 1-11/Lc 5, 1-11

Donant-li voltes al cap pensant què podria dir sobre les lectures d’avui la meva vista va caure damunt un llibre que havia llegit fa uns mesos, es titula El retorno de Abel. Las huellas de la imaginación escatológica, de James Alison (Herder, 1999). Obrint el llibre a l’atzar em vaig fixar en un subratllat meu en un paràgraf que diu així: Una persona puede dejar de hacer algo tenido como vicioso para luego convertirse en perseguidor de otros que carecen de su misma fibra moral. No se trata de una conversión cristiana. El auténtico convertido siempre escribe una historia de su descubrimiento de misericordia, que significa que aprende a crear misericordia y no desprecio, para los demás (p. 122).

I m’ha xocat aquest text perquè m’ha fet pensar que és justament el que hi ha en el rerefons de les tres lectures d’avui. No és fàcil de detectar-ho, perquè només tenim una petita llambregada de la situació particular de cada protagonista, però si recordem la història sencera de cadascun d’ells veurem que es dóna justament el que diu James Alison en aquest paràgraf que acabo de citar-vos.

D’una banda tenim el text de la primera lectura. És l’experiència inefable de la vocació d’Isaïes. Aquest es troba fent, potser, el que tantes i tantes vegades ha fet: anar al temple per adorar Déu. Però un dia la quotidianitat es trenca, Déu irromp en la seva vida i la primera reacció és de por: Ai de mi, no podré parlar! I també d’incapacitat, de limitació fonda: Sóc home de llavis impurs que viu enmig d’un poble de llavis impurs. Però sobta la reacció de Déu: no és la destrucció del pecador, és el perdó, la misericòrdia i la capacitació per cridar-lo al seguiment: Qui enviaré? Qui ens hi anirà? Amb la resposta d’Isaïes es produeix el canvi: perquè ha tastat misericòrdia, perquè ha fet experiència del perdó, esdevé profeta per portar l’anunci de salvació al seu poble.

En la segona lectura és Pau qui ens parla. Li preocupa la formació, la fe, dels germans a qui s’adreça. Com de passada parla també de la seva experiència quan parla de les aparicions de Jesús ressuscitat: Finalment, al darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi. També Pau és assaltat per Déu enmig de la seva quotidianitat, que no era altra que la persecució acarnissada dels cristians tot fent camí cap a Damasc. Però tots sabem també el resultat d’aquesta experiència de misericòrdia, d’un Jesús que el crida no quan és el més sant de tots, sinó quan és un perseguidor. Pau passa de botxí a apòstol després d’experimentar la misericòrdia de Déu.

I arribem a l’Evangeli. I ens trobem amb un Jesús que arriba al llac de Genesaret, que irromp en la quotidianitat d’una vila de pescadors per portar-los la Paraula de Déu. Com sigui, entre l’ensenyament i la pesca miraculosa, es produeix com un llampec l’experiència de conversió de Pere: Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador. Jesús, no podria ser d’una altra manera, no reacciona fent-lo fora, al contrari, li dóna perdó, confiança i una nova missió: No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes. Novament, darrera de l’experiència de misericòrdia de Déu, Pere passarà de pescador a deixeble i després a apòstol.

Fixem-nos-hi bé: cap dels tres, ni Isaïes, ni Pau, ni Pere, un cop convertits, un cop han experimentat la misericòrdia de Déu, esdevenen JUTGES de ningú; al contrari, esdevenen EINES: un, profeta; els altres dos, apòstols. Tots tres amb una missió nova a favor dels altres.

Avui nosaltres celebrem aquest àpat que ens agermana, l’Eucaristia, que ens recorda la misericòrdia de Déu tinguda per cadascun de nosaltres. Emmirallats en Jesús i perdonats per Ell, ens toca de veure què n’hem fet de tot això, si hem esdevingut JUTGES dels altres o PACIFICADORS, ACOLLIDORS, CONSTRUCTORS DE PONTS DE DIÀLEG, DE COMPRENSIÓ, DE MISERICÒRDIA. Si encara no ho som... és que encara no li hem deixat treballar a fons en el nostre cor. La Quaresma que comencem dimecres vinent pot ser una oportunitat per donar escolta a la seva veu i deixar-nos transformar per Ell.

dimecres, 6 de febrer del 2013

ÉS NECESSARI DOPAR-SE?

     

El ciclista nord-americà Lance Armstrong, que havia aconseguir tantes medalles i reconeixements, ha confessat públicament que s’havia dopat per aconseguir-les. Això torna a posar-nos de manifest el lloc que ocupa el dopatge no sols en l’esport, sinó en moltes activitats de la vida de la nostra societat. Quasi es pot parlar d’una “societat dopada” on es fa molt difícil que l’individu aguanti les molèsties normals i necessàries i recorri amb molta facilitat a analgèsics o estimulants. Hom es dopa, bàsicament, o per no sentir dolor o per augmentar artificialment la seva resistència.
El que més queda en la consciència de la gent, després de llegir la confessió d’aquest ciclista nord-americà, és que per aconseguir l’èxit és necessari dopar-se. I podem resignar-nos a no tenir èxit? De fet sembla que, com els atletes, estem cridats a anar trencant rècords, a anar alçant el llistó indefinidament.
Sant Pau també està en aquesta línea. No en la de dopar-se, clar, però sí en la recerca del “sempre més”. Diu en la seva carta als de Corint: “Germans, interesseu-vos pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran”.
Sant Pau ens crida a no quedar-nos en la somnolència de la mediocritat, ni tampoc al simple equilibri de la moderació, sinó que ens estimula i empeny als camins més alts.
Quan ens parla de l’amor, no ens està parlant de sentimentalismes, ens està parlant d’una cosa més àrdua i difícil que aprendre el llenguatge dels homes i dels àngels. Quan parla de l’amor, ens està parlant de quelcom més important i difícil que aprendre tots els secrets de Déu i tota la veritat. Ens parla d’una cosa més difícil que traslladar muntanyes d’un lloc a un altre i més difícil que vendre’s a si mateix com esclau (a qualsevol droga o dependència). Tot això està per sota de l’esforç d’estimar.
Perquè, certament, tot això caducarà i fins la fe i l’esperança caducaran, només l’amor perdurarà per sempre.
Ser el primer, el més gran. Ser recordat, ser admirat, ser estimat. Això, tot i que pot ser viscut molt negativament, té també la seva lògica, també connecta amb el més profund de nosaltres mateixos.
Joan Sales ha escrit el seu gran llibre amb aquest títol: “Incerta glòria”. I és d’això que ens parla sovint en el seu llibre: de la “incerta glòria”, de la set de glòria. Incerta glòria ho és tota quan desapareix com el fum empesa per titulars que empenyen altres titulars i que s’esvaeixen tots en l’oblit. Sant Pau ens diu que aquesta “incerta glòria” és com les campanes que toquen o el platerets que dringuen; tot això, diu, no és res si em moc només per “ser ben vist”, no serveix per a res. Però, malgrat tot, voldríem una glòria, un reconeixement, una acceptació incondicional i per sempre.
Sembla que Jesús tingués aquesta convicció, aquesta seguretat, que el feia lliure davant l’oposició dels altres. Davant el fracàs, no quedava a mercè de les darreres opinions.  Diu l’Evangeli que tots en la sinagoga s’indignaren contra ell, però ell “se’n anà passant entremig d’ells”.  Passa entremig del fracàs que l’acompanyarà fins al final, i fins el final “passa entremig”, ferm, seguint el seu camí sense quedar a mercè de l’aprovació dels altres, ni dels titulars ni de les enquestes.
Aquest és el misteri de Jesús: anar pel “camí incomparablement més gran” passant entremig del fracàs; i no solament quedant en el segon lloc, sinó en el darrer. I, malgrat tot, és el vencedor. L’home lliure que ens passa al davant pel camí més elevat, fins arribar al més sublim; perquè en el seu interior ressonaven constantment les paraules del Pare: “Tu ets el meu Fill, l’estimat, en tu m’he complagut” quan es va obrir el cel el dia del seu bateig. Jesús només depèn del Pare, del seu amor, això el fa lliure. I així ens vol fer lliures a nosaltres i esdevé ell mateix camí cap el cim més elevat i la Glòria més alta.
I en aquest camí no cal dopar-se, sinó cal aprendre a escoltar, humilment deixar-se conduir, i confiar.

 


PERQUÈ JESÚS HA RESSUSCITAT...

Santa Llúcia i Santa Àgata

Dimarts, 5 de febrer de 2013
Santa Àgata, verge i màrtir
He 12, 1-4/Sl 21/Mc 5, 21-43


Després de la resurrecció de Jesús penso que aquelles paraules del Mestre: El qui demana, rep; el qui cerca, troba... són molt més que unes paraules boniques per fer servir com a recurs per a un consol fàcil. Són AMÉN, són ESPERANÇA FERMA i són REALITAT.

Això penso que és el que mira de dir-nos l’Evangelista Marc amb el relat d’avui. Perquè Jesús ha ressuscitat, perquè Ell és viu i actua, el relat de la dona hemorroïssa no és un relat més de miracles d’un tal Jesús; és un relat d’alliberament i d’esperança que va més enllà de la pura anècdota.

Una dona anònima, més encara, condemnada per la Llei a l’anonimat, esdevé protagonista col·lateral del nostre relat mentre Jesús fa camí vers la casa de Jaire. No podia ser més anònima una dona castigada 12 anys amb pèrdues de sang que la feien impura i creadora d’impuresa (cfr. Lv 15, 19-27) arreu on hi anés. Segons la Llei era una dona que no podia tenir accés allà on potser les seves pregàries d’angoixa s’hi adreçaven tot sovint: el Temple, el lloc de la presència de Déu. Però ella ni tan sols podia apropar-s’hi sense perill de la seva vida. Per la seva malaltia tampoc no podia tenir el consol d’una carícia del marit o de qualsevol parent, perquè fer-ho era provocar la impuresa de la seva parella o de la seva família. Podem entendre la por en ser descoberta, perquè ella havia gosat tocar d’amagat el mantell de Jesús. I Jesús, oh horror!, s’hi havia adonat malgrat la gentada. Qualsevol altre rabí l’hagués escridassada i l’hauria feta fora a crits o, pitjor, a cops de pedra.

Però l’Evangeli, recordem-ho, és escrit després de l’experiència de la resurrecció de Jesús... el relat afirma que Jesús ha vençut el què diran, que Jesús ha vençut la Llei, que Jesús és a favor de les persones. Jesús no té paraules aspres ni de condemna pel que la dona ha acabat de fer (de fet no és poca cosa: fer-lo impur, segons la Llei) sinó: Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau. Ja no és una dona anònima, s’ha convertit en una filla, en una dona estimada i valorada, en una dona guarida i lliure. Perquè Jesús ha ressuscitat ja no hi ha persones anònimes, impures i estranyes: hi ha fills i filles, escoltats, acollits i atesos.

Perquè Jesús ha ressuscitat ja no hi ha mort. O és com si aquesta no hi fos, perquè Jesús té la darrera i definitiva paraula. En l’Evangeli aquesta paraula és un imperatiu que va acompanyat del gest de donar la mà a la noieta per a despertar-la: Li donà la mà i li diu: “Noia, aixeca’t”. En el darrer moment Jesús no ens deixa sols, també el seu gest ens acompanya. Certament, Jesús desencadena la burla tot i dient la veritat: La criatura no és morta, sinó que dorm. Aquestes paraules són tan importants que els cristians, des d’aleshores segurament, ja no diem al lloc on reposen els nostres difunts: NECRÒPOLIS (o sia “ciutat dels morts”); sinó CEMENTIRI (que vol dir “dormitori”). Perquè Jesús ha ressuscitat la mort no té cap poder, la mort ha quedat reduïda a un son condemnat a ser trencat en el moment més inesperat davant l’autoritat de la seva Paraula.

Perquè Jesús ha ressuscitat la seva és Bona Notícia i no una piulada al Twitter o a qualsevol altre xarxa social de moda. Perquè Jesús ha ressuscitat, que és el que celebrem a l’Eucaristia, Àgata pogué demostrar al món, morint pel Crist, que res no pot destruir la Bonesa de Déu. 

dimarts, 5 de febrer del 2013

No et queixis (Cròniques barcelonines 8)

Diumenge ventós de febrer. Són les nou del matí quan sortim al carrer. L’escassetat de transeünts fa percebre més intensament les fredes ràfegues de vent que semblen dirigides exclusivament vers nosaltres i ens n'exclamem.
 
“No et queixis”- ens diem, pensant en els interns del centre penitenciari on ens dirigim. “Quanta gent reclosa desitjaria caminar pel carrer sentint el mateix fred i ventades!” –ens sentenciem.
Dit això, percebem que l’aire gèlid deixa de molestar-nos. La percepció que ara tenim de les ventades -malgrat tinguin la mateixa intensitat- ha variat. Admirats de tal reacció, ens animem a fer el mateix quan ens bufin en contra altres menes de vents freds.