Diumenge ventós de febrer. Són les nou del matí quan sortim
al carrer. L’escassetat de transeünts fa percebre més intensament les fredes
ràfegues de vent que semblen dirigides exclusivament vers nosaltres i ens n'exclamem.
“No et queixis”- ens diem, pensant en els interns del centre
penitenciari on ens dirigim. “Quanta gent reclosa desitjaria caminar pel carrer
sentint el mateix fred i ventades!” –ens sentenciem.
Dit això, percebem que l’aire gèlid deixa de molestar-nos.
La percepció que ara tenim de les ventades -malgrat tinguin la mateixa intensitat-
ha variat. Admirats de tal reacció, ens animem a fer el mateix quan ens bufin
en contra altres menes de vents freds.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada