És baixet, d’uns
setanta anys, amb una bona mata de cabell blanquinós. Vesteix discret però
polit i ben afaitat. Seu solitari en un banc del passeig de vianants de la
Diagonal, tocant al carrer de Beethoven. Treu un tros de pa d’una bossa de
plàstic i el desgrana avorridament per alimentar uns coloms que picotegen les
engrunes que els llença. Es tracta, a bell ull,
d’una escena urbana que passa desapercebuda, com el grapat de bosses de
plàstic que hi ha al seu costat.
Fa dos dies caminàvem pel
mateix lloc al capvespre, ja fosc, i observàvem el mateix home assegut en el
mateix banc, però amb una diferència definitiva: era ell qui menjava el
contingut de les bosses de plàstic amb la monotonia que avui alimenta
els coloms. Sembla que l'indret s’ha convertit en la seva casa.
Intuïm que s’haurà
quedat sense llar recentment per la correcció en el vestir. Les faccions del rostre
encara no apareixen endurides i la mirada, malgrat comença a ésser dispersa,
encara no esdevé absent. Tant de bo ens equivoquem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada