Beat
fra Josep Tous d’Igualada, caputxí
Ac
16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11
La litúrgia d’aquests dies ens va apropant a dues celebracions
que fan de cloenda del temps pasqual: l’Ascensió (1 de juny) i Pentecosta (8 de
juny). Dues celebracions que ens recorden el gran do de l’Esperit Sant, Aquell
encarregat d’anar recordant a l’Església que Jesús és viu i que actua amb poder
enmig nostre. La primera lectura d’avui la podríem veure, justament, com la
corroboració d’aquesta realitat que, en l’Evangeli, només és presentada com a
promesa.
La història de l’escarceller de Filips sempre m’ha
atret, pel que té d’il·lustrativa del poder de Déu per salvar, per canviar una
situació de mort en una situació de vida. El desencadenant de tot és el
terratrèmol. ¿I qui no és capaç de
demanar-se pel sentit de la vida quan un travessa per una experiència límit com
aquesta o una altra de semblant? La situació del nostre protagonista és
desesperada: el terratrèmol el desperta, però consternat s’adona que totes les
portes de la presó han estat obertes... Quina mala jugada del destí! Trobar-se
viu per veure que els presoners que eren al seu càrrec han fugit i haver de
respondre de tots ells. Viure per haver de treure’s la vida. Era l’única
sortida cabal que li quedava. Però el salva el crit de Pau des de la foscor: No, no et facis res, que hi som tots.
Sorprèn la pregunta de l’escarceller: Senyors, què he de fer per salvar-me? I
sorprèn perquè, a primera vista, sembla una pregunta interessada per les
circumstàncies, fruit de la por o de la superstició, com dient: després de salvar-me d’aquesta tant grossa,
què cal fer per seguir viu? Però és una pregunta intel·ligent. La pregunta
per la vida (sobretot quan aquesta ha estat en perill), la pregunta per allò
que dóna sentit, que dóna gruix a l’existència humana, és sempre una pregunta
intel·ligent. La resposta no es fa esperar per part dels apòstols: Creieu en Jesús el Senyor, tu i tota la teva
família, i us salvareu. Però, de
quina mena de salvació estan parlant? Certament, no és una salvació del tipus
“vareta màgica”, donat que són els mateixos que han estat apallissats de
valent, que han estat empresonats i que han estat, a més, engrillonats, els qui
parlen de salvació; no, no és una salvació del tipus “assegurança a tot risc”.
I l’escarceller ho sap molt bé, ho té ben present quan acaba creient en Jesús
ell i tota la seva família, doncs que la fe en Jesús no serà fàcil se li fa ben
clara i evident en el moment que ha de rentar les ferides dels seus nous
germans de pols i de sang.
L’escarceller i la seva família experimenten la
salvació d’una manera nova: com una saba nova que irromp en llurs vides amb la
mateixa força del terratrèmol, però no per fer-los covards, ni per fer-los
porucs, davant els embats de la vida, el dolor, la malaltia o la pròpia
persecució. És la Vida de Jesús mateix que els dóna la consciència profunda
d’una vida rebuda com un do, que ningú mai no els podrà prendre. Una Vida que,
ferits i malparats, encara els podrà posar una pregària i un cant en els
llavis. Com Pau i Siles que, ferits, ultratjats, en la part més fosca de la
presó i engrillonats, encara pregaven i cantaven en veu alta sobreposant-se a
tot allò.
És la mateixa Vida, la mateixa força que va fer que
un jove de 24 anys, acabat de ser ordenat sacerdot (en una edat en què un té
tantes il·lusions i esperances) malgrat experimentés l’expulsió del seu
convent, la presó i l’exili, tingués forces per tirar endavant i començar de
nou fins que va poder tornar a Barcelona, refer la seva vida i acabà fundant
les Caputxines de la Mare del Diví Pastor. És la Vida de Jesús actuant en el
beat fra Josep Tous d’Igualada. Si li deixem fer... què voldrà fer l’Esperit de Jesús en nosaltres?