CAURE EN BONES MANS

Dimarts IV de Pasqua, 13 de maig de 2014

Ac 11, 19-26/Sl 86/Jn 10, 22-30

Llegia aquest matí l’Evangeli d’avui i mirava de fer l’exercici de trobar-me en el Temple de Jerusalem a la festa de la Dedicació (la festa de Khanukkah) que sol caure pel desembre. I m’imaginava donant voltes per l’atri del Temple i altres llocs amb fred, però amb una munió de gent entrant i sortint del Temple, donant-se empentes en una ocasió tan assenyalada com aquesta festa... També em fixava amb Jesús allà, sota el pòrtic de Salomó, potser resguardant-se del fred, potser de la multitud, una mica a cobert, però sense perdre res de vista.

I pensant això ha vingut a la meva ment la idea que aquesta escena podria ser presa com el que passa en el nostre món, en la nostra societat, entre la nostra gent però en petit, com si el Temple fos un microcosmos. Pensava que el Temple podria ser una imatge del nostre món, de la munió de gent movent-se frenètica en el seu dia a dia, en les seves sortides i entrades, capficada en les seves activitats, en les seves cabòries, en les seves violències... sense adonar-se que ja es troben dins l’univers de Déu i que Jesús hi és allà, observant-les, no jutjant-les, senzillament observant-les, fins i tot intercedint per elles, malgrat que a elles, malgrat que a nosaltres, de tant en tant també ens assalti el dubte i mirant cap al cel, cap al racó on és Jesús, com van fer els jueus, envoltem Jesús i li demanem més d’un cop: Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue-ho clar! Que és la pregunta i l’exigència que fem, potser no amb les mateixes paraules, cada cop que voldríem que les coses ens anessin bé, que hi ha coses que no entenem o que pensem que Déu hauria d’implicar-se i actuar amb més decisió davant certes coses que passen al nostre món i considerem injustes.

Aleshores ens trobem també amb aquesta resposta de Jesús: Ja us ho he dit, però no em voleu creure. Tot el que jo faig en nom del meu Pare parla a favor meu, però vosaltres no creieu perquè no sou de les meves ovelles. Què ho fa, que no siguem de “les seves ovelles”? No és, certament, que Ell ens hagi menyspreat o ens hagi deixat de banda... ¿No hem celebrat durant la Setmana Santa aquest amor de Déu, de Jesús, per tots nosaltres, morint a la creu per donar-nos vida? Més aviat deu ser que ens costa creure en un Déu que ens deixa veritablement lliures i descobrim que això ens fa por, que això implica responsabilitat i que ens estimem més que algú ens mani i ens digui què hem de fer, o que ens tregui les castanyes del foc perquè així, si van mal dades, la culpa sempre serà d’un altre i podrem dormir tranquils. Ens cal considerar seriosament què diuen les paraules i els gestos de Jesús sobre Ell mateix i sobre el Pare.

Jesús, però, ens dóna una seguretat: Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Podrem patir com tothom, podrem ser perseguits com tants cristians ho són arreu del món, però mai ningú no ens podrà prendre de les mans de Déu. Això sí que és caure en bones mans: saber que Ell no ens abandona ni ningú no té poder per fer-nos fora de la seva comunió, allunyar-nos de la seva presència. Escoltarem la Seva veu? Voldrem seguir-lo i caminar sempre amb Ell?