JESÚS ENTRÀ PER QUEDAR-SE AMB ELLS

Diumenge III de Pasqua, 4 de maig de 2014

Ac 2, 14.22b-33/Sl 15/1 Pe 1, 17-21/Lc 24, 13-15

Avui l’Aclamació abans de l’Evangeli pot esdevenir ben bé la nostra pregària més pregona: Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

Avui a la missa de catequesi que aquest matí he tingut a St. I.V. preguntava als nens que em definissin què és un amic. Perquè veiem que els nens, per petits que siguin, no són tontos, que sovint tenen les coses més importants de la vida molt clares, definien l’AMIC com aquell nen o nena (ep, no fan diferències com sovint les fem nosaltres!) que et té respecte, no et deixa tirat, està a totes amb un, que t’ajuda. Els deia que sovint ens han sentit dir que Jesús és el millor amic... i, amb l’Evangeli d’avui els proposava de veure si era així de debò, si trobàvem que Jesús es comportava com un amic de veritat.

El text que l’evangelista Lluc ens proposa presenta dos deixebles de Jesús que tenen un posat trist perquè les darreres notícies que tenen del seu Mestre, acusat falsament i condemnat a mort fa tres dies és, com a molt, que el sepulcre és buit, com buits són d’esperança llurs cors. Però el curiós del cas és que és així, quan tot és fosc, quan el posat és clarament trist, quan no hi ha esperança, quan només hi ha dubtes i discussions... que Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells. Jesús els demanarà què els passa i escoltarà la versió sortida d’uns llavis desesperançats. Jesús, però, no pren un altre camí ni tampoc no els vol deixar en la ignorància: començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Encara, però, no és el moment. Encara hi ha foscor i dubte. Encara no entenen. Tot i que encara no comprenen Jesús no els escridassa pel seu poc enteniment després d’una catequesi tan intensa. Arriben a lloc... i va fer com si seguís més enllà.

Un canvi subtil però, es deu haver produït. Ja hi ha quelcom en el cor d’aquells homes que els fa desitjar que aquell company de viatge desconegut no marxi. Potser ja han sentit en el fons de llurs cors titil·lar una guspira d’esperança, senten que potser aquell estrany pot dir-los alguna cosa més que els consoli, que els animi... finalment es decideixen: ells el forçaren pregant-lo: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. I es produeix allò inesperat, el que donarà un tomb, sense ells encara saber-ho, a les seves vides, allò que permetrà que se’ls obrin els ulls, que perdin la por, que esdevinguin testimonis: Jesús entrà per quedar-se amb ells. Encara que desaparegui als seus ulls quan el reconeguin en la fracció del pa... Jesús MAI MÉS no marxarà de llur costat.

Jesús és el veritable amic: home com nosaltres sap què és caminar, cansar-se, esgotar-se, tenir set, tenir fam, plorar per un amic que mor, que les seves entranyes es remoguin pel dolor d’altri, que s’escandalitzi davant la injustícia... Ressuscitat, Déu viu i veritable, és qui esdevé Pa de Vida que assacia la fam i la set més pregones de la Humanitat, que ens coneix per dins, que sap les nostres limitacions sense aprofitar-se d’elles, que ens sap pecadors i infidels malgrat el confessin els nostres llavis, però disposat a perdonar encara més de setanta vegades set. És qui fa camí amb nosaltres, qui ens dóna temps si el volem escoltar, qui accepta la nostra companyia. Però cal ser valents i convidar-lo. Si ho fem també nosaltres experimentarem la realitat d’aquesta frase: Jesús entrà per quedar-se amb ells. Uns cops el sentirem molt present, altres cops pensarem que no hi és, perquè haurà desaparegut... sí, haurà desaparegut als nostres sentits, però no haurà marxat. Avui, aquest vespre, torna a fer-se present en l’Eucaristia. Forcem-lo a restar amb nosaltres... Ell no sap dir mai NO quan el conviden! Feu, Senyor, que s’abrusi el nostre cor quan vós ens parleu!