Assenyalant el camí celestial (Tots Sants 2022)

“Ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem”. Ens ho deia la primera carta de sant Joan, declarant que, ara i aquí, i en virtut del nostre baptisme, ja som fills de Déu per voluntat divina. Aquesta condició de fills de Déu no la perdem ni que vulguem, i en la vida terrenal l’assaborim només a petits glops fins que arribi el gran glop de la vida celestial, quan “serem semblants a ell perquè el veurem tal com és”, com també indicava la carta joànica per enlairar la nostra ment i el nostre esperit.

Aquest és el sentit de la solemnitat de Tots els Sants que avui commemorem, una celebració que convida a aixecar la mirada per contemplar les altures fins que tinguem adolorida la nuca. No estem habituats al gest físic i mental de mantenir la mirada enlairada vers el cel, com si no hi hagués res a veure. Però el llibre de l’Apocalipsi diu tot el contrari i descriu una activitat celestial impressionant: multituds procedents dels quatre punts cardinals, el tron diví, l’Anyell Jesucrist a la dreta, tots els àngels al voltant, i seguits dels vint i quatre ancians i dels quatre vivents. Aquesta escenografia celestial es complementa amb la proclamació d’un càntic de veneració divina: “Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles”. Aquesta litúrgia celestial és la raó de ser de les nostres litúrgies terrenals, unint-nos en comunió amb aquesta immensa assemblea, i enfortint els nostres anhels de vida celestial.

Per aquesta raó les benaurances que Jesús proclama en l’evangeli de sant Mateu concreten la seva realització en el futur: seran consolats, posseiran el país, seran saciats, seran compadits, veuran Déu, seran reconeguts com a fills. Però el discurs de Jesús manté la tensió entre el present i futur i proclama que el Regne de Déu, ja en aquesta vida, és pels pobres en l’esperit i pels perseguits per ser justos. A més, declara que les ofenses, les persecucions i calúmnies rebudes pel fet de ser deixebles seus esdevenen com un certificat de garantia de la recompensa celestial. Així ho rematava Jesús dient, en present: “la vostra recompensa és gran en el cel”.

La solemnitat de Tots els Sants d’avui i la commemoració dels Fidels Difunts de demà eixamplen la nostra mirada existencial vers les altures. També ens encoratgen a encarar amb fe, amb esperança i amb caritat el sentit de les nostres vides i les múltiples dificultats que tothora ens envolten.

Déu dignifica i empeny a dignificar (Diumenge 31)

“Dissimuleu els pecats dels homes perquè puguin penedir-se”, explicava el llibre de la Saviesa. L’afirmació es refereix a Iahvè, el Déu d’Israel de l’Antic Testament, que per molt que ens entossudim a dir que no és tant bo com el del Nou Testament, ens ofereix frases tan intenses com: “Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu”. La misericòrdia divina que Jesús encarna i manifesta en forma humana, també la proclama l’Antic Testament, i si en alguns llibres apareix un discurs més rigorós, la intenció última la declarava el llibre de la Saviesa: “amonesteu perquè s’allunyin del mal i creguin el vós”.

De fet, la grandesa i el poder diví són a favor de l’ésser  humà i no en contra. ¿Com pot malmetre Déu allò que ell mateix ha creat? Ho recordava també una estrofa del salm responsorial quan deia: “El Senyor sosté els qui estan a punt de caure”.

També Jesús, encarnant aquest missatge del llibre de la Saviesa, s’adreça a Zaqueu dient-li: “Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva”. Aquell cap de cobrador d’impostos, que contemplava Jesús de lluny i damunt un arbre, queda automàticament dignificat per acollir la proposta de proximitat que Jesús li fa. El sentiment d’indignitat i de vergonya que dominava Zaqueu queden superats per la presència dignificadora de Jesús, que dona sempre el primer pas vers nosaltres. Per aquesta raó Zaqueu reacciona amb tanta generositat, a fi de compensar mínimament la generosa presència de Jesús, que declarava: «Avui s'ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d'Abraham. És que el Fill de l'home ha vingut a buscar i a salvar allò que s'havia perdut».

Es tracta, en definitiva, i utilitzant les paraules de sant Pau als tessalonicencs, que mantinguem la dignitat de la nostra vocació cristiana, sempre amarada de bons propòsits: “Preguem sempre per vosaltres perquè Déu us faci dignes de la vocació cristiana i dugui a terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira”. La nostra vocació cristiana, que posseïm des del baptisme, ens dignifica tothora com a éssers humans i ens empeny a dignificar el nostre entorn utilitzant el mateix tarannà de proximitat i de comprensió de Jesús.

Cercar compassió o cercar aplaudiments? (Diumenge 30)

“El Senyor no té miraments amb el prestigi dels homes”, ens deia la primera lectura. Just el contrari del tarannà humà, que tenim molts miraments amb el prestigi dels altres, fins al punt de condicionar el nostre tipus de relacions: com més prestigi tingui una persona més li anirem al darrere i millor la tractarem; i com menys prestigi tingui, menys li anirem al darrere i pitjor la tractarem. De fet, la lectura posa de relleu que Déu acull amb els braços ben oberts els mancats de prestigi, que acostuma a coincidir amb els més indefensos i desvalguts. Per això la resposta del salm deia: “Quan els pobres invoquen al Senyor, ell els escolta”. Nosaltres, no tant.

En la segona lectura, Sant Pau escriu a Timoteu explicant-li la seva situació: empresonat i sentenciat a mort, comparteix les seves vivències: “Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat: tothom m’abandonà”. És el que acostuma a succeir quan una persona es queda inesperadament sense prestigi: es queda sola. Però l’apòstol, que no cercava prestigi, sinó ser fidel al seu compromís d’anunciar l’evangeli de Jesucrist ho diu clar i català: “El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial”.

L’evangeli de sant Lluc explica una paràbola de Jesús en la mateixa línia: un fariseu, home de prestigi, resa satisfet de la seva condició privilegiada i del seu bon fer; un tros lluny, un publicà, home sense prestigi pel seu mal ofici de cobrar impostos, s’acusa humil per la seva condició de pecador. El comentari final de Jesús és incisiu: “Us asseguro que aquest tornarà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.  El fariseu cau en el gran error de comparar-se amb els altres: busca qui és pitjor per avaluar la seva situació i justificar tot el que fa. El publicà només es fixa en ell mateix: reconeix els seus pecats i demana perdó. El publicà cercà compassió i el fariseu cerca aplaudiments. El creient que cerca compassió en la pregària la troba; el creient que cerca aplaudiments en la pregària roman sempre insatisfet.