“L'home d'esperit orgullós se sentirà insegur”, afirmava el profeta Habacuc en la primera lectura. La frase ens fa pensar en el nostre tarannà europeu occidental, que fins a la pandèmia ens sentíem segurs i orgullosos de les nostres capacitats i de les nostres possibilitats. Però malgrat ho dissimulem, aquest orgull i seguretat s’han esvaït. La incertesa s’ha apoderat del nostre ambient, només cal repassar els diaris, i la frase del profeta Habacuc ens retrata. Però lluny de caure en el desànim, el profeta continua dient: “però el just viurà perquè ha cregut”. Perquè el creient és aquella persona que aprèn a mesurar les circumstàncies de manera justa: sense enorgullir-se quan les coses van bé, ni deprimir-se quan van malament. La persona creient es la que s’aferra més en les realitats celestials que en les terrenals. Ho expressava de meravella el salm responsorial: “Aclamem la roca que ens salva”. Déu esdevé, pel creient, la roca salvadora que no s’esberla, el lloc segur on reposa la nostra existència.
Per tant, davant les circumstàncies difícils que ens puguin envoltar, hem d’encarar-les amb fe, acompanyats de l’Esperit diví, que com sant Pau escrivia a Timoteu: “L'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny”. Per tant, com a batejats que som, no ens acovardim, no defallim, no ens bloquegem, no perdem el seny. Això a tots els nivells: personal, conventual, eclesial, laboral, social i també polític en dies de commemoracions. Sant Pau ho remata dient: “tot el que has de sofrir juntament amb l'obra de l'evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona”. A tots ens toca sofrir, uns més i altres menys, uns físicament per malalties, altres ambientalment per les relacions, altres moralment o espiritualment per les insatisfaccions de la vida.
Com a creients, hem de suportar-ho amb la fortalesa que Deu ens dona i, com deia Jesús a l’evangeli de sant Lluc, sense posar-nos medalles per les nostres capacitats de resistència o per ser fidels als nostres compromisos: “Quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: «Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure»”. Complir amb el que Déu ens mana no és acumular més mèrits que els altres, sinó concretar la nostra fe amb humilitat i amb la convicció del seu poder transformador de la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada