Ja fa uns quants anys que algunes televisions van fer una
enquesta entre la gent per veure quins eren els programes que més els hi
agradaven, per poder així ajustar la seva programació a allò que agradava més a
la gent. El resultat de l’enquesta, després d’haver-la fet diferents empreses, va
ser que a la majoria de la gent els hi agradava els reportatges, sobretot de
naturalesa i d’història, i els programes informatius. Això és el que li
agradava més a la gent. Per això, la televisió es va adequar al resultat de
l’enquesta i va omplir la seva programació de reportatges i d’informacions
diverses. Fins aquí tot bé.
Però, què va passar? No sé com
s’ho fan avui dia, però hi ha altres formes per llegir i saber quins programes
veu la gent i l’audiència que hi ha, i va resultar que el que realment veuen
les persones no són programes culturals, ni programes informatius, sinó tots
aquests programes que anomenem “escombraria”. Aquests són els que més s’estan
veient. La gent no va dir el que pensava en les enquestes, va dir el que
quedava bé, però la realitat era una altra. Les enquestes, moltes vegades no
reflecteixen el que la gent pensa. El que la gent fa és una cosa diferent del
que diu. Les audiències televisives continuen sent no de programes culturals,
sinó d’altres que certament de cultura en tenen ben poc.
El mateix passa quan diem
“l’opinió pública pensa que...” I, què és l’opinió pública? L’opinió pública,
em deia l’altre dia un periodista amb qui estava parlant, la confonem amb l’opinió
publicada. O sigui, que el que diuen els diaris, o la televisió, o fins i tot
els mitjans de les xarxes, allò diem és el que tothom pensa, per tant l’opinió
pública. Doncs no, allò no és l’opinió pública; malgrat que sigui a vegades
molt barroer, no és l’opinió pública. Allò és l’opinió publicada. Quan parlem
amb la gent, i fins i tot el que posem nosaltres mateixos en els watshapps i en
els mitjans, moltes vegades no respon al que realment pensem, sinó que diem el
que volem que sentin els altres.
I fins i tot, suposem que
sabéssim el que realment pensa tothom, que l’opinió que hem captat, per mitjans
molt sofisticats, fos el que la gran majoria pensa. Però tampoc això t’assegura
que el que pensa la gran majoria sigui la veritat, i sigui encertat. La veritat
està en un altre nivell.
Fixeu-vos que en l’evangeli de sant
Lluc hi ha dos grans Anunciacions: l’Anunciació de Joan Baptista i l’Anunciació
de Maria. L’Anunciació de Joan Baptista, que és al seu pare Zacaries, té lloc a
Jerusalem, enmig de Jerusalem, en el Temple. I no era un moment qualsevol, sinó
de culte, en el qual hi havia tota la gent esperant a fora. En aquell moment de
presentar l’encens, es presenta l’àngel. Zacaries surt mut i tothom pregunta
què ha passat. Hi ha molts testimonis, molta gent, molts televidents. És el
gran profeta que clou l’Antic Testament.
La realitat del Nou Testament,
que és la de Maria, es fa en un poblet que quasi no surt al mapa: Natzaret; en
una casa senzilla, com totes; i en el si d’una noia. No hi ha testimonis, només
Maria. No hi ha l’opinió pública, no hi ha espectadors, no hi ha audiència...
hi ha Maria sola, en una casa d’un poble marginal. És així com Déu es comunica.
Més encara, podríem dir que allò que va passar en aquella caseta petita, i a
Maria sola, és el gran ressò del silenci de Déu en els segles. Déu tenia una
raó per la qual crear totes les coses, tenia una opinió, i l’opinió de Déu no és una opinió, és la Veritat per la qual
van ser fetes totes les coses. I quina és la raó? Ho diu el Nou Testament
diverses vegades: “Per Ell foren fetes totes les coses”. Qui és? Jesús. I, per
què? Perquè en Ell es troba la humanitat i la divinitat. Totes les coses van
ser fetes perquè l’home es trobés en Déu i Déu en l’home; però només per l’abaixament
de Déu, l’home podia aixecar-se fins a Déu. I per això, ja abans de la Creació,
Déu pensà en Jesús, i perquè pogués encarnar-se va pensar en Maria. I perquè
Maria pogués dir un sí total i veritable, havia de ser sense pecat, perquè
havia de ser lliure, i on hi ha pecat no hi ha llibertat. Ho diu Jesús mateix: “Aquell
qui peca és esclau del pecat”.
Maria és la tota santa, la
Immaculada. Per què? Perquè és la lliure, la dona lliure, la que pot donar el
seu sí sense ombra de coacció, sense ser fruit de cap pressió, un sí nítid. És
la Immaculada. I és aquesta llibertat la que Maria ens vol regalar a través,
lògicament, del gran do que és Jesús. Jesús és el qui camina per camins de
llibertat, que allibera profundament el nostre cor, que
deixa d’estar subjecte a les opinions dels altres, per molt nombroses que
siguin, i és capaç, com Maria, de deixar-se interpel·lar pel Pare i dir un sí
lliure que obri la possibilitat de la vida, i vida divina.