divendres, 25 de gener del 2019

El primer cisma de l'Església (Conversió de sant Pau)

"La separació entre l’Església i la Sinagoga es pot considerar el primer cisma en la història de l’Església." Així de contundent s'expressava el cardenal Koch, l'actual president del Consell pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians. Ho afirmava en una al·locució que repassava 50 anys de diàleg catòlic amb el judaisme a partir del document Nostra Aetate, del Concili Vaticà II. És digne d'elogi aquest canvi de mentalitat, que capgira tants segles de rebuig mutu i de delimitar murs separadors.

Igualment succeeix amb les aproximacions actuals dels estudis paulins. La conversió de l'apòstol ja no es veu com aquell jueu que rebutjà la seva religió i que es convertí al cristianisme. Avui dia, es contempla sant Pau com un jueu transformat per Jesucrist, que no renuncià a la seva identitat religiosa, sinó que l'obrí i l'adaptà a tots els pobles. L'apòstol volia combinar tradició i innovació, singularitat i pluralisme. Aquests equilibris continuen essent reptes pendents en totes les esglésies, vint-i-un segles després.

dijous, 24 de gener del 2019

6è dia de pregària per la unitat dels cristians (Dijous 2)

L'evangeli de sant Marc explicava que els esperits malignes es prosternaven als peus de Jesús i cridaven: "Vós sou el Fill de Déu". 

Els cristians, que tenim esperits benignes gràcies al baptisme, també ens prosternem als peus de Jesús i cridem: "Vós sou el Fill de Déu". De fet, proclamar que Jesucrist és el Fill de Déu és la síntesi de la fe cristiana que professem i que compartim amb tots els cristians de totes les esglésies.  

Però algun esperit maligne se'ns ha ficat entremig perquè no hem sabut convertir aquesta comunió de fe en una praxi organitzativa i celebrativa que testimoniï aquesta comunió. Per vèncer aquesta mena d'esperit maligne ens cal molta pregària, com diu Jesús. És el que fem amb més intensitat aquesta setmana que ja s'acaba. Però podem seguir pregant...

dilluns, 21 de gener del 2019

El sí només és real si és fill de la llibertat.

Ja fa uns quants anys que algunes televisions van fer una enquesta entre la gent per veure quins eren els programes que més els hi agradaven, per poder així ajustar la seva programació a allò que agradava més a la gent. El resultat de l’enquesta, després d’haver-la fet diferents empreses, va ser que a la majoria de la gent els hi agradava els reportatges, sobretot de naturalesa i d’història, i els programes informatius. Això és el que li agradava més a la gent. Per això, la televisió es va adequar al resultat de l’enquesta i va omplir la seva programació de reportatges i d’informacions diverses. Fins aquí tot bé.
Però, què va passar? No sé com s’ho fan avui dia, però hi ha altres formes per llegir i saber quins programes veu la gent i l’audiència que hi ha, i va resultar que el que realment veuen les persones no són programes culturals, ni programes informatius, sinó tots aquests programes que anomenem “escombraria”. Aquests són els que més s’estan veient. La gent no va dir el que pensava en les enquestes, va dir el que quedava bé, però la realitat era una altra. Les enquestes, moltes vegades no reflecteixen el que la gent pensa. El que la gent fa és una cosa diferent del que diu. Les audiències televisives continuen sent no de programes culturals, sinó d’altres que certament de cultura en tenen ben poc.
El mateix passa quan diem “l’opinió pública pensa que...” I, què és l’opinió pública? L’opinió pública, em deia l’altre dia un periodista amb qui estava parlant, la confonem amb l’opinió publicada. O sigui, que el que diuen els diaris, o la televisió, o fins i tot els mitjans de les xarxes, allò diem és el que tothom pensa, per tant l’opinió pública. Doncs no, allò no és l’opinió pública; malgrat que sigui a vegades molt barroer, no és l’opinió pública. Allò és l’opinió publicada. Quan parlem amb la gent, i fins i tot el que posem nosaltres mateixos en els watshapps i en els mitjans, moltes vegades no respon al que realment pensem, sinó que diem el que volem que sentin els altres.
I fins i tot, suposem que sabéssim el que realment pensa tothom, que l’opinió que hem captat, per mitjans molt sofisticats, fos el que la gran majoria pensa. Però tampoc això t’assegura que el que pensa la gran majoria sigui la veritat, i sigui encertat. La veritat està en un altre nivell.
Fixeu-vos que en l’evangeli de sant Lluc hi ha dos grans Anunciacions: l’Anunciació de Joan Baptista i l’Anunciació de Maria. L’Anunciació de Joan Baptista, que és al seu pare Zacaries, té lloc a Jerusalem, enmig de Jerusalem, en el Temple. I no era un moment qualsevol, sinó de culte, en el qual hi havia tota la gent esperant a fora. En aquell moment de presentar l’encens, es presenta l’àngel. Zacaries surt mut i tothom pregunta què ha passat. Hi ha molts testimonis, molta gent, molts televidents. És el gran profeta que clou l’Antic Testament.
La realitat del Nou Testament, que és la de Maria, es fa en un poblet que quasi no surt al mapa: Natzaret; en una casa senzilla, com totes; i en el si d’una noia. No hi ha testimonis, només Maria. No hi ha l’opinió pública, no hi ha espectadors, no hi ha audiència... hi ha Maria sola, en una casa d’un poble marginal. És així com Déu es comunica. Més encara, podríem dir que allò que va passar en aquella caseta petita, i a Maria sola, és el gran ressò del silenci de Déu en els segles. Déu tenia una raó per la qual crear totes les coses, tenia una opinió, i l’opinió de Déu  no és una opinió, és la Veritat per la qual van ser fetes totes les coses. I quina és la raó? Ho diu el Nou Testament diverses vegades: “Per Ell foren fetes totes les coses”. Qui és? Jesús. I, per què? Perquè en Ell es troba la humanitat i la divinitat. Totes les coses van ser fetes perquè l’home es trobés en Déu i Déu en l’home; però només per l’abaixament de Déu, l’home podia aixecar-se fins a Déu. I per això, ja abans de la Creació, Déu pensà en Jesús, i perquè pogués encarnar-se va pensar en Maria. I perquè Maria pogués dir un sí total i veritable, havia de ser sense pecat, perquè havia de ser lliure, i on hi ha pecat no hi ha llibertat. Ho diu Jesús mateix: “Aquell qui peca és esclau del pecat”.
Maria és la tota santa, la Immaculada. Per què? Perquè és la lliure, la dona lliure, la que pot donar el seu sí sense ombra de coacció, sense ser fruit de cap pressió, un sí nítid. És la Immaculada. I és aquesta llibertat la que Maria ens vol regalar a través, lògicament, del gran do que és Jesús. Jesús és el qui camina per camins de llibertat, que allibera profundament el nostre cor, que deixa d’estar subjecte a les opinions dels altres, per molt nombroses que siguin, i és capaç, com Maria, de deixar-se interpel·lar pel Pare i dir un sí lliure que obri la possibilitat de la vida, i vida divina. 

diumenge, 20 de gener del 2019

M'ajuda a tirar endavant (Diumenge 2)


"Per què em serveix la fe?" ens haurem preguntat alguna vegada, reflexionant sobre la nostra vida. Podem respondre a la pregunta amb el cap, donant molts arguments i fent grans discursos, però la resposta que donem des del cor és més senzilla i més clara: "la fe m'ajuda a tirar endavant." És una resposta simple, si volem de baix sostre, però que toca de peus a terra i retrata moments difícils de la nostra vida. La fe ens ajuda a tirar endavant quan ens manquen forces per tirar endavant, quan ens falta motivació per tirar endavant, quan creiem que no val la pena tirar endavant. La fe és una empenta interior constant, que actua amb discreció quan estem activats, però que pren el seu protagonisme quan ens falta l'alè vital.  

Les lectures d'avui irradien aquest missatge: que la fe sempre dóna ànims! Que les coses milloraran, encara que vagin malament! El profeta Isaïes, aclaparat per un entorn social i polític de desànim, de desprotecció, de gran incertesa pel futur del poble, treu un missatge de fe de les seves entranyes i diu: "no vull callar, no vull reposar fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa". Isaïes dóna un missatge de coratge quan manca coratge, anuncia un missatge de restauració quan les coses s'ensorren. El profeta manifesta una fe convençuda en Déu que ha d'ajudar el poble a superar les dificultats, a tirar endavant. És un missatge que segueix vàlid avui dia, quan ens desanimem pensant que l'entorn social i polític es degrada, quan de fet, malgrat les dificultats, tirem endavant. 

Sant Pau escriu als cristians de Corint, però el seu missatge també serveix als cristians Barcelona, que quedem més diluïts en les comunitats cristianes. Diu que "les manifestacions de l'Esperit distribuïdes a cadascú son en bé de tots". Sant Pau ens diu que tots tenim algun do particular per aportar a la comunitat. Si en lloc de guardar-nos-el per a nosaltres i els nostres, el compartim amb la comunitat, això ajuda als altres a tirar endavant, i de retruc ens motiva a nosaltres a tirar endavant. Una mica de cadascú fa que tos tirem endavant.

L'evangeli de les noces de Canà també dóna un missatge ben engrescador. Les paraules que el cap de servei diu al nuvi: que el vi millor ha aparegut al final i no al principi, és el missatge del relat. Expressa que Déu, gràcies a la intercessió de Maria i a l'acció de Jesucrist, sempre millora la realitat humana. El miracle de les noces de Canà ens diu que si Déu acompanyava el poble d'Israel a través de la Torà, ara amb Jesús l'acompanya encara més i millor. No només a Israel, sinó a tots els poble. En definitiva, creure en Jesucrist és creure que el millor sempre està per venir. I això ens ajuda a tirar endavant.

divendres, 18 de gener del 2019

2n dia de pregària per la unitat dels cristians (Dissabte 1)


"Mantinguem ferma la fe que professem", hem escoltat a la carta als Hebreus. Una traducció més literal de la frase grega seria: "Mantinguem ferma la confessió de fe", és a dir, mantinguem ferma la confessió del credo cristià. 

Aquest credo, suscitat per aglutinar els seguidors de Jesucrist, ha esdevingut, paradoxalment, l'argument formal de divisió entre les esglésies. Hem posat el credo al servei dels interessos humans i hem diluït la seva funció original. Però la genuïna confessió de fe aplega, no separa; uneix, no desuneix. 

Si deixem la taula murmuradora i desqualificadora dels fariseus mestres de la llei i ens asseiem a la taula dels pecadors amb Jesús, la unió de les esglésies en la confessió espiritual i formal de fe serà un dit i fet.

diumenge, 13 de gener del 2019

Esperit Sant i foc (Baptisme del Senyor 2019)


"He posat el meu Esperit en ell perquè porti el dret a les nacions". Amb aquest comentari, el profeta Isaïes no està pensant en el millor assessor mundial de dret internacional. Algú que amb la seva perícia i capacitats, aconseguiria el que diu la lectura: "ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats, per alliberar del calabós els qui vivien a la fosca". Aquesta mena de Superman del dret no deixa de ser una utopia. Sobretot, si concretem la seva intervenció en espais on domina la repressió: ja sigui descarada com en tants països del món, ja sigui maquillada com a casa nostra. 

De fet, Isaïes posa en boca de Iahvè un personatge utòpic, un "servent de Iahvè" configurat de cap a peus per Déu, ple de l'Esperit diví. Amb un tarannà desconcertant: no crida, no alça la veu, no es fa sentir pels carrers; és a dir, que no apareix als mitjans de comunicació. El seu programa social gaudeix de sensibilitat extrema pels febles: no trenca la canya que s'esberla, no apaga la flama que vacil·la. El seu programa polític és molt agosarat: portar el dret amb fermesa i implantar-lo a la terra. El profeta Isaïes està anunciant la manifestació del Messies: el salvador d'Israel i el salvador de tots els pobles. 

Pels Fets dels Apòstols, aquest messies d'Israel i de les nacions va ser Jesús: "Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder". El seu tarannà seguí les traces de discreció i de caràcter descrites per Isaïes: "passà per tot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable". Es tracta d'unes capacitats humanes inaudites i envejables: fer el bé a tot arreu! guarir els presoners del mal! 

L'evangeli de Lluc també senyala Jesús com el Messies ple de l'Esperit Sant. Joan Baptista ho anunciava als qui l'escoltaven: "Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc". Si Jesucrist ens bateja amb l'Esperit Sant, és perquè està ple de l'Esperit Sant: està ple de l'acció discreta, silenciosa i real de l'esperit diví, que se'ns transmet per la fe. Això és el que vam rebre el dia del nostre baptisme. El millor regal que se'ns ha fet! El baptisme és molt més que un carnet d'identitat eclesial, és un carnet d'identitat celestial, que no cal renovar i que dura per sempre.  

Si Jesucrist ens bateja també amb foc, és perquè ens fa participar del seu foc diví. Els relats bíblics descriuen les altures celestials i la divinitat com un foc abrusador. El foc és signe de força, de poder incontrolable. El vigilem fins i tot en una llar de foc, per por d'una guspira inesperada. Jesús és foc diví i els qui creiem en ell esdevenim, per la fe, petites guspires que espeteguen, amb la capacitat d'encendre la realitat que ens envolta.