diumenge, 26 de febrer del 2017

Maldecaps i maldecaps (Diumenge 8)

"Cada dia en té prou amb els seus maldecaps". Així acabava el discurs de Jesús en l'evangeli d'avui, i li podem respondre espontàniament que té més raó que un sant, que cada dia ens apareix un o altre maldecap: compres, reparacions, impostos, metges, pares grans, fills, nets, parents, feina, amics, veïns, compromisos socials o eclesials, etc. 

Molts d'aquests maldecaps són obvis, la vida els porta, però acostumem a expressar que tenim massa maldecaps. Potser la raó d'aquesta sensació és que vivim en un món que ens ofereix cada cop més possibilitats, però que simultàniament esdevé cada cop més exigent amb nosaltres. Les facilitats de tota mena que progressivament adquirim les utilitzem o els altres les utilitzen no per asserenar-nos sinó per accelerar-nos encara més amb maldecaps afegits. La resposta més habitual que donem a aquesta realitat és que o puges al tren de la societat i aguantes el seu ritme o et quedes a l'estació. Però el problema apareix quan ens preguntem: Qui imprimeix aquesta velocitat al tren social? Cap a on va aquest tren social? 

Perquè de fet hi ha un món marginal i marginat que no pot o no el deixem pujar al tren, i que viu recollint el que llancem per les finestres. Altres opten lúcidament per no pujar al tren assumint un estil de vida més senzill i sense tantes pretensions: són joves ben formats i crítics que proposen estils de vida més alternatius. Uns pocs, aparentment els més eixelebrats, decideixen pujar en un altre tren i opten per consagrar-se a Déu com a religiosos, religioses o sacerdots.

No obstant, ni uns ni altres eviten els maldecaps. Però hi ha maldecaps i maldecaps. Uns són ineludibles i els assumim amb lucidesa i responsabilitat. Altres maldecaps són afegits ―o acceptats― per assolir quotes de major benestar que acaben provocant-nos paradoxalment més malestar i insatisfacció. Aquests maldecaps afegits ens fan perdre la perspectiva, i fins i tot oblidem, ofeguem, o neguem Déu perquè no ens fa cap servei o perquè l'hem deixat sense espai. Però Isaïes ho expressava molt emotivament en la primera lectura dient que, a diferència de nosaltres, Déu mai no ens oblidarà i tindrà cura de nosaltres com una bona mare. 

Dimecres començarem la Quaresma, un temps privilegiat perquè Déu ens marqui el ritme de vida, al menys la interior; un temps perquè apliquem el que ens deia Jesús: que busquem per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos com ell vol, i la resta ell ens la donarà de més a més.

diumenge, 19 de febrer del 2017

Sants i bons del tot (Diumenge 7)

"Sigueu sants perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant", escoltàvem a la primera lectura. "Sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare celestial", escoltàvem al final de l'evangeli. 

Acollint en fred aquestes exhortacions podem quedar aclaparats i encongits pel llistó tant alt que se'ns posa de ser sants i de ser bons del tot. Si a més el model de comportament és el mateix Déu això pot generar més desànim que encoratjament, al ser conscients de les nostres limitacions de tota mena i de les dificultats reals d'assolir el nivell que se'ns proposa. De fet, hem de reconèixer que acostumem a valorar les coses amb la dita castellana "mal de muchos consuelo de tontos"; així els nostres pecats queden dissimulats pels pecats dels altres, o els excusem remetent-nos als pecats més greus d'algú. Ens plau fer taula rasa de moltes coses per justificar el nostre confort existencial.

Però el nostre món, per estimular-nos a ser millors en tots els aspectes de la vida, estableix premis de tota mena: medalles, creus, diplomes, guardons, trofeus, ascensos, promocions, títols, quantitats econòmiques. Es tracta de reconeixements que converteixen aquella persona en un referent, en un model social, polític, laboral, esportiu, artístic, cultural, econòmic, científic, i també eclesial. El problema és quan, amb el temps, aquests personatges modèlics i dignes d'imitar esdevenen censurables per sentències judicials com ha passat fa pocs dies, per evasions tributàries, per escàndols de faldilles, per corrupció, per doble moralitat, per dopatge, per abusos, etc. Aleshores cauen estrepitosament del pedestal on havien estat enlairats amb el plaer dissimulat de veure que ara són més pecadors que nosaltres.

Sant Pau ho expressava amb gran lucidesa en la segona lectura: "Que ningú no es glorií de ser seguidor de cap home". És a dir, tots els qui nosaltres premiem, valorem, lloem i aplaudim, per bons que siguin no li arriben a Déu ni a la sola de la sabata. Ell és el referent indiscutible i fiable 100%, que mai no caurà del pedestal i que a nosaltres, cristians, a través de Jesucrist, ens revela els secrets d'una vida autèntica que no vol dir una vida plena de premis, però sí amb uns llistons prou alts per estar sempre avançant i esforçant-nos a millorar amb concrecions com "no tinguis malícia als teus germans", "no et vengis, no guardis rancúnia", "estima els altres com a tu mateix", "no t'hi tornis quan et fan mal", "dóna a tothom qui et demani", estima els enemics". Com podem comprovar, tenim feina per estona llarga.

divendres, 17 de febrer del 2017

La megalomania de la torre de Babel (Divendres 6)

El relat de la torre de Babel denuncia un pecat etern dels humans: la megalomania, la mania de fer grans coses, un terrible parany del qui no s'escapa ningú, fins i tot en la vida religiosa. En el relat bíblic s'està al·ludint a la ciutat de Babilònia i als ziggurats, torres altíssimes presents en les ciutats mesopotàmiques i contemplades com l’indret on la humanitat i els déus entraven en contacte directe.

El relat de la torre de Babel es repeteix en tants edificis i construccions -antics i actuals- del nostre planeta i que són una exhibició del poder i de la grandesa del seu constructor. Es tracta de fer-se un nom i guanyar-se un reconeixement, però malauradament això implica trepitjar, humiliar o menysternir el veí, provocant confusió, conflicte, desunió i dispersió. Si el relat del paradís representa el trencament de l’harmonia amb Déu, la torre de Babel representa el trencament de l’harmonia entre pobles, ambdues harmonies malmeses per l'ambició humana.

dijous, 16 de febrer del 2017

L'arc de sant Martí (Dijous 6)


Noè és l'interlocutor d'una aliança divina amb tota la terra. En aquesta aliança Déu es compromet a no alterar l'ordre terrenal, a respectar la seva evolució natural sense intervencions determinants, siguin quins siguin els comportaments humans. El segell d'aquest compromís diví serà l'aparició de l'arc de sant Martí en l'horitzó.
La tradició jueva contempla l'arc de sant Martí com un signe de pau terrenal. La seva presència indica que per molt intensa que sigui la pluja el sol sempre tornarà a brillar. La seva configuració semblant a un arc de tir invertit expressa que s'han acabat les amenaces. Els seus colors harmònicament conjuntats criden a les diferents races i nacions a fer el mateix. Per això el Talmud ensenya a recitar aquesta benedicció quan es contempli l'arc de sant Martí: "Lloat siguis Senyor, Déu nostre, Rei de l'Univers, que et recordes de l'Aliança, que ets fidel a ella, i que guardes les promeses" (Ber 59a)

dimecres, 15 de febrer del 2017

QUINA SERÀ LA NOSTRA RESPOSTA?

Dimarts, 14 de febrer de 2017
Sants Ciril i Metodi, Patrons d’Europa
Ac 13, 46-49/Sl 116/Lc 10, 1-9


Imagino que sant Ciril i sant Metodi no van treballar sols per portar el missatge de l’Evangeli als pobles de parla eslava. Com sigui, sí que és cert que d’aquella tasca avui, tot i els segles que han passat, en queda rastre tant a nivell lingüístic, perquè hi ha molts països que empren encara el conegut alfabet ciríl·lic ideat per sant Ciril; com a nivell espiritual i de fe, malgrat els estralls d’anys de totalitarisme comunista rus. Però sí que és cert que, perquè això fos possible, van ser necessàries una crida i una resposta.

Ciril i Metodi exemplifiquen el que avui expliquen les lectures en la celebració de la seva festa. Per una banda, ells en el seu temps foren com aquells setanta-dos de l’Evangeli enviats per Jesús de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Com aquells homes (i potser dones) que no eren dels Dotze però que compartien amb ells la crida i la missió confiades per Jesús. Com també la visqueren a nivell particular l’endimoniat de Gerasa un cop guarit, la dona samaritana després de la seva trobada amb Jesús o l’eunuc etíop després de ser catequitzat i batejat pel diaca Felip: tots ells enviats a predicar als de llurs respectives cases. Homes i dones empesos per sentir en el fons del seu cor la veu de Jesús que primer de tot els captiva, els guareix i els enamora per després fer-los sortir d’ells mateixos per compartir el que han experimentat en primera persona. Aquella veu de la qual donen testimoni en la primera lectura Pau i Bernabé quan diuen davant dels qui els qüestionen: Així ens ho té ordenat el Senyor: “T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra” tot citant el profeta Isaïes (49, 6), rebuda aquesta com una paraula punyent que els ha fet predicadors per portar la Bona Nova de Jesús a l’estil de Jesús, com també hem escoltat: aneu sense bossa, ni sarró, ni calçat... cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent d’aquell lloc: “El Regne de Déu és a prop vostre”.


Avui no són Ciril i Metodi, la Samaritana o l’Etíop qui escolten aquesta paraula. Avui som tu i jo que escoltem Jesús que ens anima a portar el nostre testimoni, el que hem experimentat, al seu estil: amb la senzillesa de Jesús, amb els mitjans de Jesús, a la manera de Jesús. Ciril i Metodi escoltaren la crida i hi respongueren. Què farem nosaltres, quina serà la nostra resposta?

EL CONTRARI DEL PECAT

Soren Kierkegaard , un pensador danès , del segle XIX deia que el contrari del pecat no era la virtut, sinó la llibertat.  Amb tot, cal dir que  només es pot pecar si s’és lliure. Si no, no seria pecat, sinó simple instint. Però un cop hom, lliurament, s’endinsa en el pecat, es perd la llibertat i hom entra en l’obrar compulsiu, que no és lliure sinó fruit de l’adició. És el que passa amb l’alcohol, o les drogues, es comença lliurament i s’acaba essent presoner. I això també passa a tants comportaments que repetim més per acció compulsiva que no pas per opció lliure. El mateix papa Francesc ho deia de la corrupció de polítics que es comença per poc i a la llarga acaba formant part de la manera normal de fer. Així, diu el papa, el comportament corrupte es va tornant compulsiu ;més enllà de tot benefici econòmic, queden presoners d’una manera de fer, que, amb la seva opció lliure d’entrada i la repetició,  s’han convertit en una presó. D’això ens criden l’atenció els pedagogs quan el nen  comença a prendre coses dels companys o de la mateixa família, sinó se li dona la importància que té, es pot crear com una adició autodestructiva que ja ni té en compte el benefici que en treu. Al final l’acció no és lliure, és compulsiva.
D’aquí l’aparent contradicció que trobem amb el text del Llibre de Siràcida i la Carta  als Romans de sant Pau. El text del Siràsida  diu: “Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantens fidel”. El text de Pau, en el capítol 7 de la Carta als Romans, diu: “No entenc què faig, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que detesto” “veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo; no faig el bé que voldria sinó el mal que no voldria”.  Poc a poc, per la repetició compulsiva, hem gravat la “llei del pecat”. S’instal·la en nosaltres el que Pau anomena “llei del pecat que planta cara a la nostra raó” i ens treu la llibertat que el llibre del Siràcida mostra i que descriu el primer moment quan la llibertat opta pel pecat.
Per això des del començament del Nou Testament fins al final es parla d’alliberar-nos del pecat, que ens fa esclaus i bloqueja la nostra llibertat. “El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat”.La llibertat és el do fruit d’haver estat alliberat del pecat. Però això no podem fer-ho nosaltres per la pròpia força, com pretenien els fariseus. Dirà Jesús “que si no sou més justos que els mestres de la llei i els fariseus, no entrareu al Regne de Cel”. L’oració d’entrada de la missa d’avui ens dona la direcció adequada per retrobar la llibertat.  Diu així la pregària col·lecta d’avui:”Oh Déu, vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: feu que, per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.
Que Déu faci estada en nosaltres, que siguem el seu temple. Aquí rau la nostra força, en Ell. Però la pregària diu que Déu habita en els nets i humils de cor.  Crec que el començament es troba en la humilitat. El que la tradició cristiana ha traduït moltes vegades per veritat. Ser humil és viure en la veritat. La veritat això que no es valora gens avui. Però la veritat és la porta que fa possible que Déu entri, sigui en nosaltres. Per tant que entri i faci niu en nosaltres la felicitat. És el que ens diu Jesús en el sermó de la Muntanya: “no juris mai...Digueu senzillament sí quan és sí i no quan és no”. Digues la veritat, sigues humil, mira’t tal com ets, no distorsionis el que veus en tu. Sigues capaç de recordar el mal que has fet, has desitjat o el bé que hauries d’haver fet i no has fet. I no posis per a tu com a regla de mesurar el que tothom fa, sinó Jesús. Ell és la veritat. I és aquesta veritat la que ens farà lliure perquè és el camí que porta al Pare. I també és el camí que porta al Pare a nosaltres.
El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat. Per això Jesús diu en l’evangeli de Joan: “Us asseguro que tothom que peca és esclau....Per això si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò”, però no és una llibertat simplement de frases i paraules sinó de fets i veritat i s’aconsegueix amb fets . És el que diu Jesús: “Si us manteniu ferm en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat ( o sigui Jesús) i la veritat ( allò que no interessa) us farà lliures”.

CAL MÉS QUE UN CANVI CLIMÀTIC


Són molts els qui estem preocupats  pel futur de la terra, de la natura que veuen amenaçats per l’acció de l’home. I se sent exhortar que hem de saber preservar i cuidar la natura pels nostres fills,  per les futures generacions. Però crec que haurien de dir al contrari. Certament que es tracta de cuidar i preservar la natura per a les futures generacions, però sobretot es tracta de cuidar i educar les futures generacions, perquè la relació amb la natura no sigui de domini i explotació sinó de preservar i cuidar-la. De fer possible que el nostres fills tinguin una relació d’harmonia i fraternitat entre els homes i la natura. Si només preservem la natura sense canviar el cor, segur que serà impossible una relació que no sigui d’explotació.
No n’hi ha prou en canviar les coses i fer noves lleis, cal canviar el cor dels homes. Cal una manera nova de ser i fer. Cal una alternativa a la nostra cultura del tenir i del diner. Perquè tal com tractem la natura no és més que una concreció de tota una mentalitat, d’una cultura que ho envaeix tot i fa veure con normal i evidents actituds i fets violents i destructius. Però cal dir en tota claredat que un tal canvi si és real i profund comporta dolor i persecució, lluita i fins la possibilitat de perdre la vida. No es tracta de paraules boniques i frases d’ autoajuda. Ens hi va la vida.
Cal una alternativa, cal canviar el cor i cal assumir el sofriment que comporta. Tot depèn del meu cor, tot depèn de si m’obro o no el Regne de Déu que truca a la meva porta. Un món nou, llavors, és possible.  Això és el que vol ser les benaurances. Jesús vol fer aquest poble humil i senzill que busqui refugi en el nom del Senyor, que busqui la bondat i la humilitat. I quan parla d’aquest poble està parlant bàsicament de nosaltres, els qui ara estem aquí. D’aquests que, com diu sant Pau, als “ulls dels homes som poc instruïts, que el món té per ignorants, febles sense grans  mitjans” .Som nosaltres els qui Jesús crida a compartir el seu camí , camí dels qui són perseguits per cercar la justícia, perseguits per causa de portar el nom de Jesús. Això cal tenir-ho en compte, aquest és el context de la proposta de Jesús: les benaurances. Només qui assumeix compartir el camí de Jesús, només el que se sap compartint la vida amb Jesús entendrà què vol dir ser pobre, humil, net de cor, constructor de pau, compassiu .
Cal salvar la Natura  per a les generacions futures, pels nostres fill. Però sobretot cal canviar el cor dels homes. Cal fer lleis, cal organitzar-nos per no sols salvar la Natura, sinó per fer un món més humà. Però cal saber que tot depèn no de fer coses i lleis noves sinó de fer un home nou. Som convocats per a fer un poble humil i senzill, el poble de Jesús,  que obri al seu cor a Déu que truca a la nostra porta. Hem d’obrir-nos a Déu, hem d’obrir-nos a l’eternitat font d’alegria i festa . Font de benaurança i felicitat. El nostre cor només reposa aquí.

L’AVIÓ DEL TIBIDABO


El dimarts prop passat per primera vegades després de 89 anys va aterrà l’avió del Tibidabo. Per reparar-la i actualitzar-la. Va ser construïda l’any 1928, i, després va ser col·locat com una de les atraccions més emblemàtiques del parc d’atraccions. Sobre el seu eix fixa ha anat girant,quasi sense interrupcions,  durant tots aquests anys. Atracció típica i pacífica en la que han passat generacions fent-se la foto típica al baixar de l’aparell. Malgrat els anys, i que no és una atracció especialment emocionant, ha mantingut un nombre suficient de clients. Tot i ser un aparell amb poca capacitat, aquest darrers 5 anys l’han utilitzat més de mig milió de persones.
He llegit que durant aquests anys que ha girat sobra el seu eix ha recorregut els quilometres equivalents a vint voltes al voltant de la terra...però malgrat això és la mateix lloc. Això m’ha  fet pensar en tantes vides ( que podem ser nosaltres mateixos) que hem voltat, com l’avió del Tibidabo, sobre nosaltres mateixos. Sols preocupats per un únic tema: jo. No hem parat de donar voltes sobre nosaltres mateixos i després d’anys i anys, no ens hem bellugat de lloc, atrets, com un iman, sobre l’únic tema que ens interessa. La meva salut, la meva economia, la meva felicitat...I no ens hem mogut i hauríem pogut donar 20, 100 vegades la volta a la terra. Més, ens hauríem pogut endinsar-nos en mil mons diferents de nosaltres. Hauríem pogut enlloc de rodar sobre nosaltres mateixos obrir-nos als altres. Descobrir mons diferents, maneres de veure i viure la vida que ens haurien fet sortir de nosaltres mateixos i fer de la relació amb l’altre el centre. Sortir del nostre infern amb olor de resclosit, cridats, com estem per ser per els altres.

És l’aventura que ens proposa el profeta Isaïes: “ comparteix el teu pa amb el qui passa fam...llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat i per reraguarda la Glòria del Senyor...s’omplirà de llum la teva foscor”.
I per compartir no cal ser ni ric ni savi ni poderós. Sinó tot el contrari. Així ens ho diu sant Pau: “No us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa...Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit  i tremolós “ i és que predicava Jesucrist, pobre i crucificat: “Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. “
I és Jesucrist, pobre i crucificat, el que portem com l’únic tresor amagat i ofert a tothom: Ell és la llum que esvaeix les meves tenebres, la Glòria de Déu a qui es referia Isaïes. És Ell el qui guareix les nostres ferides. És Ell qui fa de nosaltres llum que il·lumina tota la casa. És Ell a qui hem deixat entrar i fer estada en nosaltres qui ens fa instruments de pau, és Ell qui ens fa nets de cor, qui fa que les nostres obres ( i de nosaltres mateixos) sal de la terra i llum del món.

No hem d’amagar aquesta llum per vergonya o por. O per una preocupació sobre nosaltres mateixos. Hem de deixar de girar sobre nosaltres mateixos i anar a raure sempre al mateix lloc, com l’avió del Tibidavo, que té molts clients, massa. Som enviats a recórrer tota la terra sabem que tenim entre les mans el misteri de la Glòria de Déu: Jesucrist;  mort i ressuscitat.

El poder de Noè (Dimecres 6)

El mite d'un diluvi universal apareix en moltes cultures ancestrals del planeta. Més que buscar indicis històrics d'un antic cataclisme, hem d'entendre que un mite és teologia escenificada. En el cas del diluvi és un trencament de l'ordre terrenal on les aigües subterrànies i les aigües celestials surten de mare provocant el caos. Però la violència de l'escena no ha d'ofegar el missatge religiós que sura en el relat: si la malícia humana és capaç de provocar un caos terrenal, un sol home "just i irreprensible que seguia els camins de Déu", Noè, és capaç de suscitar l'harmonia, que les coses tornin a mare. Un missatge sublim i positivista que evoca el poder de la fe i aigualeix els fatalismes que sovint ens agrada proclamar.

dilluns, 13 de febrer del 2017

El senyal de Caín (Dilluns 6)


No deixa de sorprendre que Déu protegeixi Caín marcant-lo amb un senyal després d'haver assassinat el seu germà Abel. També és sorprenent que Déu vesteixi Adam i Eva després de desobeir-lo havent menjant de l'arbre prohibit. Així mateix, després del diluvi provocat per la malícia humana, Déu es comprometrà a que no es repeteixi. Després de la dispersió per voler tocar el cel amb la torre de Babel, Déu suscitarà Abraham com aglutinador de tots els creients.

Déu escriu recte amb ratlles tortes, aquest seria el resum de l'episodi de Caín i Abel, dels onze primers capítols del Gènesi i, en definitiva, de la història de salvació.

diumenge, 12 de febrer del 2017

Santa Eulàlia 2017

En el palau de la Virreina, en plenes Rambles barcelonines, hi ha exposada la gegantona Laia evocant la màrtir santa Eulàlia, una figura amb cara d'adolescent que sosté la palma i unes aspes com a signes del martiri. Avui ha sortit al carrer en l'entorn de la festa major d'hivern per fer el seu ball tradicional. És una geganta juvenil, respectuosa amb la tradició, que ha estat dissenyada per fer festa al carrer.

Seguint per Ciutat Vella, entrant a la catedral, i baixant les escales que duen a la cripta hi trobarem el magnífic sepulcre d'alabastre de Santa Eulàlia. És un espai de veneració de la màrtir en un entorn destacat i privilegiat que convida a la pregària i a la devoció religiosa.

La tradició situa els orígens de santa Eulàlia a Sarrià, concretament al desert de Sarrià, on els caputxins construïren el seu primer convent en la península ibèrica a principis del segle XVII, dedicant la seva església a la màrtir. D'aquesta tradició sarrianenca en queda una pedra blanca, que trobareu a la sortida de l'església, discretament ubicada rere una de les columnes que sostenen el cobert de d'entrada. La tradició diu que la màrtir utilitzava la pedra per pujar a la cavalcadura atesa la seva curta edat. És un vestigi que més enllà de cercar historicitats, serveix per reviure testimoniatges de vida cristiana genuïna enmig d'adversitats i persecucions.

El martiri de santa Eulàlia, injust com tots els martiris, en aquest cas aplicat a una adolescent que segons la tradició tenia 13 anys, ens fa pensar en el martiri que sofriren nenes, adolescents i dones a primers de desembre en esclatar una bomba en una església copte al Caire, en plena celebració. Recordem especialment la Maggie, la nena de 10 anys (3 menys que Eulàlia), en coma per l'explosió i que moria dies després. Una bomba enmig d'una església és un mètode modern de martiri, igual de cruel que els antics, on sembla inicialment que el mal sigui el guanyador i el bé el perdedor, però que la història creient s'encarrega de transformar, perpetuant el record d'uns i oblidant la crueltat d'altres. ¿Qui recorda els governants que van ordenar el martiri d'Eulàlia enllà que ho consultem en un llibre? Però el nom d'Eulàlia ha romàs com part de la nostra història barcelonina.

Déu no abandona els qui li són fidels, malgrat sembli que en aquest món siguin els perdedors. La darrera paraula sempre la té Ell, transformant la realitat. Per això les lectures d'avui ens conviden a la confiança, a no abaixar la guàrdia, a viure la nostra fe atents i convençuts.

dimecres, 8 de febrer del 2017

DÉU MEU, CREEU EN MI UN COR BEN PUR...

Dimecres V, 8 de febrer de 2017
Gn 2, 4b-9.15-17/Sl 103/Mc 7, 14-23


Tenir certa edat i anar el metge ens fa por. Sabem que cal fer-ho, que és saludable, que ens convé, que és per al nostre bé... però ens fa por. No és pel metge en sí, de fet jo mateix tinc una metgessa de capçalera ben simpàtica, el que ens fa por és que ens demanin fer una analítica i anar, als pocs dies, a saber-ne els resultats. Ens fa por que ens descobreixin alguna irregularitat amb els nivells de glucosa a la sang o de colesterol i que hàgim de començar a fer canvis en la dieta, passos concrets per canviar aquests resultats en el futur. Em fa por, però cal fer-ho. No fer-ho és una temeritat, perquè m’hi pot anar la vida o la mateixa qualitat de vida en el futur. Em cal vigilar per tenir un cor sà.

Avui a l’Evangeli Jesús també ens crida l’atenció sobre el nostre cor. Ens demana, com a Bon Metge de l’Esperit, que ens fem una analítica a fons per a trobar l’arrel dels nostres problemes, dels nostres neguits, de les nostres ires o de les nostres pors. El cor, a la Bíblia, no és l’òrgan dels sentiments com quan nosaltres diem: T’ho dic de tot cor; o: Aquesta persona és tot cor... No, és l’òrgan seu de les decisions més fondes, el lloc on la persona es troba sense màscares, tal com raja, i d’on surt el millor o el pitjor de cadascú quan espontàniament hem de reaccionar davant d’una situació donada. El més gran compliment que, a la Bíblia, es pot dir d’algú és que en tal té un cor segons Déu. Perquè aleshores vol dir que estem davant d’una persona que actua amb els mateixos sentiments i per les mateixes motivacions que Déu actua amb nosaltres.

Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l’home el pot contaminar. Per poc que furguem dins el nostre cor trobarem que ens escarrassem per figurar, per aparentar, per dissimular allò que en veritat som. I és normal, perquè sovint en el descens al fons del nostre cor trobem coses que no ens agraden no sols dels altres, sinó de nosaltres mateixos. I és fàcil també omplir aquests “vuits”, aquests “forats” de l’esperit, amb coses que maquillin la realitat, que la dissimulin.


Avui Jesús ens demana l’esforç de fer-nos l’analítica per saber a quant estem d’aquests pensaments dolents que porten a enganys, a insults, a l’arrogància i a tantes altres coses. A quant estic d’egoisme? A quant estic d’enveja? A quant estic de supèrbia? A quant estic de manca de caritat, de gelosia...? Tot això dolent surt de dintre el cor i és el que contamina l’home, és a dir, allò que ens embruta i ens deshumanitza, diu Jesús... Què farem al respecte? Déu meu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm! (Sl 51, 12).

diumenge, 5 de febrer del 2017

Sal que sala i llum que il·lumina (Diumenge 5)

"No saben llegir i donen lliçons de teologia. Ignoren l'evangeli i són els únics en saber què és això de ser cristià. Encara que sigui inútil insistir, els recordaré que una Església ocupada en virginitats mentre els nens es moren d'injustícia, és una Església fora de lloc, una Església fora de missió, una Església prescindible. La humanitat ni l'espera ni la necessita."

Són frases contundents que no són nostres, sinó de l'arquebisbe de Tànger, escrites al seu facebook contrarestant els atacs a una coneguda monja dominica entrevistada en un programa televisiu. Els mitjans ens n'han informat durant la setmana.

Sense cap ànim de polemitzar entre tendències eclesials, la intervenció de l'arquebisbe de Tànger, persona molt compromesa socialment, ens ha semblat una magnífica actualització de l'evangeli d'avui, quan Jesús diu: "Vosaltres sou la sal de la terra, però si la sal ha perdut el gust ¿amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi". Les paraules de Jesús, com les de l'arquebisbe de Tànger, són un advertiment als deixebles i a les primitives comunitats, i a nosaltres, de no perdre l'essència, que és encarnar uns valors i un testimoniatge de vida que sigui un signe de salvació per a tothom; no una elit religiosa que controla, jutja, condemna i exclou. Aleshores esdevé una Església prescindible, com escriu l'arquebisbe a facebook.

La tasca de l'Església, dels milions de seguidors de Jesús escampats arreu del món és ser llum del món, és donar un testimoniatge de vida il·luminador pels altres, com senyala el mateix evangeli: "Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel"

¿Però com, podem ser sal de la terra i llum del món en la nostra petita parcel·la quotidiana? Sant Pau ens senyala l'actitud a tenir en la segona lectura: "No us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l'eloqüència i la saviesa", com tant ens agrada a tots; "em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós", perquè sigui Déu qui convenci l'altre i no pas el nostre carisma.

La primera lectura, del profeta Isaïes, esdevé un programa detallat, concret, precís, per esdevenir sal i llum: no fer caure l'altre, no assenyalar-lo amb el dit, donant el nostre pa al qui passa fam, acollint el vagabund, vestint al desvestit. Aleshores, com diu Isaïes "s'omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia". Aleshores ens omplirem de llum i esdevindrem llum, com han fet aquests dies en la cèntrica església de santa Anna, acollint gent sense sostre i rebent un agraïment del papa Francesc per l'enrenou que han muntat.

dimecres, 1 de febrer del 2017

ENSENYEU-NOS A VIURE LA VOSTRA FE!

Dimarts IV, 31 de gener de 2017
Sant Joan Bosco, prevere
He 12, 1-4/Sl 21/Mc 5, 21-43

La carta als Hebreus, fent-se ressò de la llarga llista de testimonis de la fe que vam escoltar ahir (Gedeó, Barac, Samsó, Jeftè, David, Samuel, els profetes...) ens diu que són ells, aquest núvol tan gran de testimonis, els que ens ensenyen com hem de viure la fe.

Pensava en aquest gran núvol de testimonis i encara hi podríem afegir d’altres: Francesc i Clara d’Assís, Benet de Núrsia, Charles de Foucauld, Pius de Pietrelcina, Teresa de Calcuta, Carme Sallés o Joan Bosco, que avui celebrem. Tots i cadascú sants de renom, amb vides exemplars (les biografies dels sants sempre tenen una certa finalitat d’exemplaritat perquè els imitem), però l’Evangeli d’avui ens fa un contrast necessari: la fe de dues persones “corrents”. Mirem-les més de prop.

Jaire és un dels caps de la sinagoga. Ens enganyaríem, però, si penséssim que per ser-ho mereix que Jesús en persona hi vagi a posar remei a la seva situació: la malaltia mortal de la seva filla. Jesús hi va perquè Jaire li ho demana com el que veritablement és: un pare desesperat davant una situació límit. Aquesta és la fe de Jaire, la fe d’un pare o mare qualssevol, que farien el que fos per alimentar, vestir, guarir un fill seu en necessitat.

L’hemorroïssa (la dona que patia pèrdues de sang) a més de malalta crònica és una dona anònima. I la seva fe pot escandalitzar-nos un xic, perquè limita amb la superstició: Se li acostà per darrere, enmig de la gent, i li tocà el mantell, perquè pensava: “Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona”. Però aquesta petita, primitiva fe és la seva fe. I Jesús també hi respon a aquesta fe. Tot i que la resposta de Jesús comportarà per a la dona que surti del seu anonimat i que públicament manifesti el que ha passat. El relat ens posa de manifest aquest Jesús que mai no judica les persones, que les acull en la seva senzillesa, es posa en la seva situació de dificultat i actua.


Però el relat, penso, posa de manifest una altra cosa. Hi ha tants Jaires en el món que cerquen desesperadament el millor per als seus fills grans o petits, malalts o sans! Hi ha tantes dones anònimes com l’hemorroïssa de la història que pateixen malaltia, o violència, o abandó dia rere dia! Potser coneixem algun cas i ens sorprèn que, malgrat les dures experiències, encara hi hagi lloc en llurs vides per a la fe, per a la confiança, per a l’esperança. Això és un miracle. L’Evangeli d’avui posa de manifest que aquests, que no tenen una fe tan provada o coneguda com la dels nostres sants més famosos, són també un altre gran núvol de testimonis que ens ensenyen com hem de viure la fe. Si en coneixem algun, donem-ne gràcies a Déu, perquè crec que tenim molta sort. Que Déu ens doni la gràcia per imitar-los en la seva fe si ens trobem en una situació semblant!