Acaba de sortir un
llibre que porta per títol: ¿Mamá, Dios
es verde? La pregunta és real. La va fer el fill de l’autora del llibre.
Déu s’ha fet
estrany, llunyà, tant que els marcians i els extraterrestres són més reals en
la vida dels nens que Déu mateix. L’autora del llibre vol donar elements per
poder respondre a les preguntes i interrogants dels infants, però a la vegada
cal relativitzar aquestes respostes massa raonades. Ella mateixa recorda que un
dels moments més gravats que li han quedat a la memòria sobre la seva mare és
quan de nit aquesta venia i pregaven plegades. Era un moment màgic... sagrat. I
diu que “pregaven plegades”, no “que li feia pregar” o “li ensenyava algunes
pregàries”, sinó que “pregaven plegades”. Per a què Déu no sigui un
extraterrestre o una simple idea cal pregar.
A ningú se li
acudeix explicar als nens què és un pare o una mare, un tiet o un germà. És a
través de la relació que el nen viu, que aprèn i, poc a poc, va comprenent les
relacions de família.
Igualment passa amb
Déu, que es val de tot per fer-se entendre, però que és infinitament més a prop
nostre que nosaltres mateixos.
Una vegada un pare va
venir a protestar a un frare dient que el seu fill portava temps venint a la
catequesi i encara no sabia el Parenostre... però el Parenostre no s’aprèn a la
catequesi, sinó a casa, i no de memòria, com una fórmula, sinó resant-lo, co-resant-lo amb els pares. Déu és Algú
de la família i Algú que crea família més enllà de la família. A través de
l’Eucaristia dominical, centre de la setmana, ens obrim a la gran família dels
fills de Déu que també es crea pregant.
Déu ha de ser Algú
que ha de ser viscut i aprés i comprés a través de la convivència amb Ell; però
aquesta comprensió es fa a poc a poc, comença amb el naixement i travessa més
enllà de les portes de la mort.
Amb tot, l’autèntic
interrogant sóc jo mateix per a mi mateix. Per a mi mateix no sé pas de quin
color sóc. Sóc un estrany per a mi mateix, com un extraterrestre. I quan estic
en silenci i no estic ocupat o distret i sóc capaç de callar, d’escoltar, mirar
i preguntar, em surt la qüestió del salmista: “Quan miro el cel que han creat
les mans vostres, la lluna i els estels que hi heu posat, jo dic: Què és l’home
perquè us en recordeu, què és un mortal perquè li doneu autoritat?”. La
grandesa, la petitesa, l’innecessari i superflu de l’ésser humà i, malgrat tot,
el Nou Testament el veu superior als àngels, fill en el Fill. Fins i tot un
text del segle segon dirà que Déu farà que els àngels ens adorin.
Déu no necessita de
mi per entendre’s. Jo sóc el problema, no Ell. Sóc jo qui necessito d’Ell per
entendre’m, per orientar-me, per rebre vida i força en el camí. I malgrat tot
Déu, tot donant-me el seu Esperit, ha vessat el seu amor en el meu cor: Qui sóc
jo?
I quan girem el
rostre cap al Déu u i tri, el misteri es fa més dens i profund, però hi entro,
em sento a casa.