Joan Fontcuberta és
un fotògraf barceloní que ha rebut un dels premis més importants en fotografia.
Premi internacional Husselblod. Ell ens avisa d’entrada que la fotografia
menteix, és ficció. Fixeu-vos en un
àlbum de fotografies familiar: és un dipòsit de somriures. On són les
preocupacions? On són els conflictes? I fins quan vam fer aquelles fotografies
en concret somrèiem certament al moment de fer la foto: Lluís....!, però abans
i després somrèiem? Cal no confondre les fotos amb la realitat. A voltes volem
fer tantes fotos per suplir o corregir la realitat: perquè fos una altra.
Voldríem viure més en les fotos que en la realitat.
Si mirem el Nou
Testament és com àlbum de fotografies de l’origen del cristianisme. Certament
que l’ origen del cristianisme és un gran esclat de vida. El gran somrís de Déu
que és la nostra esperança. Però això no amaga la realitat sinó tot el
contrari. La gran notícia de la resurrecció de Crist porta a acceptar a tenir
el gran motiu per acceptar la realitat i no amagar-la i per això encarar els
problemes amb fortalesa i esperança.
Pau en les seves
cartes no amaga els conflictes sinó que els exposa i hi cerca solucions. Avui
el text del Llibre dels Fets dels Apòstols ens
parla de “desavinences i d’una discussió seriosa” que portà a Pau i
Bernabé a pujar a Jerusalem. El problema es resolgué enfrontant-lo, escoltant, dialogant,
comprenent l’altre. Aquests ha estat un paradigma, un gran exemple per arreglar
altres desavinences i conflictes.
I això ve d’estimar
el gran misteri cristià que és l’encarnació, l’ estimar el concret, el no
perdre’s en noms i paraules, com dirà Pau, sinó mirar d’entendre el concret i
no deixar-se portar per mil coses i paraules. Quan l’Església ha actuat així és
que ha vençut la por i ha cregut que el Senyor és vivent i actuant no li ha
estat necessari corregir la realitat amb
excuses, frases o fotos més o menys adients, sinó encarar-la amb realisme i
esperança.
Amb tot hi ha
fotografies que val molt aturar-s’hi i
mirar-les, fins contemplar-les. És un art, una obra d’art quan es capta el
moment, el gest, la bellesa d’un moment. Diu Joan Fontcuberta que per
aconseguir això el bon fotògraf és el més semblant al “cec perfecte”. Enmig del
torrent del que veiem i passa el bon fotògraf ha de ser capaç de ser cec al
99,99 % de tot el que veu i passa i fixar-se
en aquest segon, en aquell detall i aturar-lo, parar el temps. És com
descobrir l’etern que hi ha en cada instant.
És així mateix com
ens mira el Senyor: “Que el Senyor s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que
ens faci veure la claror de la seva mirada”, com diu el salm.
Aquesta mirada de
Déu és com si fos cec a tot el que hi ha i només es focalitzés en mi. Aquesta
mirada m’obra la serena porta de l’ara de Déu. La porta de la quietud bullent
de la vida, de la llum més intensa que no enlluerna. De la profunditat abismal
que acull tendrament.
Diu Jesús: Qui
m’estima farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer
estada en ell”. És de tu, de mi de qui parla. D’ara i aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada