Som a Mitzpe Ramon, un petit nucli urbà en el bell mig del desert del Nègev, un mirador esplèndid de l’immens cràter - Makhteix Ramon- que dóna nom a la localitat. Som en un carrer que frega els confins de la població i, enllà, tot és desert... L’asfalt, els carrers, els edificis, els vehicles... semblen impregnats per la silenciosa serenor de l’entorn.
Presenciem una escena evocadora que uneix els dos àmbits: una mare beduïna, jove, estilitzada, àgil, camina per un carrer amb la desimboltura que les caracteritza sostenint, a la mà dreta, una bossa de plàstic amb queviures i, amb la mà esquerra, estira un infant petitíssim que, descalç, es deixa arrossegar. Darrera, a uns metres de distància, camina també descalç un altre nen poc més gran, entretenint-se amb quelcom entre les mans. El segueix, tancant el grup, un gos pastor de color blanc.
La silenciosa processó queda estroncada per la veu sonora, tirant a masculina, de la mare que, aturant-se i girant-se, increpa el fill endarrerit perquè acceleri el pas mentre el més petit, sacsejat pel moviment imprevist de la mare, tentineja.
El sol ja pica en aquestes hores matinals i la comitiva s’atura sota l’únic arbre que hi ha sortint de la població. Poc després desapareixen progressivament en l’horitzó amb una amable i serena lentitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada