ON TENS EL CAP?

Arenys de Munt

Diumenge VII de Pasqua, 12 de maig de 2013

Solemnitat de l’Ascensió del Senyor

Ac 1, 1-11/Sl 46/He 9, 24-28;10, 19-23/Lc 24, 46-53

Divendres passat havia de fer un curs bíblic a Les Borges Blanques i em vaig disposar a agafar el tren, així tinc la possibilitat d’anar repassant  tranquil·lament el que haig de dir tot fent camí.

Mentre anava a agafar el tren a l’estació de Passeig de Gràcia, em vaig adonar de la quantitat de gent que hi havia al carrer. A les 11 del matí el passeig era un formiguer, especialment ple d’estrangers anant amunt i avall de l’avinguda cámara en ristre ara fent una foto aquí, ara fent-ne una altra allà, parlant, discutint amb el mapa a les mans... de tot. Però el que més em va sorprendre era la quantitat de gent que anava bé amb els cascos posats, bé amb el mòbil enganxat a l’orella, bé amb el mòbil enviant missatges... De sobte vaig pensar: on tenen el cap, aquesta gent? La pregunta no és senzilla de respondre, naturalment, perquè cadascú té els seus maldecaps... però un es demana si de veritat és així, si realment hi ha quelcom que ens preocupi de veritat fora del més immediat, perquè només cal donar un tomb pel carrer o pujar al tren o al metro, i veure que tothom va com zombi connectat a alguna cosa, sense parlar amb ningú i, potser, ni adonant-se del canvi de paisatge, dels tons de l’aigua del mar... I em sembla que avui també ens podríem fer nosaltres mateixos aquesta pregunta: on tenim posat el cap?

Al menys avui caldria fer-nos aquesta pregunta, donat que acabem de pregar amb aquesta oració al principi de la nostra Eucaristia: Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi.

La pregària ens recorda, si més no, que hi ha un CAP que, segurament, oblidem: Crist mateix qui, segons ens diu sant Pau més d’un cop, és el Cap del cos que és la seva Església, és a dir, nosaltres mateixos. On tenim posat el cap? Amb les coses més immediates? No estic dient que això no sigui necessari. Que li ho expliquin si no al pare o a la mare que no arriba a final de mes; o a l’empresari que es preocupa pel seu personal (que també n’hi han) i que, veient que el negoci no prospera, no sap com pagarà el jornal merescut als seus treballadors a finals de mes... Cal pensar-hi i cal tenir el cap molt clar en aquestes situacions. Però seguim fent la pregunta: on tenim posat el cap?

La Solemnitat de l’Ascensió no diu que no hàgim de tocar de peus a terra, però sí diu que ens cal perspectiva per trobar solucions als problemes del dia a dia... Però això ens ho recorda no donant-nos falses esperances, no consolant-nos tèbiament, sinó dient-nos que Ell, Jesús, ja es troba davant Déu, com diu la carta als Hebreus que hem sentit avui, que Ell ha entrat al santuari de veritat, a la presència de Déu, el nostre Pare, i fent això ha introduït a la presència de Déu tota la nostra humanitat: els nostres neguits, les nostres preocupacions, com dient-nos: no ets un número més, m’he fet carn i ossos per saber què et passa des de dins; i amb carn i ossos ara sóc davant el Pare, representant-te, intercedint per tu, pregant per tu, tenint cura de tu. Ara el Pare, quan em mira, quan m’escolta, t’està mirant i escoltant a tu.

Compte, però! Que aquesta seguretat posada en les promeses fermes de Déu no ens faci quedar-nos penjats als núvols. Més que mai han de ressonar en nosaltres les paraules dels àngels que hem escoltat a l’Evangeli: per què us esteu mirant al cel? Déu mai no ens convida a quedar-nos amb els braços creuats, bocabadats, sempre ens impulsa a l’acció, sempre ens demana que siguem veritablement llavor del seu Regne davant d’un món on prima la injustícia, l’egoisme i l’interès propi. Que el consol de tenir un intercessor tant important al cel no ens faci perdre, mai millor dit, el cap.