diumenge, 30 de setembre del 2012

Sectarismes (Diumenge 26)


Senyor meu, prohibiu-los-ho!” diu Josuè a Moisès. Eldad i Medad, dos ancians que no s’havien congregat amb els altres seixanta-vuit, també reben l’esperit profètic que s’havia distribuït davant del tabernacle. L’exclusivisme i la curtedat de mires de Josuè són esbandits per la resposta oberta i entusiasta de Moisès: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia”.

Una escena semblant es repeteix a l’evangeli. L’exclusivisme i la curtedat de mires dels deixebles s’adreça a un que expulsa dimonis en nom de Jesús: “Li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres”.  Jesús, en la mateixa línia que Moisès, respon: “Deixeu-lo fer!... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”.

 El missatge d’ambdues lectures és clar: l’Esperit de Déu -l’Esperit de Jesús- és obert, integrador i aglutinant. L’esperit dels humans, contràriament, tendeix a parcel·lar, a incloure, i a excloure. La conclusió seria que hem d’aprendre a sumar, enlloc d’entossudir-nos a restar i a dividir. I això serveix no sols a nivell religiós, sinó a tots els nivells.

Però aquest missatge religiós tan conciliador ha de ser llegit, viscut i proclamat amb intel·ligència, i no portant innocentment el lliri a la mà, perquè pot ser utilitzat, i de fet ho és, en contra. Fixem-nos que el nostre discurs religiós ha esdevingut tant respectuós, tan cordial, tan comprensiu amb els qui se senten poc o gens creients, que ens hem quedat sense arguments consistents i convincents per proclamar la nostra creença. Amb tota la bona intenció del món hem amorosit tant la nostra fe que, ara, ni nosaltres mateixos la valorem com hauríem.

Ens hem passat aquestes darreres dècades predicant que l’important era ser bona persona, que per ser bon cristià no era imprescindible ser d’Església, ni anar a missa els diumenges. Ho hem predicat tan convençuts que hem aconseguit que es relativitzi l’Església, que es relativitzi l’eucaristia dominical, que es relativitzi ser cristià, que  es relativitzi ser capellà, o frare o monja, que es relativitzi casar-se per l’Església, que es relativitzi el bateig dels fills, que es relativitzi tot allò que dóna forma i expressió a la vida cristiana. Cert que tot això complementa la vida de fe, però no és superficial. Cert que tot això no és l’essencial, però ens és necessari.
 
És cert que fa cinquanta, quaranta, trenta anys calia fer aquest discurs perquè la realitat social, política i eclesial ens ho demanava, però avui dia ja no serveix, perquè la societat ja no és la mateixa.  Avui dia, qui tendeix a restar i a dividir és el pensament laic, que ens governa amb un discurs integrador que és fals.

La intolerància i la curtedat de mires de Josuè i dels deixebles no és un pecat exclusiu de l’àmbit religiós, també ho és de la nostra societat actual que es reivindica com a laica, plural i integradora de la diversitat, però que dilueix i bandeja amb convençuda subtilitat tot el que fa olor a religiós.

Siguem crítics, com Moisès i Jesús, amb els sectarismes religiosos, però també siguem crítics amb els sectarismes laics, per perfectes i oberts que ens diguin que són.

dissabte, 29 de setembre del 2012

FESTA MAJOR A SANT CEBRIÀ DE VALLALTA



Divendres, 28 de setembre de 2012
Sants Cosme i Damià (Sants Metges)
Sant Cebrià de Vallalta
Sv 3, 1-9/Sl 125/Mt 10, 28-33

Diuen que els catalans som rars. Diuen que els catalans som rars perquè, per exemple, en la Diada Nacional de Catalunya no celebrem cap victòria, celebrem una derrota. Què hi farem? Potser els haurem de donar la raó a aquests que ens creuen rars.

Diuen que els cristians som rars. Diuen que els cristians som rars perquè adorem un Déu que confessem totpoderós però que, en la persona de Jesús de Natzaret, mor en una creu com un maleït i no satisfets amb això també venerem d’antic uns primers deixebles que moriren assassinats per confessar aquesta fe en un Déu que mor en creu. Venerem, doncs, uns perdedors. Sembla que també a aquests els haurem de donar la raó quan diuen que som rars.

Si a més de catalans, som cristians.... bé, ja us podeu imaginar que som MOLT, PERÒ QUE MOLT RARS!!!!

Tot podria quedar així i a més d’un segur que no el traurem d’aquesta opinió. Però crec que la primera lectura d’avui ens dóna el que podria ser una clau d’interpretació de tot plegat, diu així: Als ulls dels insensats semblava que morissin, la seva partença era tinguda per un mal, el seu traspàs, aparentment, era un desastre. Però ells han trobat la pau.

El seu traspàs, aparentment, era un desastre. Aquest “aparentment” ens suggereix que, potser, es pot fer una altra lectura dels esdeveniments, que és possible una altra manera de mirar la realitat i que, fent-la, aquesta realitat se’ns revela amb un nou significat. De fet, ens ho diu l’experiència quotidiana: no sempre tot allò que se’ns mostra en una primera impressió és garantia de la realitat, com quan a un li presenten una persona. Et pot donar bona o mala impressió al primer contacte, però aquesta impressió, és la persona? Suposo que tots esteu d’acord en pensar que no. Jo, al menys, espero que no em jutgeu massa durament en la primera impressió que avui us pugui donar!!!!

Aquesta mirada nova que el text bíblic ens suggereix és un canvi de perspectiva, el canvi que fa que la Diada esdevingui NO la celebració d’una derrota, SINÓ la celebració del coratge d’uns homes i dones que en el llunyà 1714 es van donar fins a les darreres conseqüències per lluitar per unes llibertats, per uns costums, per una manera d’entendre i viure que veien amenaçades. I d’aquell coratge nosaltres en pouem una identitat, un tarannà, una manera de fer les coses que ens caracteritza. Crec que amb les imatges encara fresques de la darrera Diada tots podeu entendre el que vull dir quan parlo de tarannà, de manera de fer, fins i tot quan un surt al carrer a manifestar-se. Aquest tarannà que fa que una reivindicació esdevingui no un caos vandàlic, sinó un motiu de trobada i de festa.

Avui celebrem la festa de Sant Cosme i Sant Damià, els qui popularment i familiarment coneixem com els Sants Metges. Ells són testimonis (és el que vol dir la paraula grega que fem servir al català: màrtirs) no sols de què aquest canvi de mirada és possible, sinó que ens cal de totes, totes.

Aquests germans que eren metges i, essent cristians, ajuntaren a la seva professió mèdica la vocació d’esdevenir agents d’una guarició més fonda, esdevenen també testimonis del que ens cal a nosaltres i el que nosaltres estem cridats a ser, si acceptem el repte.

Us proposo que ens deixem mirar per Déu mateix en aquesta Eucaristia, ben cert que sota la llum de la seva mirada descobrirem parts fosques dins nostre, però la seva mirada no vol alienar-nos, no vol acusar-nos, sinó que vol humanitzar-nos. Vol transformar, com només Ell pot fer-ho, les nostres mesquineses en generositat, el nostre tancament i reserves en obertura i acolliment, el nostre egoisme en solidaritat.

Només acollint aquesta mirada guaridora de Déu, la que compartien de franc sense fer diferències, amb tothom, els nostres màrtirs Sant Cosme i Sant Damià en l’antiga Síria, el nostre cor s’eixamplarà i podrem transformar el nostre voltant, en concret el nostre Sant Cebrià, en un lloc on hi càpiga tothom, on tothom sigui valorat pel que és i no pel que té.

Ben de cor us convido a deixar-vos mirar per Déu també en aquesta Festa Major per a què sigui una festa de tothom i per a tothom i una oportunitat per donar gràcies pel nostre poble i per la gent que hi treballa des de les institucions públiques i des del treball més humil i secret de cada dia fet per cadascú de vosaltres, tots els que feu de Sant Cebrià un poble d’acolliment, un lloc de convivència.

BONA FESTA MAJOR A TOTS I A TOTES!!!

dijous, 27 de setembre del 2012

Harmonia


A vegades, llibres que en un moment donat se’ns queien de les mans de cop i volta ens atrauen i els llegim amb gust i profit. M’està passant això últimament amb les Analectes de Confuci, el savi del s. VI a.C. que va marcar profundament la cultura xinesa. El descobreixo un home d’un profund sentit ètic i pràctic. M’ha cridat l’atenció la importància que dóna Confuci en el seu pensament a la virtut de la lleialtat i al ritual. La lleialtat és l’actitud que ha de tenir una persona respecte dels seus superiors, ja siguin els pares i avantpassats, ja sigui el governant del propi territori. La societat, per a Confuci, és una escala de lleialtat en la qual la mirada sempre va cap a dalt. Això no vol dir que el qui està a dalt de tot pugui permetre’s de ser arbitrari. També ell ha de ser lleial a Déu i a l’harmonia que ha de regnar en totes les coses. Per això és important el ritual, que Confuci entén no sols en el pla religiós, sinó també en el de la cortesia entre les persones i el que anomenaríem protocol. En algun lloc, que no he sabut tornar a localitzar per citar-lo més exactament, presenta el governant ideal com aquell que no necessita imposar-se, sinó que governa a través del ritual, és a dir, de l’exemple i l’observança de l’harmonia del món.
Llegint l’evangeli d’avui (Mc 9, 30-37), em sembla que Jesús no tindria per què estar en desacord amb aquesta visió de Confuci, però hi introduiria un canvi: ho posaria cap per avall. Si volem trobar l’harmonia profunda de les coses, si volem ser fidels al pensament de Déu, la nostra mirada no haurà d’anar cap amunt, sinó cap avall. És el que fa veure Jesús als seus deixebles, preocupats ja en repartir-se els càrrecs per quan ell ja no hi sigui: Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat, Déu. Aquí és l’infant, en altres llocs serà el pobre, com quan diu: Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu (Mt 25, 40). Déu s’amaga en el petit, en el pobre, fins i tot en el pecador.
El pobre Confuci, segons sembla, es va endur una certa decepció. Com Plató dos-cents anys després, emprendrà un viatge buscant el senyor que sintonitzi amb el seu pensament i l’apliqui. Però no el trobarà. Tant els de dalt com els de baix, solem funcionar més per por que no pas per lleialtat, i acabem a garrotades. Jesús no aspirarà a influir des de dalt. Ell convida a prendre una perspectiva diferent: Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. És tota la vida de la persona, i no sols la mirada, la que ha d’anar cap avall. Posar en el centre el pobre i el petit implica viure d’una altra manera, ser servidor, dirigir a ells la nostra lleialtat.
Jesús també creia en els rituals. Com a testament, record i actualització d’aquesta seva visió del món, ens ha deixat l’eucaristia. Quan ens reunim al voltant del seu cos entregat i la seva sang vessada i els donem l’honor i l’adoració que es deuen a Déu, reconeixem en la seva Creu l’autèntica harmonia del món; situem aquest Déu crucificat, fet servidor, pobre i petit, al centre de la nostra existència, donant sentit al món sencer; reconeixem que només per la comunió amb Ell i el seu Evangeli, en l’abandó confiat del resultat de les nostres obres a les mans del Pare, arribem a atènyer allò que és etern.
(Homilia en el diumenge XXV durant l'any, 23 de setembre de 2012) 

diumenge, 23 de setembre del 2012

Importants (Diumenge 25)



Què discutíeu pel camí?”, preguntà Jesús als deixebles. Ells van callar, imaginem que avergonyits, car després de l’anunci de la mort del seu mestre debatien sobre qui ocuparia el seu lloc.
 
Podem qualificar de deplorable la conversa mig amagada dels deixebles sobre qui seria el més important. També són deplorables les discussions, les pugnes i les desqualificacions sobre qui ocuparà un nou càrrec en una empresa, en l’administració (municipal, nacional o estatal), en un club esportiu, en una universitat, en un partit polític, en una entitat cultural de prestigi, i àdhuc en l’àmbit eclesial.

La cobejança, la cobdícia, l’enveja, o també la presumpció -individuals o d’un col·lectiu- ens neutralitzen la sensibilitat, la intel·ligència i la fe, endinsant-nos per camins que ens portaran indefectiblement al rebuig, a la desunió, i fins i tot, a l’enfrontament. L’altre i els altres deixaran de ser germans, companys, amics, veïns o compatriotes per esdevenir contrincants.

En  l’evangeli Jesús no moralitza ni recrimina aquest malaurat instint humà; el recondueix sàviament en positiu: “Qui vulgui ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Ser servidor dels altres és, segons l’evangeli, l’única manera de positivitzar els afanys desmesurats e irreflexius d’ocupar llocs importants per seure a la poltrona. Assumir la rellevància pública com un compromís sense reserves al servei dels altres  neutralitza la gran temptació d’aprofitar-se del càrrec en benefici propi. Ser servidor és el veritable sentit d’ocupar llocs destacats que contribueixen a la bona marxa de la societat i de l’Església.

Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom m’acull a mi”, diu el Senyor. Per a un seguidor de Jesús, la cura delicada dels qui no compten té un valor afegit: en ells trobem la persona de Crist. Tot un misteri a descobrir, tota una joia indescriptible a experimentar, molt més gran que el plaer de sentir-se adulat i reconegut ocupant càrrecs importants.
 

A FONS AMB EL NOSTRE COR

Foto d'Antoni Figueras

Diumenge XXV, 23 de setembre de 2012
Sv 2, 13.17-20/Sl 53/Jm 3, 16-4, 3/Mc 9, 30-37


Diuen que hi havia una àvia que tenia un collaret de perles molt bonic i un dia, tot passejant amb la seva néta, en un moment de la conversa que totes dues tenien li va dir: “Mira estimada, el dia que jo em mori aquest collaret que tant t’agrada serà per a tu”. Diuen que la nena va obrir un ulls molt grossos, perquè a ella sempre li havia agradat molt aquell collaret que duia l’àvia i, sense saber reprimir el seu desig li va preguntar a l’àvia: “Iaia, i quan et moriràs?”

És ma mare qui m’havia explicat aquesta història alguna vegada, dubto que sigui un fet real, però no deixa de ser revelador del que sovint hi fa niu en el cor humà ja de ben petits.

Jo diria que el que aquesta historieta conta no és res comparat amb el que avui ens revela la Paraula de Déu amb una cruesa encara més forta sobre allò que no funciona en el nostre cor. I penso que la Paraula de Déu ens vol posar davant això amb tota la seva cruesa per a què la nostra fe estigui ben fonamentada i desperta.

El llibre de la Saviesa que hem llegit posa en evidència un complot. Les paraules podrien canviar segons les circumstàncies històriques o culturals, però amb cruesa mostren el que al llarg de la història humana s’ha anat repetint: el complot del fort contra el dèbil. El més dur d’aquesta lectura és pensar que els malvats que se senten assenyalats, acusats pel just, per l’innocent, són els de casa seva, els del seu mateix poble i religió. No és un complot entre persones de cultura o races diferents, perquè diu: Ens retreu –diuen el malvats– que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda. Són, diguem-ho clar, un grup de jueus contra un jueu, tots contra un.

Si això fos poc, la carta de Jaume encara ens posa els pèls de punta: Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Tenim clar que Jaume està parlant tot adreçant-se a una comunitat de cristians, probablement la seva comunitat, l’única que podria fer-li cas perquè se suposa que és l’autoritat d’aquella comunitat? Per això mateu! Què passa en aquesta comunitat on sembla que hi ha alguns capaços de matar per cobdícia? Jaume posa al descobert els mecanismes del cor humà: D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Els desigs de plaer és una forma de referir-se a tot allò que suposa actuar per egoisme, per interès, només mirant-me a mi i no veient l’altre com a germà, sinó com a competidor.

I quantes vegades no haureu sentit, com jo mateix algun cop he pensat: Qui pogués haver viscut en temps de Jesús! Pensant que així l’hauríem estimat més, l’hauríem entès més... per descobrir amb la lectura d’avui la cruesa de la realitat: Un cop a casa, (Jesús) els preguntà: Què discutíeu pel camí? Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important.
Jesús, moments abans, els està obrint el seu cor i els explica el que li caldrà passar per a la seva i la nostra salvació, per a la seva i la nostra llibertat: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies. I ells no ho entenen, ells discuteixen qui d’ells serà el més important. Vés quins amics més bons!

Com en el conte de l’àvia i la nena, el nostre egoisme, la nostra cobdícia, la nostra enveja fa ser més important el collaret que l’àvia; fa ser més important el lloc de prestigi que el servei, pensar en la recompensa futura que pensar en la Creu.

L’Evangeli revela la nostra mesquinesa de fons, la nostra ignorància, el que en diem el nostre pecat. Però hi ha esperança, justament perquè Jesús ha estat mort i ha ressuscitat.

Jesús, avui, també es posa enmig nostre, i ens recorda que qui vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Això demana tot un canvi de mentalitat, perquè demana ser ELS PRIMERS... EN SERVIR, demana ser ELS PRIMERS... EN DONAR PREFÈNCIA AL PROÏSME, demana ser ELS PRIMERS... EN RENTAR ELS PEUS DELS ALTRES com féu Jesús la nit abans de ser traït i abandonat de tots. Per si això fos poc, avui Jesús també agafa un nen (aquell que no hi comptava per a res en el temps de Jesús i els deixebles) i ens recorda que acollint a un com ell, que acollint a un que per als ulls de la societat no val res, acollim Jesús i Aquell qui l’ha enviat.

Beneïda Paraula que no cerca condemnar, com Jesús podria haver fet amb els deixebles interessats pel poder dient-los: Caram, que ni tant sols m’heu escoltat quan us parlava? Sinó que ens dóna el remei: us cal un cor nou que només el Pare us pot donar i Jo ho faré possible.

Que el Sagrament que ara anem a rebre purifiqui els nostres cors per a fer-los més com el cor de Jesús.

dimecres, 19 de setembre del 2012

LA MESTRA DE TEOLOGIA

Monja d'El Escorial atenent una anciana

Dimarts, 18 de setembre de 2012
Sant Josep de Copertino
1 Co 12, 12-14.27-31a/Sl 99/Lc 7, 11-17
  
Avui he anat a l’asil a portar la comunió a una senyora que es diu Maria (no diré el cognom per preservar la seva intimitat). Ja ho feia fra Carlo i ara hi vaig jo a portar-li la comunió quan puc.

Maria és una dona gran que deu rondar els 80, cabells blancs, pell fina, amb certa mirada perduda, com concentrada en els seus pensaments (al menys així em sembla en trobar-la asseguda quan vaig a portar-li la comunió), amb problemes de mobilitat, tot i que aconsegueix moure el seu cos, pesat pels anys i les històries viscudes, amb un típic caminador. Fins i tot, per algunes treballadores, té fama de temible si s’enfada. Però Maria, quan veu el frare que li porta la comunió, el rep amb un somriure franc, amb ganes de xerrar i disposada a rebre la comunió amb molta pietat i alguna llàgrima.

Avui l’he trobada que sortia de la seva habitació i es dirigia com sol tenir per costum, tot arrossegant el caminador amb un soroll estrident, al cor de la capella, des d’on es pot contemplar un Crist clavat en creu de notables dimensions presidint l’Església.

Abans de començar m’ha deixat anar com si fos la cosa més normal del món: Com és que Nostre Senyor ens ha volgut salvar d’aquesta manera? No ho podia haver fet d’una manera que no el portés a estar així (em deia tot assenyalant el Crucificat)? I afegia: I nosaltres li tornem aquest amor donant-li patades!

Com veieu hem començat amb una pregunta de teologia ben profunda. Immediatament m’han vingut al cap un munt d’explicacions raonades... però he acabat deixant-li dir a ella, perquè era evident que ella havia passat més estones que jo contemplant la Creu.

En tornar al convent li donava voltes a la visita i encara més quan he llegit les lectures d’avui, que se m’han revelat d’una manera matisada i nova. D’una banda, la lectura de Pau de la Primera Carta als Corintis que estem fent aquests darrers dies en forma contínua. Avui amb aquest èmfasi de l’Apòstol dient-nos: El Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formem un sol cos. Aquest cos de Crist que Pau veu compost per tots els que hem estat units a través del baptisme i que l’Esperit Sant fa una realitat ben concreta, tot i que no en siguem massa conscients.

Curiosa la llista de Pau on, llevat dels qui parlen en llenguatges misteriosos (que per Pau tenen un estatut concret dins l’assemblea i als qui demana sempre algú que tradueixi el que diuen per poder-ho fer entenedor a tothom), tots els altres són noms que es refereixen a serveis concrets comunitaris: apòstols, profetes, mestres, els qui obren miracles, els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, els que la tenen d’ajudar els altres, de guiar-los... Un sol cos amb diferents membres que són ben actius. Jo em demanava avui: sota el prisma que ens dóna l’Apòstol on faríem encabir la Maria? Perquè és clar que amb la seva lliçó d’avui la Maria no és una pobra velleta a qui jo li faig un favor quan li porto la comunió, sinó una mestra dins d’aquest cos de Crist que formem entre tots els que ens confessem cristians.

I si miro l’Evangeli d’avui... potser hauré de confessar-vos que avui, en carn i ossos, he vist acomplert el miracle de la vídua de Naín. Perquè cada cop que una d’aquestes persones senzilles, que per a la resta del món no són productives, no hi compten, fan nosa, ens donen una lliçó de teologia; o un d’aquests joves, que per a tothom són tinguts per perduts, retornen al Pare, com el Fill Pròdig naixent a una vida nova i de sentit; em sembla veure que el fill que era mort, que jeia sense vida, és tocat per Jesús, és ressuscitat, tornat a la vida, i és donat a la seva Mare, a l’Església, tornant al lloc on com a membre creixerà i donarà el fruit que el Senyor espera que donem: servint a tothom i estimant, com nosaltres mateixos hem estat estimats per Déu.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Bondat inútil


Qui diu la gent que sóc jo?, pregunta Jesús avui als seus deixebles (Mc 8,27-35). Molt parat s’hauria quedat si hagués sentit la resposta que jo vaig sentir una vegada a un noi de quinze anys: “Jesús? No és aquell que els seus germans van tirar en un pou?” Estem en un moment en què el record de Jesús es va esvaint. Són molts els joves, podríem dir fins i tot de quaranta anys en avall, que han crescut sense cap mena de referència religiosa. Suposo que el noi de qui us parlava devia haver sentit la història bíblica de Josep, i Jesús li resultava tan desconegut que els arribava a confondre.
El cas és que entre els propis cristians la resposta sobre qui és Jesús sembla haver-se fet cada vegada més boirosa. Habitualment recorrem a la imatge d’un mestre, d’un model de vida, d’algú que inspira tota una sèrie de valors. No és que aquesta imatge sigui falsa, però des d’un punt de vista de la fe és clarament insuficient. I a més, sovint acabem sent nosaltres els qui projectem en Jesús els valors que ens agraden, desdibuixant la seva imatge fins a l’extrem.
En realitat, sembla haver-hi un punt en què els nostres valors i els de Jesús difícilment arriben a encaixar. I això es fa més evident amb un evangeli com el d’avui, que ens posa cara a cara amb el misteri de la creu. Nosaltres solem mesurar si un sacrifici val la pena en termes d’utilitat humana. Però el sacrifici de la creu no es deixa mesurar d’aquesta manera. Humanament, sense la perspectiva que dóna la Resurrecció, és absolutament inútil. Hi ha un moment en què Jesús ha d’optar entre utilitat i bondat, i es decanta per la segona, mentre que nosaltres, habitualment, si arribem en aquest punt, ho fem per la primera.
Davant de la creu aprenem moltes coses, però avui jo en voldria destacar dues. La primera és que la bondat és intransigent, és a dir, no admet compromisos. No es pot voler ser bo fent “componendas” amb el mal, ni tan sols en funció d’una suposada major utilitat. La segona és que la bondat en aquest món no és compresa. En el judici de Jesús, tothom té por d’unes segones intencions que en realitat no hi són. I és que nosaltres, avesats a actuar per estratègies i càlculs, amb la mirada sempre posada de sostres en avall, no podem entendre la simplicitat de la bondat, que sempre mira de sostres en amunt. Jesús a Getsemaní, quan accepta conscientment el que li ve, no fa càlculs humans. S’abandona en mans de Déu Pare, que és el qui escriu l’autèntica història, aquella que coneixerem el darrer dia.
Jesús no ha vingut al món a ser útil. Ha vingut a obrir el món cap a una nova dimensió. Ve de Déu i s’encamina cap a Ell, i no deixa mai de tenir-hi la mirada fixa. Si nosaltres, cada diumenge, ens unim al seu sacrifici, humanament inútil, a través de l’eucaristia, és perquè volem deixar-nos portar cap a aquesta nova dimensió. Ell ens allarga la mà, ens vol arrossegar cap a l’autèntica bondat, la que és gratuïta perquè és eterna, invencible, divina. Només deu caldre que, amb confiança, amb abandó en les seves mans, renunciant als nostres càlculs purament humans, ens deixem agafar.
(Homilia en el diumenge XXIV durant l'any, 16 de setembre de 2012)

diumenge, 16 de setembre del 2012

I TU, QUI DIUS QUE SÓC?


Diumenge XXIV, 16 de setembre de 2012
Is 50, 5-9a/Sl 114/Jm 2, 14-18/Mc 8, 27-35

Jo tenia un company a la feina que es declarava obertament ateu. Era una persona que ho qüestionava tot, especialment si tenia a veure amb la fe i amb el cristianisme en concret. Tot i que hi havia algun moment en què era per escanyar-lo (carinyosament parlant), perquè et feia sentir com un ésser supersticiós i crèdul i això ja sabeu que sol incomodar, havíem tingut alguna conversa força interessant i hi havia bona entesa.

Un dia, com no podia ser d’altra manera, la conversa va anar sobre Jesús, sobre la historicitat de la seva persona. La conversa va anar derivant a com podíem tenir la certesa de l’existència històrica de Jesús i que no fos una invenció de l’Església (dels cures, com es diu popularment). I a mi em va donar per dir-li que bé que crèiem amb la historicitat de Sòcrates, quan d’aquest home no tenim més que les referències escrites per un altre home, Plató, doncs Sòcrates no va escriure res, com Jesús mateix no ho va fer.

Arribats en aquest punt, encara recordo la seva reacció com si fos ara mateix, em va dir: És cert, PERÒ SÒCRATES NO M’EXIGEIX CANVIAR DE VIDA. No sé si era del tot conscient o no, del que havia dit, però havia dit una gran veritat i, de retruc, una confessió de fe en Jesús per via negativa: el problema del meu company era que CREURE EN JESÚS LI EXIGIA CANVIAR DE VIDA. Una altra pregunta és: Qui altre, fora de Jesús, ens pot exigir un canvi d’aquesta mena?

M’ha vingut a la ment aquesta experiència amb el meu company de feina quan he llegit les lectures de la missa d’avui. I encara he fet més, he volgut anar al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (edició de 1995) i he buscat la paraula MESSIES per a veure què en deia. Ha estat una troballa reveladora, diu així la definició del diccionari: Messies. Personatge providencial que ha de posar fi a l’ordre present, imperfecte i dissortat, per instaurar un ordre de justícia i felicitat.

On vull anar a parar? Recordem l’Evangeli que acabem d’escoltar. Hi ha una pregunta punyent de Jesús als seus deixebles, després de demanar-los qui diuen la gent que és ell, la pregunta de Jesús fa així: I vosaltres, ¿qui dieu que sóc? I la resposta profundament meditada a aquesta pregunta no ens deixarà creuats de mans. De fet, ens complicarà la vida. De fet, com intuïa el meu company de feina, comportarà un canvi radical de la nostra vida a mesura que la pregunta vagi ressonant en el fons del nostre cor, l’anem acollint i l’anem prenent seriosament com una pregunta feta al més pregon de nosaltres mateixos. I TU, QUI DIUS QUE SÓC?

Pere, que en tantes preguntes, en tantes reaccions, sembla el nostre germà bessó, diu: Vós sou el Messies. I, com diuen, es queda tan ample! Però què entenia Pere per Messies ho veiem amb la seva reacció quan Jesús, en la intimitat, els explica què li passarà, quan els anuncia la seva Passió: Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo.
Pere pensava en un messies com el de la definició del nostre diccionari: un personatge providencial que ha de posar fi a l’ordre present, imperfecte i dissortat, per instaurar un ordre de justícia i felicitat... o sigui, en llenguatge planer, algú que ens tregui les castanyes del foc, que ens faci la vida fàcil i sense problemes, que ens allunyi el màxim possible els nostres maldecaps, els nostres enemics i, envoltats de coixins, ens porti al cel. Perdoneu-me la caricatura, però mireu si és natural que pensem això quan estem parlant d’una definició de diccionari d’ús corrent en la nostra llengua com la que acabo de llegir.

Però Jesús ens recorda quin tipus de messies està cridat a ser i això concorda molt amb el text d’Isaïes que hem escoltat al principi: He parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. Però malgrat tot això: Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent.

El camí de Jesús és el camí de la Creu, no un camí de flors i violes. El messianisme de Jesús passa per la Creu, per posar-se al cantó de la justícia quan aquesta assenyala amb el dit els injustos i mesquins; passa per donar la vida, per entomar els cops, per mostrar a tothom que l’innocent pot ser aclaparat, pot ser anorreat, però que aquest mai no perdrà la dignitat d’ésser humà, de ser fill estimat per Déu. Que els cristians podrem ser perseguits i deixats de banda, que podrem patir i emmalaltir com qualsevol altre, però que Déu ja ens ha declarat fills seus, està de part nostra, no per justificar els nostres pecats, sinó per aixecar-nos i fer-nos caminar de nou; i que Déu fa camí amb nosaltres a través de les proves i els sofriments que podem passar, com també ho fa enmig de les benediccions i les alegries que rebem.

Avui, en aquesta Eucaristia, quan celebrem la passió, mort i resurrecció de Jesús, recordem també que amb Ell també som ressuscitats, amb Ell podem alçar el nostre rostre i tirar endavant, perquè com diu Isaïes: Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?

dissabte, 15 de setembre del 2012

La religió del cos


Algun filòsof del s. XIX (no recordo quin) va dir que el cristianisme era el platonisme per al poble. El platonisme, com recordareu, divideix la realitat en dos nivells: un món d’idees universals, espiritual, i un món físic, imperfecte, inferior, que reflecteix aquestes idees. L’ésser humà, gràcies al coneixement, ha d’anar ascendint gradualment del món físic al món intel·lectual, que és el que realment val. És una filosofia intel·ligent: qualsevol científic creu que hi ha unes lleis universals, bàsicament matemàtiques, abstractes, que es compleixen fil per randa en la realitat física, i que, en bona part, avancem en la comprensió a mesura que avancem en l’abstracció.
La fe cristiana, per a molts, sembla que comparteix amb el platonisme aquesta mena de prioritat de les coses espirituals. La insistència en el valor de la pregària, la recomanació del dejuni, la temprança i la castedat amb tots els seus nivells de realització, la preeminència donada a un Déu al qual cal estimar sobre totes les coses, semblarien apuntar cap aquí. I això topa amb el pensament de la nostra època, que s’entén ella mateixa en part com un moment de revalorització del cos (i si no mireu quantes propagandes es dediquen a productes de bellesa i a menjars).
Personalment crec que aquesta versió del cristianisme està esbiaixada. De fet, el dejuni o la castedat són bàsicament activitats del cos. Sant Pau dirà que el nostre cos és temple de l’Esperit Sant. La fe cristiana, contra el que se sol dir, dóna un gran valor al cos, li reconeix una gran dignitat i promociona en ell capacitats, com la de l’autodomini o la contenció, molt menystingudes avui.
Parlo del cos perquè l’evangeli d’avui sembla posar molt especialment l’accent en aquesta dimensió tan física. Jesús a vegades cura només amb la paraula, o fins i tot a distància. En aquest evangeli (Mc 7, 31-37), però, fa tota una mena de ritual que inclou escopir, tocar i sospirar. Ens posa davant dels ulls d’una manera impactant la gran veritat de la nostra fe: que Déu ha vingut en un cos com el nostre, que ha caminat per la nostra terra, que ha volgut poder ser tocat, escoltat, vist. Que ha buscat d’entrar en relació amb nosaltres a través del nostre cos.
El cristianisme serà sempre, doncs, una fe que valora la nostra part física. Encara ara, creiem que Déu es relaciona amb nosaltres a través dels sagraments, que inclouen sempre aquesta dimensió, sigui a través de l’aigua, de l’oli, de la imposició de mans, o de la relació conjugal. Especialment en l’eucaristia, la fe de l’Església, mirant de definir allò que celebrem, arriba a dir que el pa que consagrem, malgrat que conserva totes les propietats del pa, ja no ho és pròpiament, sinó que és Jesucrist mateix, que continua volent entra en relació amb nosaltres essent vist, tocat, fins i tot menjat.
Això val també a l’hora de parlar de la vida cristiana. Enfront de l’amor platònic, que consisteix en admirar, més enllà de les coses i de les persones, el Bé i la Bellesa que reflecteixen, Déu, a l’evangeli, ens demana que l’estimem amb el cos, donant menjar a qui té gana, vestint el despullat, acollint el foraster. Sense negar aquesta dimensió vertcal de l’amor, que s’adreça ja no a una idea abstracta, sinó a Déu, podríem definir l’amor en clau cristiana bàsicament com un cansar-se per algú, gastar les pròpies energies en benefici d’un altre, ja sigui actuant, ja sigui patint. Tant pel que ve d’Ell a través dels sagraments, com pel que li responem a través de les nostres accions, doncs, la nostra relació amb Déu té sempre com a lloc privilegiat el nostre cos, que troba així la seva autèntica dignitat.
(Homilia del diumenge XXIII durant l'any, 9 de setembre de 2012)

divendres, 14 de setembre del 2012

No guanyem per ensurts (Des del Montnegre 26)

Per baixar a peu a l’estació de Sant Celoni optem per travessar el Montnegre i recórrer la vall d’Olzinelles. Tenim temps i ganes de caminar. Per no fer marrades prenem la pista que va  a Vallgorguina fins a la Balatada. Uns metres abans, un ramal descendeix ràpidament vers el Coll Blanc, identificable per confluir-hi cinc camins.
 Faltant un parell de revolts, en un paisatge que ha deixat de ser bosc per convertir-se en garriga, escoltem un cruixit poc distant procedent dels matolls. Suposem que un senglar despistat fuig al veure’ns, com acostumen a fer. Però la fressa de brancam trepitjat s’apropa veloçment en lloc d’allunyar-se i, a més, acompanyada d’un gruny sonor que interpretem com un intent d’atacar-nos, qui sap si per protegir les cries o per sentir-se amenaçat per alguna cosa.
Sorpresos per la reacció de l’animal que, malgrat no apreciem, sí percebem, baixem camí avall amb una àgil i inusitada corredissa. L’instint natural ens ha activat les cames sense consentiment del cervell. Correm esguardant enrere mentre anem constatant que ningú ens escomet... Recuperada la quietud ambiental ens sentim ridículs i en evidència... L’impuls innat de protecció ens ha fallat estrepitosament. El gruny inesperat i aparentment agressiu del senglar ens ha desconcertat. Dit ras i curt, ens ha espantat. Ens justifiquem argumentant que encara estem afectats del sobresalt nocturn del ratpenat a la biblioteca. No guanyem per ensurts aquests dies! –concloem burletes.

dijous, 13 de setembre del 2012

Jesús contra la memòria?


Els antics atribuïen a l’ànima humana tres facultats: memòria, intel·ligència i voluntat. Com totes les maneres d’explicar la complexitat de la nostra interioritat, aquesta divisió té les seves mancances, però també la seva saviesa. La memòria ve a ser una mena de gran dipòsit, on hi entraria no tan sols els records conscients, sinó tot el món del que avui en diríem l’inconscient, fins i tot, si voleu, aquesta memòria de les nostres cèl·lules que és el codi genètic. La intel·ligència és un mecanisme: prenent com a base allò que hi ha en la memòria, i obeint les lleis de la raó, interpreta el que rebem del món extern, bo i fent visions de detall i de conjunt, qüestionant el passat i mirant de preveure el futur. Finalment, la voluntat és el motor que ho posa en marxa tot. S’alimenta del combustible del desig (educat i treballat per la intel·ligència i la memòria) i s’acciona amb el botó de la llibertat.
La història d’Occident es podria llegir (fent una simplificació, òbviament) com un progressiu anar desqualificant cada una d’aquestes facultats. Enfront d’un món medieval marcat sobretot per la tradició, és a dir, per la memòria, el Renaixement primer i la Il·lustració després es van entendre a si mateixos com una recuperació de la raó, és a dir, de la intel·ligència. El segle XX sembla haver-nos demostrat cap a on va una intel·ligència sense memòria, una raó sola sense més referents: en una demostració paorosa de creativitat, els humans hem estat capaços d’exterminar persones en massa en els camps de concentració, llançar bombes atòmiques sobre ciutats i asfixiar els nostres proïsmes amb serveis d’espionatge i de repressió d’una eficàcia mai vista abans. Desenganyats, doncs, de la intel·ligència, el nostre món actual sembla voler anar directament a la voluntat, i el discurs ideològic ha cedit tot el terreny al discurs publicitari, que cerca de provocar accions excitant directament el desig que, desproveït de l’educació que li podrien donar la memòria i la intel·ligència, es va fent cada vegada més primari i compulsiu.
Llegint l’evangeli d’aquest diumenge (Mc 7, 1-8.14-15. 21-23), ens podria semblar que Jesús va de modern. Enfront dels fariseus, absurdament agafats a la tradició, ell representaria la raó, la intel·ligència, que posa les coses en el seu lloc i relativitza allò que oprimeix l’home no deixant-lo ser ell mateix. Però em sembla que, fent aquesta lectura, ens equivocaríem de mig a mig. Jesús no és modern. Tampoc no és antic. No ens toca a nosaltres jutjar-lo i etiquetar-lo segons les nostres categories, sinó que és Ell el qui ens jutja a nosaltres i té dret a qüestionar-nos.
De què parla, doncs, Jesús? Ell no contradiu els fariseus només perquè estan agafats a la tradició, sinó perquè no jerarquitzen aquesta tradició de la manera adequada. Ell no els contradiu apel·lant a la raó, sinó a una tradició, una memòria, més fonda, més essencial, la dels manaments que vénen de Déu mateix. Jesús en aquest evangeli ens demana que estiguem atents a la nostra interioritat, ja que és d’ella, d’allò que anem mastegant i rumiant en els nostres pensaments, que brollen les nostres accions. I això vol dir que la nostra intel·ligència haurà de cercar sempre en la memòria el rastre d’allò que ve de Déu, per tal de rumiar-ho, fer-ho nostre, i que la nostra voluntat també encari la nostra vida cap a Ell.
Jesús no es dedica a oposar entre elles les nostres facultats. Jesús vol que Déu estigui al centre de la nostra vida, com ho va estar en la seva. D’allò que treballarem en els nostres pensaments, en sortirà una vida contaminada, com diu l’evangeli avui, o bé la realització de la benaurança que diu: Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu
(Homilia en el diumenge XXII durant l'any, 2 de setembre de 2012)

diumenge, 9 de setembre del 2012

COMPROMESOS



Diumenge XXIII, 9 de setembre de 2012
Is 35, 4-7a/Sl 145/Jm 2, 1-5/Mc 7, 31-37


Si avui hagués de pensar en un denominador comú a les lectures d’aquest Diumenge, penso que la paraula escaient seria COMPROMÍS.

El primer compromís el trobem a la lectura del profeta Isaïes. És un compromís seriós de Déu vers el seu poble i, de retruc, no sols vers el seu poble sinó vers tota la humanitat, creació seva.

Diu el profeta: És ell mateix qui us ve a salvar. El profeta només fa d’herald d’Algú que es compromet, tard o d’hora, a entrar dins la nostra història per canviar-la, per transfigurar-la. I les imatges que empra el profeta són molt vives: es desclouran els ulls dels cecs, s’obriran les orelles dels sords, els coixos saltaran com cérvols, els muts cridaran... i fins el paisatge canviarà naixent torrents en el desert, convertint terres xardoroses en estanys...

Trobem un altre tipus de compromís. En sentit negatiu trobem a la carta de Jaume el següent: Vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones.

Posem en entredit el que creiem, posem en un bon compromís la nostra fe, si aquesta queda reduïda a una espiritualitat desencarnada, de pràctiques externes (quan no tenim por de fer-les), de paraules buides...

Jaume compromet la seva comunitat a ser cristians no sols de paraula, no sols d’una observança externa, sinó compromesos amb tot allò que significa ser seguidors del Crist. No es pot ser cristià i fer diferències entre les persones, catalogar-los en aquests són els meus, aquests són els de fora, aquests són el bons, aquests són els dolents. I encara que això fos possible de fer Jaume ens recorda que cal estimar com Déu estima... Jesús ja recordava que és el Pare qui es compromet a fer ploure sobre bons i dolents, qui estima fins i tot els enemics. És Déu mateix el primer compromès a no fer diferències entres les persones.

L’Evangelista, per altra banda, amb el miracle de Jesús, ens remet a la lectura d’Isaïes que hem escoltat al principi i, com de passada, ens recorda que Jesús és aquest Déu que Ell mateix s’ha apropat a la nostra història, a la nostra vida, per deslligar en nosaltres tot allò que ens oprimeix.

No ho recordareu perquè éreu petits quan us ho van fer, però si heu estat en algun bateig recentment potser ho podreu recordar. Dins del ritual del baptisme hi ha un moment (que el ritual preveu com a optatiu, però que jo miro de fer-lo sempre) on es diu aquesta pregària, tot tocant les oïdes i els llavis de l’infant que ha estat batejat: Que Jesús et concedeixi de poder escoltar aviat la seva Paraula i professar la fe, a lloança i glòria de Déu Pare.

Aquestes paraules recorden justament aquest acte alliberador, aquest miracle fet per Jesús que avui hem escoltat en l’Evangeli. Jo sempre faig aquesta pregària perquè m’agrada recordar, amb uns gestos ben concrets, una realitat de l’Evangeli: la nostra salvació, el nostre alliberament, és un do, una gràcia, una capacitat atorgada per Déu que ens compromet, que ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos.

No som salvats per viure sols i tancats en nosaltres mateixos, esdevenint una illa o un illot perdut en l’oceà de la vida, de la història, dels nostres maldecaps... Jesús toca les nostres oïdes i els nostres llavis per a què escoltant la Seva Paraula i confessant la fe que hem rebut de franc faci de nosaltres agents gratuïts d’aquesta mateixa salvació i alliberament per als altres.

El compromís de Déu per nosaltres, l’amor que Ell ha vessat en els nostres cors, doncs, ens compromet a imitar i seguir Jesús qui ens allibera per alliberar d’altres; qui ens salva, per portar la salvació a d’altres i així, entre tots, esdevenir aquest poble sant, aquests adoradors que Ell cerca que l’adorin.

Avui, justament, reunits com ara estem aquí, al voltant d’aquest altar, com a poble Seu l’adorem i l’invoquem com a artífex de la nostra llibertat i renovem la nostra fe per esdevenir eines d’alliberament a les Seves mans.

El ratpenat il·lustrat (Des del Montnegre 25)

Són quarts de dotze de la nit. Som a la petita biblioteca de la rectoria, agombolats per un dens silenci nocturn, còmplice de la nostra escriptura. Escoltem una remor de fregadissa. Ho atribuïm a un gat o un altre animaló trepitjant la fullaraca de sota la glorieta. Però el soroll esdevé més clar: sembla un batec d’ales picant fusta. Mirem la finestra pensant que no hi hagi un ocell nocturn atret per la nostra llum. No veiem res, però escoltem el brogit molt immediat i contemplem, atònits, una au negre giravoltant amb precisió a l'interior de la biblioteca.
 
És un ratpenat!- ens diem, fent un bot de la cadira, escapolint-nos de la sala i tancant la porta al nostre darrera. Reconeixem que un ratpenat reclòs en un habitacle reduït i de sostre baix produeix certa aprensió. El seu vol és imprevisible i les dimensions no són insignificants. No és el mateix que veure’ls passar de forma fugaç pel porxo, a l'aire lliure, on hi ha espai per a tots i ningú no se sent intimidat.
Resolem, per ajudar-lo a sortir, obrir la porta de la biblioteca i la finestra del passadís, tancant una porta intermèdia. Ell aprofita per ampliar el radi del seu circuit aeri però no es decideix a marxar. Els minuts van passant i l’animal aparenta no cansar-se de volar. A la fi desapareix tot moviment. Haurà fugit? Haurà tornat a refugiar-se rere una prestatgeria després d’estirar les ales una estona? No ho sabem pas, ni tenim ganes de comprovar-ho. L’incident ens ha estroncat la inspiració i, tancant portes, finestres i llums, anem a dormir.

dissabte, 8 de setembre del 2012

CERCANT EL CENTRE

Laberint de la Catedral de Chartres
Dimecres, 5 de setembre de 2012
1 Co 3, 1-9/Sl 32/Lc 4, 38-44

Antigament els textos no s’escrivien com avui ho fem que, per ajudar-nos amb la lectura, posem comes, punts i comes, punts i seguit, punts i apart, dos punts per introduir una cita, negretes per destacar quelcom, etc... no, antigament se solia escriure amb majúscules i tot seguit. Quan un coneix això pot entendre fàcilment el problema en les traduccions, per exemple, de la Bíblia, especialment del Nou Testament. Perquè la dificultat és saber por on tallar la paraula, per no canviar-la tot canviant així el sentit del que hi ha escrit.

Com ho solucionaven els antics? De moltes maneres. Una d’elles era fer-ho per mitjà del que tècnicament s’anomenen “inclusions”. Les “inclusions” són frases o idees que es repeteixen i que posades al començament i al final d’un text concret l’emmarquen, d’aquesta manera ens diuen: Ep, atura’t, que el que estàs llegint és important!! Perquè quan l’autor ha fet això ha distribuït el que vol dir-nos en forma concèntrica, de manera que el que importa es troba al centre del relat i queda fixat, assenyalat, per les inclusions que hi ha posat.

Perdoneu-me aquesta digressió literària per explicar-vos ara que les lectures d’avui m’han suggerit aquesta manera d’organitzar el text que tenien els antics per a fer-nos anar al centre, a allò que és important.

Als extrems trobarem les inclusions, allò que fa de marc al text principal i que avui em sembla que serien la referència a la gran tendència nostra a veure les coses no amb les ulls de Déu, sinó amb els nostres.

Ho trobem en la primera lectura, amb Pau, quan retreu als corintis les seves mires massa humanes, produïdes per gelosies i discòrdies, per la desunió que s’estava donant dins la comunitat quan uns es reconeixien seguidors d’Apol·ló i d’altres, seguidors de Pau.

Ho trobem també en l’evangeli d’avui amb la gent de Cafarnaüm que volien retenir (Jesús) perquè no se n’anés. La gent havia vist com Jesús feia guaricions i ara el volien per ells sols. Novament apareix l’egoisme tan natural en nosaltres de trobar-nos bé i que el bé no se’ns escapi, de voler-lo controlar.

Vénen després els texts que apunten al que és necessari tenir en compte, a la idea principal. Pau ho expressa als corintis posant en el correcte punt de mira el ministeri del seu company Apol·ló i el seu, diu: Aquí no compten per a res ni el qui planta ni el qui rega, sinó DÉU que us fa créixer. Vosaltres sou el SEU conreu, l’edifici construït PER ELL. Res de concentrar-se excessivament o de sobrevalorar el treball d’uns homes, per molt apòstols que siguin, que avui hi són i demà Déu dirà. Valorar i concentrar-se en qui veritablement fa la feina: DÉU.

L’Evangeli també ho suggereix amb un altre text: Quan s’hagué post el sol, tots els qui tenien malalts de diverses malalties, els portaven. JESÚS imposava les mans a cadascun i els curava.

A què apunta tot això que diem, quin és el centre? Ho suggereix el salm que hem recitat aquesta nit: Feliç l’home que té el Senyor per DÉU / Feliç el poble que ELL s’ha escollit per heretat.

AQUEST ÉS EL CENTRE: DÉU I NINGÚ MÉS QUE DÉU!

És tenir el Senyor per DÉU (font del nostre sentit, font de la nostra vida, focus de les nostres mirades...); saber-se escollits, profundament estimats per ELL, és el que ens fa feliços individualment i comunitàriament. El que ens impulsa a anar endavant malgrat les dificultats veritables o les que el nostre cap ha inventat i el que ens porta a celebrar l’Eucaristia com a Poble de Déu.

Avui també som aquí, havent-se ja post el sol, i en les tenebres de la nit que ja van embolcallant-ho tot, convidant-nos a deixar les nostres preocupacions i feines per acabar el dia i anar al descans que repararà les nostres forces, apareix una Llum, aquesta Eucaristia, on som nosaltres els malalts que venim a ser tocats per Jesús, a ser guarits per Ell. Sabem que, com passà aleshores a Cafarnaüm, també avui ho farà amb tothom, sense excepcions.

QUÈ POTS FER TU, PER L'ESGLÉSIA?


Dilluns, 3 de setembre de 2012
Sant Gregori el Gran, papa i doctor
1 Co 2, 1-5/Sl 118/ Lc 4, 16-30


Quan aquest matí mirava de llegir amb calma les lectures d’avui per preparar l’homilia no sé per què, però m’ha vingut al cap el tema de la Nova Evangelització.

És un tema que un no pot defugir fàcilment davant la realitat de l’Església a casa nostra, a Europa i a Amèrica, és a dir, als llocs on el cristianisme porta segles, però també on el cristianisme sembla que ha anat envellint, aburgesant-se i diluint-se fortament salvant, gràcies a Déu, un munt d’excepcions individuals i col·lectives arreu.

Suposo que en el fons el que m’ha fet pensar en la Nova Evangelització és fer una mena de flash-back de mirada enrere a través de les nostres lectures d’avui i observar amb curiositat el que podríem anomenar la metodologia emprada per estendre l’Evangeli.

Mirem, per un moment, Pau capaç de dir unes paraules que a mi em sorprenen molt d’algú que, en altres moments, apareix com una persona activa, emprenedora i arrauxada: Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. I em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós.

Feble, esporuguit i tremolós no és el que un esperaria veure en aquell que va donar el salt de portar l’Evangeli als pagans i que en poc temps va establir i fundar un munt d’esglésies particulars disseminades per Àsia i Grècia. Però és ben cert que aquesta seva feblesa, esporuguiment i tremolor van posar en evidència un poder imparable: el poder de Déu que actuava en ell. Van permetre que pogués fer-se evident amb tota la força que el missatge de Pau no era la predicació de nous mites ni déus, sinó un missatge de veritable alliberament, una veritable BONA NOVA per a tothom.

En certa mesura aquest és el poder de Jesús també al seu país, a Natzaret: la seva feblesa. Quan llegeix la profecia d’Isaïes a la sinagoga del seu poble, quan enceta, podríem dir que “oficialment” aquest ANY DE GRÀCIA DEL SENYOR que encara ens dura, Jesús diu: Això que avui sentiu contar DE MI és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura. Però la gent sap que Jesús és “el fill del fuster”; sí, home, de Josep -podem imaginar que diuen-, aquell que s’anava a casar amb aquella noia, com és deia? Maria, la que es va quedar embarassada abans de casar-s’hi. I neix el rebuig i la burla. Feblesa de Jesús que és el seu poder, perquè quan faci miracles la gent haurà de pensar profundament: qui és aquest, que fins i tot obre els ulls dels cecs, ressuscita morts, perdona pecats...? Feblesa que qüestiona i deixa que el poder de Déu s’expressi amb tota la força de guarició, de salvació...

Cada cop estic més convençut (i això vol dir que puc estar molt equivocat) que la Nova Evangelització haurà de comptar en tornar a presentar un Jesús feble, que pot ser rebutjat perquè té la marca de la creu, que és la marca de la feblesa, del rebuig des d’antic (ja estava escrit a la Llei de Moisès: Maleït el qui penja d’un patíbul). I que és des de la nostra feblesa i la nostra senzillesa que podrem fer més evident el poder de Déu enmig nostre, un poder que no té a veure amb els poders, ni els “xanxullos” d’aquest món.

Avui, que recordem un gran Papa com ho fou Gregori el Gran, ha caigut a les meves mans el que alguns consideren el testament espiritual d’un gran home de Déu, un gran biblista i un gran cardenal: CARLO MARIA MARTINI, que morí el passat 31 d’agost.

Aquest testament espiritual és una curta entrevista feta el passat 8 d’agost i publicada pòstumament el passat 1 de setembre al diari italià Corriere della Sera. Una entrevista curta, interessant per les coses que diu i les que no diu... però que m’ha sorprès per les seves darreres paraules: Encara tinc una pregunta per a tu: QUÈ POTS FER TU PER L’ESGLÉSIA?

Què puc fer JO per l’Església? Amb feblesa, pobrament, senzillament ben segur... però hi ha quelcom que hauré de fer jo, i només jo, com a batejat, com a fill de Déu, com a salvat. L’altra pregunta serà, però, estic disposat a fer-ho?

divendres, 7 de setembre del 2012

Fruits apetitosos (Des del Montnegre 24)

Per què les móres més xamoses i captivadores acostumen a ser les més difícils d’agafar? Sembla quasi un imponderable que les encara vermelles, o les madures més petites estiguin tant a l’abast de la mà mentre que, les negres més ufanoses i lluents, amb drupes carnoses i voluminoses, resplendeixen orgulloses i burletes al bell mig de l’esbarzer, protegides per llargues tiges cobertes de pues i fulles, que esgarrinxen a l’atrevit que les vulgui aconseguir.
Hi veiem una al·legoria de la incomptable quantitat de coses de poca qualitat que engrapem amb mínim esforç per l’única raó que són fàcils d’atènyer, conformant-nos del pobres fruits que ens puguin donar mentre que, allò de més genuí, consistent i encisador, acostuma a tenir un accés més difícil que exigeix una acció més laboriosa i amb risc d’esgarrinxar-se.

dijous, 6 de setembre del 2012

SENTIR I ESCOLTAR

EL CRIT d'Edvard Munch

Diumenge XXII, 2 de setembre de 2012
Dt 4, 1-2.6-8/Sl 14/Jm 1, 17-18.21b-22.27/Mc 7, 1-8.14-15.21-23


Hi ha dos verbs que fem servir en la nostra llengua que, en el fons, són sinònims, però que tenen el seu matís diferent prou important: sentir i escoltar.

Sentir, a no ser que tinguem algun problema d’oïda, ho fem de forma natural, ens permet captar els sons que hi ha al nostre voltant cosa que és important perquè ens pot estalviar algun ensurt, com per exemple el que ens passaria de no sentir que s’apropa un cotxe a l’hora de travessar un carrer.

Escoltar, en canvi, té un matís diferent. És sinònim de sentir però implica una intencionalitat de part nostra per a parar atenció en allò que rebem a través de l’oïda. Hi entra en joc la nostra voluntat. Ja ho diem sovint d’algú a qui no hem fet massa cas: Perdona, perquè t’he sentit, però no t’he escoltat.

Justament la primera lectura penso que ens posa en guàrdia sobre la importància d’aquest verb escoltar quan Moisès diu al poble: Ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que avui us ensenyo, i compliu-los.

El verb escoltar és un dels més importants i repetits de la Bíblia, tant és així que la mateixa confessió de fe jueva, el Shema’ (literalment: “Escolta!”) comença així: Escolta, Israel, el Senyor, el nostre Déu; el Senyor, és u. Perquè a la Bíblia hi ha un pressupòsit important de fons i és que DÉU PARLA, que Déu té intenció de REVELAR la seva voluntat i de REVELAR-SE personalment a tot home i dona d’aquest món. Per això mateix aquesta Paraula que Ell ens adreça ha de ser escoltada voluntàriament i acollida (Ell mai no la imposarà, ens vol lliures!!!). Sols quan aquesta Paraula sigui escoltada i acollida podrà ser correctament complida, és a dir, posada en pràctica.

Jesús en l’Evangeli torna ha aparèixer dur amb els fariseus i els mestres de la Llei. I, en principi, sorprèn aquesta duresa, perquè fariseus i mestres de la Llei són experts en complir fil per randa el que mana Déu a la Llei de Moisès. Si són alguna cosa són complidors estrictes de la Llei... sols que Jesús revela (i per fer-ho pren una autoritat de la mateixa Escriptura, una cita del profeta Isaïes) revela, dic, la tendència fonda del nostre cor: som persones capaces de complicar-nos la vida amb compliments legalistes de tot tipus de doctrina (sigui aquesta del color o la tendència que sigui), perquè ens resulta més fàcil deixar-nos portar per formes externes que ens donin una pàtina de complidors i religiosos, que no de deixar-nos transformar, convertir fondament per la mateixa Paraula de Déu.

Aquesta conversió és tota una feina, sovint difícil i de llarga durada, perquè significa acollir una Paraula que ens pot dir (i molt sovint és justament el que fa) que la nostra idea de Déu és totalment equivocada i que l’hem de canviar segons, no les nostres dèries o les modes del nostre voltant, sinó segons el Déu i Pare del cel que ens mostra Jesús de Natzaret amb la seva manera de viure, de donar-se, de morir.

Així Jesús revela que ens cal no sentir, sinó escoltar, posant tot el que puguem de la nostra part, aquesta Paraula que a través de l’Esperit Sant té el poder de canviar el nostre cor de soca-rel, de transformar-lo, de guarir-lo; perquè les formes i les paraules tenen el seu lloc i el seu sentit, però poden emmascarar el més fi egoisme, la més subtil mesquinesa, poden amagar un cor malalt segons Déu.

En aquesta Eucaristia deixem-nos novament interpel·lar per aquest Jesús, la Paraula definitiva de Déu, que vol donar-nos un cor nou, unes oïdes atentes, uns llavis que realment honorin Déu, potser no amb grans paraules ni gran obres, però sí amb paraules senzilles i obres modestes que surtin d’un cor net.

La guineu (Des del Montnegre 23)

Seiem sota el porxo, en el banc de fusta més proper a l’entrada de la rectoria. És de nit però la lluna plena de setembre, amb escassos núvols que la molestin, exerceix la seva lluminositat ressaltant les suaus carenes del Montnegre i les siluetes dels arbres propers. Amb els fanals del recinte oberts, s’origina un bell contrast d’ombres amb llums naturals i artificials.
Badant de tot plegat, una guineu travessa davant nostre, fregant el pedrís. No ens hem adonat que ha baixat sigil·losament per les escales aprofitant l’ombra de la paret del cementiri. Ella tampoc ens ha vist, tapats rere un pilar del porxo.
Atònits, no hem tingut temps d’espantar-nos mentre admirem la seva lleugeresa que, en un instant, s’ha desplaçat fins a l’olivera i el fanal. Observem el to grisós del pelatge i la franja blanca que li adorna la cua, llarga, gruixuda i molsuda.
Tsst!- exclamem per atraure l’atenció i allargassar una proximitat tant inaudita amb una guineu. Ella, aturant-se amb desimboltura, gira el cap i ens contempla impassible, sense moure’s, sense fugir, a l’expectativa.
No se’ns acut res més que picar de peus a terra fent una altra exclamació, provocant la seva fugida immediata en direcció al camí i desapareixent quasi a l’instant.
Seria la guineu del petit príncep?- ens preguntem de seguida, però la nostra brusquedat ens deixa amb l’interrogant. Qui sap si el fet d’ignorar-nos sense fer lligams haurà provocat la nostra desafortunada reacció.