“Senyor
meu, prohibiu-los-ho!” diu Josuè a Moisès. Eldad i Medad, dos ancians que
no s’havien congregat amb els altres seixanta-vuit, també reben l’esperit
profètic que s’havia distribuït davant del tabernacle. L’exclusivisme i la
curtedat de mires de Josuè són esbandits per la resposta oberta i entusiasta de
Moisès: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia”.
Una
escena semblant es repeteix a l’evangeli. L’exclusivisme i la curtedat de mires
dels deixebles s’adreça a un que expulsa dimonis en nom de Jesús: “Li dèiem
que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres”. Jesús, en la mateixa línia que Moisès,
respon: “Deixeu-lo fer!... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”.
Però
aquest missatge religiós tan conciliador ha de ser llegit, viscut i proclamat
amb intel·ligència, i no portant innocentment el lliri a la mà, perquè pot ser
utilitzat, i de fet ho és, en contra. Fixem-nos que el nostre discurs religiós
ha esdevingut tant respectuós, tan cordial, tan comprensiu amb els qui se
senten poc o gens creients, que ens hem quedat sense arguments consistents i
convincents per proclamar la nostra creença. Amb tota la bona intenció del món
hem amorosit tant la nostra fe que, ara, ni nosaltres mateixos la valorem com
hauríem.
Ens
hem passat aquestes darreres dècades predicant que l’important era ser bona
persona, que per ser bon cristià no era imprescindible ser d’Església, ni anar
a missa els diumenges. Ho hem predicat tan convençuts que hem aconseguit que es
relativitzi l’Església, que es relativitzi l’eucaristia dominical, que es
relativitzi ser cristià, que es
relativitzi ser capellà, o frare o monja, que es relativitzi casar-se per l’Església,
que es relativitzi el bateig dels fills, que es relativitzi tot allò que dóna
forma i expressió a la vida cristiana. Cert que tot això complementa la vida de
fe, però no és superficial. Cert que tot això no és l’essencial, però ens és
necessari.
És
cert que fa cinquanta, quaranta, trenta anys calia fer aquest discurs perquè la
realitat social, política i eclesial ens ho demanava, però avui dia ja no
serveix, perquè la societat ja no és la mateixa. Avui dia, qui tendeix a restar i a dividir és
el pensament laic, que ens governa amb un discurs integrador que és fals.
La
intolerància i la curtedat de mires de Josuè i dels deixebles no és un pecat exclusiu
de l’àmbit religiós, també ho és de la nostra societat actual que es reivindica
com a laica, plural i integradora de la diversitat, però que dilueix i bandeja
amb convençuda subtilitat tot el que fa olor a religiós.
Siguem
crítics, com Moisès i Jesús, amb els sectarismes religiosos, però també siguem
crítics amb els sectarismes laics, per perfectes i oberts que ens diguin que
són.