Sant Gregori el
Gran, papa i doctor
1 Co 2, 1-5/Sl 118/
Lc 4, 16-30
Quan
aquest matí mirava de llegir amb calma les lectures d’avui per preparar
l’homilia no sé per què, però m’ha vingut al cap el tema de la Nova Evangelització.
És
un tema que un no pot defugir fàcilment davant la realitat de l’Església a casa
nostra, a Europa i a Amèrica, és a dir, als llocs on el cristianisme porta
segles, però també on el cristianisme sembla que ha anat envellint, aburgesant-se
i diluint-se fortament salvant, gràcies a Déu, un munt d’excepcions individuals
i col·lectives arreu.
Suposo
que en el fons el que m’ha fet pensar en la Nova Evangelització és fer una mena
de flash-back de mirada enrere a través de les nostres lectures d’avui i observar amb
curiositat el que podríem anomenar la
metodologia emprada per estendre l’Evangeli.
Mirem,
per un moment, Pau capaç de dir unes paraules que a mi em sorprenen molt d’algú
que, en altres moments, apareix com una persona activa, emprenedora i
arrauxada: Entre vosaltres no vaig voler
saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. I em vaig presentar
davant vostre feble, esporuguit i tremolós.
Feble, esporuguit i
tremolós
no és el que un esperaria veure en aquell que va donar el salt de portar
l’Evangeli als pagans i que en poc temps va establir i fundar un munt
d’esglésies particulars disseminades per Àsia i Grècia. Però és ben cert que
aquesta seva feblesa, esporuguiment i tremolor van posar en evidència un poder imparable:
el poder de Déu que actuava en ell. Van permetre que pogués fer-se evident amb
tota la força que el missatge de Pau no era la predicació de nous mites ni
déus, sinó un missatge de veritable alliberament, una veritable BONA NOVA per a
tothom.
En
certa mesura aquest és el poder de Jesús també al seu país, a Natzaret: la seva
feblesa. Quan llegeix la profecia d’Isaïes a la sinagoga del seu poble, quan
enceta, podríem dir que “oficialment” aquest ANY DE GRÀCIA DEL SENYOR que
encara ens dura, Jesús diu: Això que avui
sentiu contar DE MI és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura. Però
la gent sap que Jesús és “el fill del fuster”; sí, home, de Josep -podem imaginar que diuen-, aquell que s’anava a casar amb aquella noia, com és deia? Maria, la que
es va quedar embarassada abans de casar-s’hi. I neix el rebuig i la burla.
Feblesa de Jesús que és el seu poder, perquè quan faci miracles la gent haurà
de pensar profundament: qui és aquest,
que fins i tot obre els ulls dels cecs, ressuscita morts, perdona pecats...?
Feblesa que qüestiona i deixa que el poder de Déu s’expressi amb tota la força
de guarició, de salvació...
Cada
cop estic més convençut (i això vol dir que puc estar molt equivocat) que la
Nova Evangelització haurà de comptar en tornar a presentar un Jesús feble, que
pot ser rebutjat perquè té la marca de la creu, que és la marca de la feblesa,
del rebuig des d’antic (ja estava escrit a la Llei de Moisès: Maleït el qui penja d’un patíbul). I que
és des de la nostra feblesa i la nostra senzillesa que podrem fer més evident
el poder de Déu enmig nostre, un poder que no té a veure amb els poders, ni els
“xanxullos” d’aquest món.
Avui,
que recordem un gran Papa com ho fou Gregori el Gran, ha caigut a les meves
mans el que alguns consideren el testament
espiritual d’un gran home de Déu, un gran biblista i un gran cardenal:
CARLO MARIA MARTINI, que morí el passat 31 d’agost.
Aquest
testament espiritual és una curta
entrevista feta el passat 8 d’agost i publicada pòstumament el passat 1 de
setembre al diari italià Corriere della
Sera. Una entrevista curta, interessant per les coses que diu i les que no
diu... però que m’ha sorprès per les seves darreres paraules: Encara tinc una pregunta per a tu: QUÈ POTS
FER TU PER L’ESGLÉSIA?
Què puc fer JO per
l’Església? Amb
feblesa, pobrament, senzillament ben segur... però hi ha quelcom que hauré de
fer jo, i només jo, com a batejat, com a fill de Déu, com a salvat. L’altra
pregunta serà, però, estic disposat a
fer-ho?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada