dissabte, 1 de setembre de 2012

Predicar el Crucificat avui

Hi ha diversos sants en l'Església que han rebut el sobrenom de "el Gran". En una ocasió em va cridar l'atenció el contrast entre dos d'ells: Gregori, anomenat el Gran a Occident, i Simeó, l'estilita, anomenat el Gran a Orient. Per una confusió, em va semblar que coincidien en un mateix dia, i em vaig entrenir, en l'homilia, a comparar-los. Mentre sant Simeó, en un segle IV força estable i segur, és un sant arrauxat, excessiu i teatral, sant Gregori en un segle VI més aviat caòtic i violent, és un sant prudent, mesurat i solemne. La mateixa predicació del Crist crucificat, el mateix poder de Déu de què parla sant Pau, pren formes diferents, fins i tot contradictòries, segons la persona, el lloc i el moment.
Avui penso que el sol fet de dir-se creient és ja posar-se en l'òrbita de Jesús crucificat. Els qui treballem en la pastoral ens trenquem el cap pensant com sintonitzar amb els joves, i cada vegada penso més que perdem el temps, perquè un dels factors que els allunya, de manera determinant crec jo, és la vergonya, la por que, si saben que van a l'església, els seus companys els miraran com a "freakies", és a dir, com a "rarets". No sols els joves. A vegades he sabut de parelles amb fills, que no van a l'església però encara porten la mainada a catequesi, que en més d'una ocasió han hagut de suportar comentaris displicents o burletes per aquest motiu. Sí, avui el sol fet de creure en Déu i adherir-se, encara que sigui molt feblement, a l'Església, és ja començar a experimentar la creu.
Però a nosaltres, segurament, se'ns demana alguna cosa més. Potser, en l'època d el'exhibicionisme mediàtic,  haurem de predicar Crist crucificat tenint la discreció de qui només fa cabal de la mirada de Déu; potser, en l'època dels i-pods i de les xarxes socials per internet, haurem de predicar Crist crucificat buscant sempre el cara a cara i la trobada real amb els altres; potser, en l'època de la prepotència de publicistes i especuladors, haurem de predicar Crist crucificat amb la humilitat de qui sap demanar perdó tant per ell com per pròpia comunitat; potser, en l'època del consum i de les adiccions, haurem de predicar Crist crucificat mirant de mantenir-nos sempre en la sobrietat; potser, en l'epoca dels serveis socials ben pautats que classifiquen usuaris, haurem de predicar Crist crucificat creant espais d'una caritat que no jutja ni posa etiquetes. Segurament així no farem prodigis (com volien els jueus), ni ens diran savis (com volien els grecs), però potser farem que el llenguatge de la creu, com diu sant Pau, no perdi la seva força, perquè el qui en senti l'atracció el pugui trobar. 
(comentari a 1Co 1, 17-25; predicat al monestir de Solius el 31 d'agost de 2012)

1 comentari:

Barcino ha dit...

Siempre fue un poco así, no?. Difícil. No hacían mucho caso a Moises, ni a los profetas, ni al mismo Jesus. 1789, 1914, 1936, 1939, 1945,1969... tantos momentos difíciles en mil sitios distintos y en tantas épocas...
Se intuye hoy Dia el desprecio... La soledad... "El que persevere se salvara"... Hay que rezar y esperar confiados. El Mal llegara Solo hasta donde Dios quiera. También son tiempos buenos para dar testimonio.