Seiem sota el porxo, en el banc de fusta més proper
a l’entrada de la rectoria. És de nit però la lluna plena de setembre, amb
escassos núvols que la molestin, exerceix la seva lluminositat ressaltant les
suaus carenes del Montnegre i les siluetes dels arbres propers. Amb els fanals
del recinte oberts, s’origina un bell contrast d’ombres amb llums naturals i
artificials.
Badant de tot plegat, una guineu travessa davant nostre, fregant
el pedrís. No ens hem adonat que ha baixat sigil·losament per les escales
aprofitant l’ombra de la paret del cementiri. Ella tampoc ens ha vist, tapats
rere un pilar del porxo.
Atònits, no hem tingut temps d’espantar-nos mentre admirem
la seva lleugeresa que, en un instant, s’ha desplaçat fins a l’olivera i el
fanal. Observem el to grisós del pelatge i la franja blanca que li adorna la
cua, llarga, gruixuda i molsuda.
Tsst!- exclamem per atraure l’atenció i allargassar una
proximitat tant inaudita amb una guineu. Ella, aturant-se amb desimboltura,
gira el cap i ens contempla impassible, sense moure’s, sense fugir, a
l’expectativa.
No se’ns acut res més que picar de peus a terra fent una
altra exclamació, provocant la seva fugida immediata en direcció al camí i
desapareixent quasi a l’instant.
Seria la guineu del petit príncep?- ens preguntem de
seguida, però la nostra brusquedat ens deixa amb l’interrogant. Qui sap si el
fet d’ignorar-nos sense fer lligams haurà provocat la nostra desafortunada
reacció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada