LA MESTRA DE TEOLOGIA

Monja d'El Escorial atenent una anciana

Dimarts, 18 de setembre de 2012

Sant Josep de Copertino

1 Co 12, 12-14.27-31a/Sl 99/Lc 7, 11-17

  

Avui he anat a l’asil a portar la comunió a una senyora que es diu Maria (no diré el cognom per preservar la seva intimitat). Ja ho feia fra Carlo i ara hi vaig jo a portar-li la comunió quan puc.

Maria és una dona gran que deu rondar els 80, cabells blancs, pell fina, amb certa mirada perduda, com concentrada en els seus pensaments (al menys així em sembla en trobar-la asseguda quan vaig a portar-li la comunió), amb problemes de mobilitat, tot i que aconsegueix moure el seu cos, pesat pels anys i les històries viscudes, amb un típic caminador. Fins i tot, per algunes treballadores, té fama de temible si s’enfada. Però Maria, quan veu el frare que li porta la comunió, el rep amb un somriure franc, amb ganes de xerrar i disposada a rebre la comunió amb molta pietat i alguna llàgrima.

Avui l’he trobada que sortia de la seva habitació i es dirigia com sol tenir per costum, tot arrossegant el caminador amb un soroll estrident, al cor de la capella, des d’on es pot contemplar un Crist clavat en creu de notables dimensions presidint l’Església.

Abans de començar m’ha deixat anar com si fos la cosa més normal del món: Com és que Nostre Senyor ens ha volgut salvar d’aquesta manera? No ho podia haver fet d’una manera que no el portés a estar així (em deia tot assenyalant el Crucificat)? I afegia: I nosaltres li tornem aquest amor donant-li patades!

Com veieu hem començat amb una pregunta de teologia ben profunda. Immediatament m’han vingut al cap un munt d’explicacions raonades... però he acabat deixant-li dir a ella, perquè era evident que ella havia passat més estones que jo contemplant la Creu.

En tornar al convent li donava voltes a la visita i encara més quan he llegit les lectures d’avui, que se m’han revelat d’una manera matisada i nova. D’una banda, la lectura de Pau de la Primera Carta als Corintis que estem fent aquests darrers dies en forma contínua. Avui amb aquest èmfasi de l’Apòstol dient-nos: El Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formem un sol cos. Aquest cos de Crist que Pau veu compost per tots els que hem estat units a través del baptisme i que l’Esperit Sant fa una realitat ben concreta, tot i que no en siguem massa conscients.

Curiosa la llista de Pau on, llevat dels qui parlen en llenguatges misteriosos (que per Pau tenen un estatut concret dins l’assemblea i als qui demana sempre algú que tradueixi el que diuen per poder-ho fer entenedor a tothom), tots els altres són noms que es refereixen a serveis concrets comunitaris: apòstols, profetes, mestres, els qui obren miracles, els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, els que la tenen d’ajudar els altres, de guiar-los... Un sol cos amb diferents membres que són ben actius. Jo em demanava avui: sota el prisma que ens dóna l’Apòstol on faríem encabir la Maria? Perquè és clar que amb la seva lliçó d’avui la Maria no és una pobra velleta a qui jo li faig un favor quan li porto la comunió, sinó una mestra dins d’aquest cos de Crist que formem entre tots els que ens confessem cristians.

I si miro l’Evangeli d’avui... potser hauré de confessar-vos que avui, en carn i ossos, he vist acomplert el miracle de la vídua de Naín. Perquè cada cop que una d’aquestes persones senzilles, que per a la resta del món no són productives, no hi compten, fan nosa, ens donen una lliçó de teologia; o un d’aquests joves, que per a tothom són tinguts per perduts, retornen al Pare, com el Fill Pròdig naixent a una vida nova i de sentit; em sembla veure que el fill que era mort, que jeia sense vida, és tocat per Jesús, és ressuscitat, tornat a la vida, i és donat a la seva Mare, a l’Església, tornant al lloc on com a membre creixerà i donarà el fruit que el Senyor espera que donem: servint a tothom i estimant, com nosaltres mateixos hem estat estimats per Déu.