Bondat inútil

Qui diu la gent que sóc jo?, pregunta Jesús avui als seus deixebles (Mc 8,27-35). Molt parat s’hauria quedat si hagués sentit la resposta que jo vaig sentir una vegada a un noi de quinze anys: “Jesús? No és aquell que els seus germans van tirar en un pou?” Estem en un moment en què el record de Jesús es va esvaint. Són molts els joves, podríem dir fins i tot de quaranta anys en avall, que han crescut sense cap mena de referència religiosa. Suposo que el noi de qui us parlava devia haver sentit la història bíblica de Josep, i Jesús li resultava tan desconegut que els arribava a confondre.

El cas és que entre els propis cristians la resposta sobre qui és Jesús sembla haver-se fet cada vegada més boirosa. Habitualment recorrem a la imatge d’un mestre, d’un model de vida, d’algú que inspira tota una sèrie de valors. No és que aquesta imatge sigui falsa, però des d’un punt de vista de la fe és clarament insuficient. I a més, sovint acabem sent nosaltres els qui projectem en Jesús els valors que ens agraden, desdibuixant la seva imatge fins a l’extrem.

En realitat, sembla haver-hi un punt en què els nostres valors i els de Jesús difícilment arriben a encaixar. I això es fa més evident amb un evangeli com el d’avui, que ens posa cara a cara amb el misteri de la creu. Nosaltres solem mesurar si un sacrifici val la pena en termes d’utilitat humana. Però el sacrifici de la creu no es deixa mesurar d’aquesta manera. Humanament, sense la perspectiva que dóna la Resurrecció, és absolutament inútil. Hi ha un moment en què Jesús ha d’optar entre utilitat i bondat, i es decanta per la segona, mentre que nosaltres, habitualment, si arribem en aquest punt, ho fem per la primera.

Davant de la creu aprenem moltes coses, però avui jo en voldria destacar dues. La primera és que la bondat és intransigent, és a dir, no admet compromisos. No es pot voler ser bo fent “componendas” amb el mal, ni tan sols en funció d’una suposada major utilitat. La segona és que la bondat en aquest món no és compresa. En el judici de Jesús, tothom té por d’unes segones intencions que en realitat no hi són. I és que nosaltres, avesats a actuar per estratègies i càlculs, amb la mirada sempre posada de sostres en avall, no podem entendre la simplicitat de la bondat, que sempre mira de sostres en amunt. Jesús a Getsemaní, quan accepta conscientment el que li ve, no fa càlculs humans. S’abandona en mans de Déu Pare, que és el qui escriu l’autèntica història, aquella que coneixerem el darrer dia.

Jesús no ha vingut al món a ser útil. Ha vingut a obrir el món cap a una nova dimensió. Ve de Déu i s’encamina cap a Ell, i no deixa mai de tenir-hi la mirada fixa. Si nosaltres, cada diumenge, ens unim al seu sacrifici, humanament inútil, a través de l’eucaristia, és perquè volem deixar-nos portar cap a aquesta nova dimensió. Ell ens allarga la mà, ens vol arrossegar cap a l’autèntica bondat, la que és gratuïta perquè és eterna, invencible, divina. Només deu caldre que, amb confiança, amb abandó en les seves mans, renunciant als nostres càlculs purament humans, ens deixem agafar.

(Homilia en el diumenge XXIV durant l'any, 16 de setembre de 2012)