Per baixar a peu a l’estació de Sant Celoni optem per travessar el Montnegre i recórrer la vall d’Olzinelles. Tenim temps i ganes de
caminar. Per no fer marrades prenem la pista que va a Vallgorguina fins a la Balatada. Uns
metres abans, un ramal descendeix ràpidament vers el Coll Blanc, identificable
per confluir-hi cinc camins.
Faltant un parell de
revolts, en un paisatge que ha deixat de ser bosc per convertir-se en garriga, escoltem
un cruixit poc distant procedent dels matolls. Suposem que un senglar despistat
fuig al veure’ns, com acostumen a fer. Però la fressa de brancam trepitjat s’apropa veloçment en
lloc d’allunyar-se i, a més, acompanyada d’un gruny sonor que interpretem com
un intent d’atacar-nos, qui sap si per protegir les cries o per sentir-se
amenaçat per alguna cosa.
Sorpresos per la reacció de l’animal que, malgrat no
apreciem, sí percebem, baixem camí avall amb una àgil i inusitada corredissa. L’instint
natural ens ha activat les cames sense consentiment del cervell. Correm esguardant
enrere mentre anem constatant que ningú ens escomet... Recuperada la quietud ambiental ens sentim ridículs i en evidència... L’impuls innat de
protecció ens ha fallat estrepitosament. El gruny inesperat i aparentment
agressiu del senglar ens ha desconcertat. Dit ras i curt, ens ha espantat. Ens
justifiquem argumentant que encara estem afectats del sobresalt nocturn del
ratpenat a la biblioteca. No guanyem per ensurts aquests dies! –concloem
burletes.
2 comentaris:
Jordi, ja veig que sant Francesc al teu costat queda petit... Tu te les jugues amb guineus, rat-penats i porcs senglars... Quina serà la propera bèstia?
Vés amb compte no prenguis mal.
Una abraçada,
A Montnegre qui pensa que està sol s'equivoca de mig a mig. Però, és la feram la que interromp els nostres soliloquis? o som nosaltres que ens fiquem a casa seva?
Jordi, gràcies per deixar-nos compartir aquestes experiències!
Publica un comentari a l'entrada