A FONS AMB EL NOSTRE COR

Foto d'Antoni Figueras

Diumenge XXV, 23 de setembre de 2012

Sv 2, 13.17-20/Sl 53/Jm 3, 16-4, 3/Mc 9, 30-37

Diuen que hi havia una àvia que tenia un collaret de perles molt bonic i un dia, tot passejant amb la seva néta, en un moment de la conversa que totes dues tenien li va dir: “Mira estimada, el dia que jo em mori aquest collaret que tant t’agrada serà per a tu”. Diuen que la nena va obrir un ulls molt grossos, perquè a ella sempre li havia agradat molt aquell collaret que duia l’àvia i, sense saber reprimir el seu desig li va preguntar a l’àvia: “Iaia, i quan et moriràs?”

És ma mare qui m’havia explicat aquesta història alguna vegada, dubto que sigui un fet real, però no deixa de ser revelador del que sovint hi fa niu en el cor humà ja de ben petits.

Jo diria que el que aquesta historieta conta no és res comparat amb el que avui ens revela la Paraula de Déu amb una cruesa encara més forta sobre allò que no funciona en el nostre cor. I penso que la Paraula de Déu ens vol posar davant això amb tota la seva cruesa per a què la nostra fe estigui ben fonamentada i desperta.

El llibre de la Saviesa que hem llegit posa en evidència un complot. Les paraules podrien canviar segons les circumstàncies històriques o culturals, però amb cruesa mostren el que al llarg de la història humana s’ha anat repetint: el complot del fort contra el dèbil. El més dur d’aquesta lectura és pensar que els malvats que se senten assenyalats, acusats pel just, per l’innocent, són els de casa seva, els del seu mateix poble i religió. No és un complot entre persones de cultura o races diferents, perquè diu: Ens retreu –diuen el malvats– que no complim la Llei i que no som fidels a l’educació rebuda. Són, diguem-ho clar, un grup de jueus contra un jueu, tots contra un.

Si això fos poc, la carta de Jaume encara ens posa els pèls de punta: Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Tenim clar que Jaume està parlant tot adreçant-se a una comunitat de cristians, probablement la seva comunitat, l’única que podria fer-li cas perquè se suposa que és l’autoritat d’aquella comunitat? Per això mateu! Què passa en aquesta comunitat on sembla que hi ha alguns capaços de matar per cobdícia? Jaume posa al descobert els mecanismes del cor humà: D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Els desigs de plaer és una forma de referir-se a tot allò que suposa actuar per egoisme, per interès, només mirant-me a mi i no veient l’altre com a germà, sinó com a competidor.

I quantes vegades no haureu sentit, com jo mateix algun cop he pensat: Qui pogués haver viscut en temps de Jesús! Pensant que així l’hauríem estimat més, l’hauríem entès més... per descobrir amb la lectura d’avui la cruesa de la realitat: Un cop a casa, (Jesús) els preguntà: Què discutíeu pel camí? Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important.

Jesús, moments abans, els està obrint el seu cor i els explica el que li caldrà passar per a la seva i la nostra salvació, per a la seva i la nostra llibertat: El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies. I ells no ho entenen, ells discuteixen qui d’ells serà el més important. Vés quins amics més bons!

Com en el conte de l’àvia i la nena, el nostre egoisme, la nostra cobdícia, la nostra enveja fa ser més important el collaret que l’àvia; fa ser més important el lloc de prestigi que el servei, pensar en la recompensa futura que pensar en la Creu.

L’Evangeli revela la nostra mesquinesa de fons, la nostra ignorància, el que en diem el nostre pecat. Però hi ha esperança, justament perquè Jesús ha estat mort i ha ressuscitat.

Jesús, avui, també es posa enmig nostre, i ens recorda que qui vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Això demana tot un canvi de mentalitat, perquè demana ser ELS PRIMERS... EN SERVIR, demana ser ELS PRIMERS... EN DONAR PREFÈNCIA AL PROÏSME, demana ser ELS PRIMERS... EN RENTAR ELS PEUS DELS ALTRES com féu Jesús la nit abans de ser traït i abandonat de tots. Per si això fos poc, avui Jesús també agafa un nen (aquell que no hi comptava per a res en el temps de Jesús i els deixebles) i ens recorda que acollint a un com ell, que acollint a un que per als ulls de la societat no val res, acollim Jesús i Aquell qui l’ha enviat.

Beneïda Paraula que no cerca condemnar, com Jesús podria haver fet amb els deixebles interessats pel poder dient-los: Caram, que ni tant sols m’heu escoltat quan us parlava? Sinó que ens dóna el remei: us cal un cor nou que només el Pare us pot donar i Jo ho faré possible.

Que el Sagrament que ara anem a rebre purifiqui els nostres cors per a fer-los més com el cor de Jesús.