Divendres I de
Quaresma, 27 de febrer de 2015
Ez 18, 21-28/Sl
129/Mt 5, 20-26
Voler justificar-nos, voler donar raons a Déu dient-li què i com ha de
fer la seva feina, perquè som nosaltres els que tenim raó i no Ell, a primera
vista sembla quelcom ben descarat, però la primera lectura d’avui ens revela
que és quelcom que ve d’antic: No va ben
encaminada la manera d’obrar del Senyor..., diuen els oients d’Ezequiel. És
Déu qui, encara avui, amb una paciència immensa, els diu i ens diu: Poble d’Israel, escolta bé això que et dic:
¿No és la vostra manera d’obrar, i no la meva, la que va desencaminada?
És quelcom que ve d’antic, perquè a la humanitat sencera de totes les
generacions i de tots els temps ens costa entendre Déu i el seu obrar.
Nosaltres estem massa avesats a emetre judicis sumaríssims sobre els nostres
germans i a fer-ho pontificant com si nosaltres mateixos estiguéssim més enllà
del bé i del mal, quan el cert és que estem pastats del mateix fang. La
inseguretat, el mal en totes les seves formes, especialment les més violentes o
degradants, ràpidament posen en guàrdia les nostres consciències i ens fan
aixecar un dit amenaçador disposat a condemnar a tort i a dret. I segurament hi
haurà moments en què pensarem que això és just de fer-ho. En canvi la nostra
mirada, massa acostumada a mirar només superficialment les coses i les persones
que també convertim en coses, no entén massa bé que un malvat pugui penedir-se
en el darrer moment de la seva vida i entrar en la vida plena que Déu promet i
vol per a tots. Som diplomats en la sospita i especialistes de la revenja i sovint
estem molt lluny de l’esfera de la compassió i la misericòrdia. Ens costa
d’entendre que damunt l’altre que peca, especialment si peca contra mi, que
també per a ell està dita aquesta sentència: Us penseu que jo desitjo la mort del pecador? El meu desig és que
abandoni els mals camins i que visqui.
Mateu presenta Jesús com un nou Moisès... i més encara, perquè amb la
seva autoritat és l’únic que pot dir el que diu: Ja sabeu que als antics els van manar: “No matis”, i tothom que mati
serà reu davant el tribunal. Doncs jo us
dic: El qui s’enfadi amb el seu germà serà reu davant el tribunal. El qui
digui al seu germà una paraula de menyspreu serà reu davant del Sanedrí, i el
qui l’insulti acabarà al foc de l’infern. Les paraules que Ezequiel diu de
part de Déu i les paraules de Jesús tenen un comú denominador: posen en
evidència la manera de ser de Déu, que en res no s’assembla a aquells déus de
l’Olimp dels grecs que castigaven amb un llamp aquells que no feien allò que
els agradava... El nostre Déu és el Déu que espera fins l’últim moment el
retorn del Fill Pròdig. I Jesús vol dels seus germans, de tu i de mi, que ens
contagiem d’aquesta manera de ser del Pare, per això encara que sigui l’altre
qui ha pecat contra mi, si sóc jo el que ho recordo quan vaig a presentar la
meva ofrena, sóc jo qui ha de cercar la comunió, qui ha de cercar la
fraternitat, sóc jo qui ha de ser més
just del que ho són els mestres de la
Llei i els fariseus per esdevenir un veritable
constructor del Regne. Quaresma és aquest temps de gràcia per revisar la nostra
fe des de dins: què crec? què em mou? què signifiquen per a mi les paraules
“compassió”, “fraternitat”, “perdó”? I, sobretot, què signifiquen a la llum del
que Déu em va dient a través de la seva Paraula i els sagraments? Parem l’oïda al
que diu Jesús, que ens vol vius i actius en el seu Regne.