divendres, 27 de febrer del 2015

PARAR L'OÏDA A JESÚS

Divendres I de Quaresma, 27 de febrer de 2015
Ez 18, 21-28/Sl 129/Mt 5, 20-26

Voler justificar-nos, voler donar raons a Déu dient-li què i com ha de fer la seva feina, perquè som nosaltres els que tenim raó i no Ell, a primera vista sembla quelcom ben descarat, però la primera lectura d’avui ens revela que és quelcom que ve d’antic: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor..., diuen els oients d’Ezequiel. És Déu qui, encara avui, amb una paciència immensa, els diu i ens diu: Poble d’Israel, escolta bé això que et dic: ¿No és la vostra manera d’obrar, i no la meva, la que va desencaminada?

És quelcom que ve d’antic, perquè a la humanitat sencera de totes les generacions i de tots els temps ens costa entendre Déu i el seu obrar. Nosaltres estem massa avesats a emetre judicis sumaríssims sobre els nostres germans i a fer-ho pontificant com si nosaltres mateixos estiguéssim més enllà del bé i del mal, quan el cert és que estem pastats del mateix fang. La inseguretat, el mal en totes les seves formes, especialment les més violentes o degradants, ràpidament posen en guàrdia les nostres consciències i ens fan aixecar un dit amenaçador disposat a condemnar a tort i a dret. I segurament hi haurà moments en què pensarem que això és just de fer-ho. En canvi la nostra mirada, massa acostumada a mirar només superficialment les coses i les persones que també convertim en coses, no entén massa bé que un malvat pugui penedir-se en el darrer moment de la seva vida i entrar en la vida plena que Déu promet i vol per a tots. Som diplomats en la sospita i especialistes de la revenja i sovint estem molt lluny de l’esfera de la compassió i la misericòrdia. Ens costa d’entendre que damunt l’altre que peca, especialment si peca contra mi, que també per a ell està dita aquesta sentència: Us penseu que jo desitjo la mort del pecador? El meu desig és que abandoni els mals camins i que visqui.


Mateu presenta Jesús com un nou Moisès... i més encara, perquè amb la seva autoritat és l’únic que pot dir el que diu: Ja sabeu que als antics els van manar: “No matis”, i tothom que mati serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’enfadi amb el seu germà serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu serà reu davant del Sanedrí, i el qui l’insulti acabarà al foc de l’infern. Les paraules que Ezequiel diu de part de Déu i les paraules de Jesús tenen un comú denominador: posen en evidència la manera de ser de Déu, que en res no s’assembla a aquells déus de l’Olimp dels grecs que castigaven amb un llamp aquells que no feien allò que els agradava... El nostre Déu és el Déu que espera fins l’últim moment el retorn del Fill Pròdig. I Jesús vol dels seus germans, de tu i de mi, que ens contagiem d’aquesta manera de ser del Pare, per això encara que sigui l’altre qui ha pecat contra mi, si sóc jo el que ho recordo quan vaig a presentar la meva ofrena, sóc jo qui ha de cercar la comunió, qui ha de cercar la fraternitat, sóc jo qui ha de ser més just del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus per esdevenir un veritable constructor del Regne. Quaresma és aquest temps de gràcia per revisar la nostra fe des de dins: què crec? què em mou? què signifiquen per a mi les paraules “compassió”, “fraternitat”, “perdó”? I, sobretot, què signifiquen a la llum del que Déu em va dient a través de la seva Paraula i els sagraments? Parem l’oïda al que diu Jesús, que ens vol vius i actius en el seu Regne.

dimecres, 25 de febrer del 2015

EL FILL DE L'HOME SERÀ UN SENYAL

Dimecres I de Quaresma, 25 de febrer de 2015
Jo 3, 1-10/Sl 50/Lc 11, 29-32

La gent d’aquesta generació és dolenta: demana un senyal prodigiós, però Déu no els en donarà cap altre que el de Jonàs... Paraules curioses de Jesús i ambigües. Sort en tenim que el mateix Jesús ens dóna una pista: El Fill de l’home serà un senyal per als d’aquesta generació de la mateixa manera que Jonàs ho va ser per als ninivites.

De quina manera fou Jonàs un senyal per als ninivites? Jonàs fou un senyal per als ninivites en tant que profeta. És a dir, no un home que endevinava el futur, un endeví o un vident, sinó un home que proclamava, que anunciava amb autoritat davant la gent, aquella paraula que primer ell havia rebut per a ser proclamada: Vés a Nínive, la gran capital, i proclama-hi el que jo et diré: aquest és l’ofici de profeta. No és el seu missatge, és el missatge d’un Altre el que ve proclamat. I l’anunci no és massa bo, certament, ja ho hem escotat: D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda. Sens dubtes devia sonar prou dura aquesta advertència donada la reacció ràpida dels ninivites: La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac negre. Però, de fet, rebre aquell missatge era tot un privilegi: hi havia un home, Jonàs, que havia vingut de lluny a portar-los un missatge de part de Déu. Era un missatge dur, però era una missatge que els donava temps per reaccionar: quaranta dies. I el missatge va donar el fruit que Déu esperava. Sorprenentment aquells homes van creure Déu malgrat que el missatge era negatiu i que venia proclamat per un estranger. Nínive no fou destruïda.

El Fill de l’home és aquest senyal mateix per a la gent d’aquella generació dolenta. Jesús és un estranger per a ells, és el galileu que ve a ensenyar-los doctrina (quina barra!, devien pensar els tocats i posats de Jerusalem)... com ho fou Jonàs, l’hebreu, per als ninivites. El Fill de l’home que porta un missatge clar de part de Déu: Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova! Però no creuen... i aquí és on hi ha l’escàndol que els condemna. Els ninivites no van rebre un missatge com aquest: ningú no els hi va dir mai que arribava una bona notícia, ningú no els va dir mai que el Regne ja era enmig d’ells: D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda, cridava d’ací i d’allà el profeta. Però cregueren el missatge i van fer allò que era la única cosa que podien fer: convertir-se del mal camí i de les violències que cometien. I Nínive no fou destruïda.


El Fill de l’home és aquest senyal mateix per a tu i per a mi dins la Quaresma: ens ha arribat Algú de més enllà del cel que ens és estrany i per això ens costa de creure’l. Algú que assenyala amb autoritat els nostres egoismes i les nostres mesquineses, per això ens fa nosa i girem cua. Algú la llum del qual, quan ens hi apropem, revela encara més les nostres parts fosques. Ens arriba en aquest temps de Quaresma... però podem simplement creure com ho van fer els ninivites amb Jonàs: convertir-nos, girar-nos vers Ell, perquè la llum, tot i que dolgui, posi de relleu el que cal ser bandejat. Aleshores descobrirem que el Fill de l’home ens ha vingut com a amic, ens ha arribat com a germà, ens ha mostrat Déu com a Pare veritable que cerca de nosaltres que siguem homes i dones adults en la fe. Que ara nosaltres esdevinguem nous signes de l’amor de Déu a casa nostra.

dimarts, 24 de febrer del 2015

NO SÓC CREIENT!



L’any 155 va ser cremat a l’estadi de la seva ciutat d’Esmirna, actual Turquia, el bisbe sant Policarp, a prop d’on actualment estan matant molts cristians. Sant Policarp és una anella que ens enllaça amb els mateixos apòstols, sobretot amb sant Joan. També conegué a sant Ignasi d’Antioquia i viatjà a Roma per dialogar amb el papa Anicet sobre la data de la Pasqua. El coneixement de l’existència de Policarp ens ve de la seva carta que envià als cristians de Filips i d’autors contemporanis que ens han transmès, també, les actes del seu martiri.

El que voldria subratllar d’aquestes actes és que, quan Policarp entrà a l’estadi, la gent començà a cridar en contra d’ell i dels cristians anomenant-los “ateus”. “Fora els ateus!!”, cridaven. És una qualificació que crida l’atenció, però no està massa lluny de la realitat. El creient ha de ser profundament ateu de totes les divinitats, de totes les realitats que s’erigeixen com a absolutes. De fet, l’alternativa que li posaven a Policarp era clara: havia de maleir Crist i havia de jurar per la fortuna de l’emperador. L’estat divinitzat. De fet, a Catalunya, els dos grans temples romans, un a Tarragona i l’altre a Barcelona, tots dos són dedicats a August, l’emperador. O sia, a l’Estat.

El seguidor de Jesús és profundament in-creient, ateu, dels déus, dels absoluts. Nosaltres no creiem en l’Estat, no creiem que l’Estat, encara que necessari,  porti la solució i la felicitat a l’home. No creiem que la raó econòmica ni la recerca del poder donin la raó única del fet humà ni de la història. Nosaltres no creiem ni en el Tarot (que ocupa tant d’espai a la TV), ni en l’horòscop, ni en la bona o mala sort, ni en el destí... Tampoc no creiem que l’home s’expliqui per simples reflexes químics o neurològics. No creiem que l’home es pugui reduir com una simple concreció del general, com una concreció de les enquestes. No creiem que les enquestes marquin el que s’ha de fer. Som ateus, incrèduls... i infidels. Infidels perquè escoltem tot el que s’ha d’escoltar, agafem allò que creiem que és bo però sense acollir necessàriament tota la teoria que li fa de marc. No ens inclinem davant autoritats i enquestes. Perquè creiem en Jesús. El Senyor.

Però això no ens fa desconfiats, tot al contrari. Aquest creure en Jesús, en Jesús ressuscitat, és com un perfum que s’escampa i ho ungeix tot. Des de dalt del cel, on Jesucrist hi penetrà fins al tron de Déu, a les profunditats de l’abisme, a les profunditats de l’infern. Això és el que proclama el Credo dient que “davallà als inferns” i que ho treu del text que avui hem llegit de la primera carta de Pere: “Per això va dur la seva proclamació als esperits empresonats”. Jesús ungeix tota la història. La que va venir després d’Ell i també la que fou abans d’Ell. Tots han sentit la seva veu. Tots senten la seva veu. A tots se’ls hi proposa la Bona Nova i la crida a la conversió. I la seva aliança assumeix l’aliança amb la creació tota. L’aliança amb Noè, amb tota creatura. Ell que convivia amb els animals feréstecs, com diu l’ Evangeli de sant Marc.

Per això ens cal escoltar l’Esperit. Aquell Esperit que va conduir Crist al desert. On cerquem l’Únic necessari, on ens alliberem de tants déus i absoluts. I acollim la Bona Nova de Crist, acollim Déu i ho centrem tot en Ell, en qui la nostra vida pren sentit i consistència.


   

diumenge, 22 de febrer del 2015

«Ningú no es coneix a si mateix si no s’ha vist temptat» (Diumenge 1 Quaresma)

«Ningú no es coneix a si mateix si no s’ha vist temptat» diu sant Agustí comentant el passatge evangèlic de les temptacions de Jesús en el desert. Una frase impactant que el pensament i el sentir contemporani -del qual en participem- dilueix, perquè anomena genèricament “desitjos” el que el llenguatge religiós sovint denominem “temptacions”. Però atenció que el terme “desig” té una clara connotació “d’impuls interior a satisfer” confonent el nostre criteri i la nostra moralitat creient. “He de satisfer indiscriminadament i sense sospesar tots els meus desigs?” “No seria esdevenir un infant mal educat?” ens diem en veu baixa.

Perquè, si una temptació és un desig a satisfer, aleshores Jesús va fer un ridícul espantós durant 40 dies en el desert, esdevenint un solemne reprimit i a més temptat per Satanàs de qui diem amb convicció que no és real. Mirat fredament, quin mal i ha en voler ser poderós si tots ho desitgem cor endins? Quin mal hi ha en tenir possessions sí tots ho desitgem cor endins? Quin mal hi ha en ser famós si tots ho desitgem cor endins?
La resposta de Jesús és rotunda: el poder, les possessions i el prestigi ens allunyen de Déu, o diguem-ho d’una altra manera, nosaltres esdevenim el nostre propi Déu; en el fons un Déu de caricatura, més digne de compassió que de reconeixement.
Jesús ens fa una proposta més humana, que toca més de peus a terra que els plantejaments superficials que sovint ens envolten: hi ha molts desitjos interiors que ens fan mal a nosaltres mateixos, que fan mal als altres i fan mal a Déu. No els podem permetre i ens cal tenir una alarma interior per detectar-los, talment com si es tractés d’un antivirus d’ordinador. No tot el que circula per la xarxa d’Internet és bo. Calen antivirus, però també ens cal discerniment per no obrir correus i missatges que esquiven els antivirus i que són temptadors i àdhuc destructius. El mateix amb la nostra vida interior.
«No deixeu que caiguem en la temptació» no és una frase antiquada del Parenostre, és la constatació d’una realitat que com més sofisticada esdevé, més sofisticades esdevenen les temptacions. Els pares del desert, aquells monjos que convertien la seva vida en una reproducció de l’evangeli de les temptacions de Jesús en el desert, deien que la humilitat és l’única manera de vèncer Satanàs, o els dimonis, o les temptacions, el que a cadascú li plagui més. Si som realment humils gaudirem del que diu l’evangeli: «l’alimentaven els àngels».

FAREM BÉ D'EMMIRALLAR-NOS EN JESÚS

Diumenge I de Quaresma, 22 de febrer de 2015
Gn 9, 8-15/Sl 24/1 Pe 3, 18-22/Mc 1, 12-15


No hi ha un signe més bonic per començar el nostre camí de Quaresma que el signe de què ens parla el llibre del Gènesi en aquest primer diumenge: el signe de l’arc iris. Un signe que l’autor del primer llibre de la Bíblia albira no com una premonició de desastres i cataclismes, sinó de l’aliança fidel i per sempre que Déu vol fer no només amb uns pocs (com seria el cas de Noè i els seus familiars salvats del diluvi estrictament parlant), sinó de la humanitat sencera i de tot el cosmos: Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Penso que no podia ser altrament, doncs el Déu de què ens parla la Bíblia és el Déu que ha cridat les coses del caos a l’harmonia, del sense sentit a la vida plena, una vida, una comunió, que Déu cerca encara avui de les seves creatures. Comencem, doncs, el nostre camí de Quaresma amb un signe que ens crida a la vida i a la comunió amb un Déu que ens estima. Farem bé de parar l’oïda per escoltar què vol en concret de tu i de mi, de tots nosaltres.

La interpretació que Pere fa del Diluvi (segona lectura), en la més pura tradició jueva d’interpretació i aplicació del Text Sagrat, com un símbol del baptisme cristià no és només un cop de genialitat de l’Apòstol, sinó que és una crida seriosa a la responsabilitat que aquest baptisme comporta: I l’aigua prefigurava –ens diu– el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos, sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de Jesucrist que se n’anà al cel... i està a la dreta de Déu. Comencem també el nostre camí de Quaresma amb un signe, el del nostre baptisme, que ens cal aprofundir per entendre què significa la fe que professem. Farem bé en parar-hi esment, per esbrinar en quines obres, en quin estil de vida, s’han de concretar.

El propi baptisme portà Jesús al desert. Comencem el nostre camí de Quaresma també emmirallant-nos en aquells quaranta dies de què ens parla l’Evangeli d’avui. Aquells quaranta dies, després del seu baptisme, que marcarien la vida de donació de Jesús. L’anada al desert, el lloc de trobada amb Déu per antonomàsia, experimentant Jesús en la seva carn, allò que experimentà per quaranta anys el poble alliberat del poder del Faraó, marca aquest desig de Jesús de no fer res fora de la voluntat del Pare. Penso que no és altra cosa el que significa aquest l’alimentaven els àngels que hem escoltat. Jesús es posa a l’escolta del Pare i serà temptat per fer el seu camí segons les vies fàcils que a tots ens proposa la vida quan hem d’encarar alguna decisió important. Farem bé d’emmirallar-nos amb Jesús, Quaresma és resseguir més a fons el que Jesús digué i visqué per fer-lo nostre.


Avui, en la nostra Eucaristia, necessitem, com dèiem en la pregària de l’inici conèixer més i més el misteri de Crist per a viure’l d’acord amb les seves exigències. Que el Senyor en ajudi: BON CAMÍ DE QUARESMA!

divendres, 20 de febrer del 2015

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA...

Divendres després de Cendra, 
20 de febrer de 2015
Is 58, 1-9a/Sl 50/Mt 9, 14-15

Feta la llei, feta la trampa... diuen, o com diuen en castellà: ¿Que qué es el cumplimiento? Que un rato cumplo y el otro miento. Suposo que per això trobem les invectives que acabem d’escoltar de part de Déu per boca del profeta Isaïes. Complir una norma, una llei, és relativament fàcil (encara que no agradi). Que avui toca dejuni? Doncs un dia que no menjo i un cop passat el dia... festa! I fent això els habitants de Jerusalem encara s’exclamaven a Déu dient-li: Per què no feu cas dels nostres dejunis, i us passen per alt les nostres súpliques? La resposta de Déu no es fa esperar: És perquè els dies de dejuni només us preocupeu dels vostres interessos, i feu treballar més durament els vostres obrers; perquè passeu el dejuni pledejant i barallant-vos, i donant injustament cops de puny. No dejuneu més així i el vostre clam arribarà al cel. Els costava d’entendre (com ens costa també a nosaltres) que els manaments de Déu no són el Codi de la Circulació, ni el Codi de Dret Canònic, que no és qüestió de saber-ne la lletra o l’article tal o qual de memòria, sinó d’aprofundir-los per entendre a què apunta el precepte, que sempre cerca el canvi profund del nostre cor.

Isaïes ho tenia clar: dejunar era equivalent a dir que m’interessa més ser alimentat per la paraula que surt de la boca de Déu que d’un bon banquet fet, potser, a costa de les esquenes carregades de treballadors mal pagats. Perquè si reconec que la Paraula de Déu és el meu aliment principal, no la llegiré només el dia que hagi de preparar-me el sermó, sinó que haurà de donar consistència a tot el que faig i penso, tot i saber que això no és cosa d’un dia per l’altre... però algun dia hem de començar a fer-ho. I si aquesta paraula em parla d’estimar el proïsme, a força de menjar-la i meditar-la, no podré deixar passar de llarg que el meu treballador, la meva empleada, no pugui arribar a final de mes mentre jo nedo en l’abundància. L’únic dejuni que jo aprecio és aquest: deixa anar els qui has empresonat... deslliga els qui tens sotmesos... allibera els oprimits... fes miques els jous de tota mena... comparteix el teu pa... acull... vesteix...

L’Evangeli crec que complementa la nostra primera lectura d’avui tot just havent començat aquest temps de Quaresma. Es parla també del dejuni i és Jesús, defensant els deixebles, qui diu: Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells? Ja vindrà el dia que els serà pres, i llavors sí que dejunaran. És un velat anunci de la pròxima passió de Jesús, quan el nuvi ja no serà entre els amics... quan ja no el tindran físicament al seu costat, escoltant la seva tendra veu, aprenent dels seus propis llavis la voluntat del Pare... però ens diu quelcom del dejuni per a un cristià del s. XXI: el dejuni té com a punt de referència JESÚS, com va viure i què va fer, el dejuni cristià, sigui quin sigui, tindrà en ment i cercarà assemblar-se més a Jesús, aprendre a donar-se als altres com ho féu Jesús (i durant la Setmana Santa, ara encara llunyana, tindrem ocasió de meditar-ho ben a fons), créixer en humilitat i mansuetud.


Instruïts per la seva Paraula comencem, doncs, aquest nostre itinerari de Quaresma fent ben nostres les paraules de la pregària que hem fet en començar la nostra Eucaristia d’avui: Ajudeu-nos, Senyor, a continuar la penitència quaresmal, que tot just hem començat; feu que a les pràctiques que acomplim exteriorment hi correspongui la sinceritat del nostre cor.

dilluns, 16 de febrer del 2015

DÉU ENS OBEEIX





L’any 1381, al nord de França, nasqué Santa Coleta. Va quedar orfe molt jove i, després de repartir tot el que tenia als pobres, va començar, com a terciària franciscana, una vida retirada i de pregària. Més tard es va fer clarissa. Ànima inquieta, va reformar molts monestirs tornant les monges a l’observança de la regla que va escriure Santa Clara. També va reformar la vida dels frares franciscans. Fins avui dia hi ha molts monestirs que porten la seva empremta i espiritualitat. En el testament espiritual que va escriure per a les seves monges diu: “Si obeïu Déu, Ell també us obeirà”. Sí, Déu ens obeeix.

Cal que obeïm Déu, certament, però també Déu ens obeeix. Cal escoltar Déu, ja que Ell ens escolta. De fet, obeir ve d’oir, escoltar. Aquesta capacitat d’escoltar és l’actitud bàsica del poble d’Israel. Cada dia es repetia, i es repeteix també avui tres cops al dia, la pregària del Shema’ (“Escolta!”), que comença així: “Escolta, Israel...!”. Aquesta és l’actitud de l’home de fe. De fet, l’Església també comença cada dia repetint el salm: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors...”.

D’aquest oir Déu neix l’obeir-lo. Però, aquesta actitud de l’home és una resposta, una imitació de l’actitud de Déu. Ell és el qui escolta primer. El qui acull les nostres pregàries. En l’Evangeli de Marc és constant el demanar a Jesús: “La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús”. Jesús oeix i obeeix: “Ell mateix li va donar la mà, i la va fer llevar; la febre li desaparegué...” que és com un ressò del que diu el salm: “Conforta els cors desfets i embena les ferides”. Jesús també obeeix la seva mare en les noces de Canà quan, malgrat no haver arribat la seva hora, canvia l’aigua en vi.

Però cal que nosaltres oïm i obeïm Déu. Jesús així ho fa cada matí, diu l’Evangeli: “De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant”. Jesús obeeix el Pare i marxa a d’altres pobles a predicar i a guarir. També Pau diu: “Jo no puc gloriar-me d’anunciar l’Evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes!..., no ho he buscat, per a mi és un encàrrec de Déu”. Aquests oir i ser oït per Déu no sempre són una plàcida relació serena. Jesús mateix ho va viure amb angoixa, amb dolor, fins a la creu. Déu ens escolta, ens obeeix. Nosaltres cal que l’escoltem i l’obeïm.

I així és també la relació que hem de mantenir entre nosaltres. Cal aprendre a escoltar i a obeir l’altre. Escoltar atentament, intentar comprendre, no estar pensant la resposta abans que l’altre acabi o juxtaposar discursos inconnexes i sense un autèntic diàleg fruit d’escoltar. Cal obeir l’altre fins si no hi estàs d’acord, fins si el que t’està demanant, malgrat anar en contra del que tu penses, no va en contra de la consciència o, el que és el mateix, de l’Evangeli. És així que construïm família, fraternitat, Església. Cal saber escoltar-nos, acollir-nos, com Déu ens escolta i acull.



diumenge, 15 de febrer del 2015

I JESÚS ES COMPADÍ I EL TOCÀ

Diumenge VI, 15 de febrer de 2015
Lv 13, 1-2.45-46/Sl 31/
1Co 10, 31-11, 1/Mc 1, 40-45

“Impur! Impur!”. Podem imaginar-nos l’escena? Anar tranquil·lament per la nostra dreta i veure venir algú tal i com és descrit a la primera lectura que acabem d’escoltar?: Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: “Impur, impur!”... i han de viure sols, fora del campament.

Sense aquesta descripció del que havia de fer un sospitós de tenir el mal de la lepra que la litúrgia avui ens dóna per considerar se’ns faria impossible de poder aprofundir en el relat evangèlic que hem escoltat.

Primer de tot, ja és un atreviment que un leprós s’agenolli davant Jesús per demanar-li quelcom. Com s’atreveix? –podem dir sintonitzant amb la gent que envoltaria el Mestre en aquell moment–, Com s’atreveix a molestar el Mestre posant-nos a tots en el perill de no poder entrar durant setmanes en el Temple per adorar Déu? I podem pensar que, com a bon rabí que era considerat, tothom estaria esperant la lògica reacció de Jesús expulsant aital persona del davant... però no és així, Jesús sempre ens sorprèn. El leprós ve suplicant-lo: Si voleu, em podeu purificar. I Jesús no sols és el Déu que acull la nostra súplica descarnada en els moments de més dificultat, és també qui s’atansa i ens toca: Jesús, ens diu el text, compadit, el tocà amb la mà i digué: “Sí que ho vull: queda pur”.

Però, encara més: Jesús, tocant el leprós, se la juga davant tothom. Un comentari del narrador en el nostre Evangeli d’avui ens passa sovint desapercebut: Però ell (el leprós guarit), així que se n’anà, començà a proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles, i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Jesús ja no pot entrar manifestament en les viles i pobles... perquè qui toca un leprós s’ha contagiat de la seva impuresa. Misteriosament es fan realitat aquelles paraules del profeta Isaïes (53, 4b): Ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Ell es fa un com nosaltres, llevat del pecat, amb totes les seves conseqüències per tocar-nos, per guarir-nos, per fer-nos sentir que el que més vol en aquest món és que quedem purs de tot allò que ens ofega, de tot allò que ens esclavitza, de tot allò que no ens deixa ser autènticament humans.


Dimecres passat escoltàvem de llavis de Jesús: Només allò que surt de l’home el contamina. I el narrador aprofitava les explicacions de Jesús per dir-li a la seva comunitat que així declarava que, davant Déu, tots els aliments són purs. Amb la guarició del leprós m’atreveixo a dir que, en bona lògica, així Jesús ens declara que, davant Déu, tots els éssers humans tenen una dignitat que ens demana situar-nos davant els seus problemes, les seves mancances, les seves malalties de tota mena (físiques i espirituals) no com el jutge que els assenyala amb un dit acusador i els declara impurs i allunyats de Déu i de la seva compassió, sinó com ho féu Jesús qui s’atansa i toca per portar, fins a on humanament puguem i sempre amb l’ajut de Déu mateix, una paraula d’ànim, d’esperança, d’escalf i solidaritat enmig d’un sistema que cerca convertir-nos en illes per poder-nos manipular millor o que crea els seus propis impurs bandejant-los de la societat perquè si no produeixen fan nosa. Sí, Jesús ens convida a fer com Ell, a no veure ningú com a impur, sinó com a germà, ens convida a servar la dignitat de les persones, ens convida a ser valents com Ell ho fou.

dimecres, 11 de febrer del 2015

EL QUE SURT DE DINS EL COR

Dimecres, 11 de febrer de 2015
Mare de Déu de Lourdes
Gn 2, 4a-9.15-17/Sl 103/Mc 7, 14-23

El juliol de 2006, si no recordo malament (ara farà 9 anys), quan era novici, vaig tenir l’oportunitat d’anar a Lourdes amb el P. Mateu. Fou el primer dels meus dos únics viatges al santuari. I recordo la meva primera impressió en veure desfilar tants malalts de tants països pels voltants de la gruta de Massebielle. El que em va cridar la impressió també fou que cap d’ells anava sol. Cada malalt tenia el seu acompanyant o acompanyants que l’ajudaven a sentir-se còmode. De fet, a Lourdes, tot està pensat pels malalts: les habitacions, els accessos al santuari, a les capelles... tot! Recordo que em va venir un pensament: el cel no té perquè ser un lloc sense cecs, o coixos o necessitats de tota mena... (tot i que la promesa és que allà no hi haurà cap malaltia, ni plors, ni foscor de cap mena), sinó un lloc on tots ajuden a tots i els fan sentir com a casa.

M’ha suscitat aquest record de fa anys la celebració avui de la Mare de Déu de Lourdes, és clar, però també que coincideixi amb aquest text de l’Evangeli de Marc que avui hem escoltat. Perquè en aquesta lectura continuada que aquests dies estem fent de l’Evangeli Jesús, per fer efectiva i creïble la irrupció del Regne enmig nostre, guareix malalts físics i malalts de l’esperit. Tot i que aquests miracles tenen una perillosa seqüela: pensar que Déu és un menú d’un programa d’ordinador qualsevol a qui se li dóna una ordre i obeeix. O, com pensaven la gent del temps de Jesús que Ell és el messies que els traurà les castanyes del foc quan vagin maldades. Però totes dues coses revelen que hi ha quelcom que no està bé, que la nostra mirada no és neta, que el nostre cor no pensa segons Déu, per això Jesús convoca no sols els seus més íntims seguidors, sinó a tots els que són en aquell moment amb Ell escoltant-lo, com ara avui escoltem nosaltres la seva Paraula i ens diu: Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar... Només allò que surt de l’home el contamina.

Escoltar i acollir aquesta Paraula de Jesús és començar a entendre perquè, tot sovint, les guaricions físiques de Jesús eren precedides o seguides d’un: La teva fe t’ha salvat... o Els teus pecats han estat perdonats. Jesús ens posa de relleu que hi ha una malaltia greu, molt greu, a la qual normalment no fem cas, per la qual sovint mai no demanem la guarició i que mai no és evident en els santuaris més visitats de casa nostra o de l’estranger, Lourdes inclòs: la malaltia del nostre cor. Allà on diu Jesús que surten els pensaments dolents que porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria... El niu de la divisió de l’home contra Déu, contra l’home i contra la natura que ens envolta.


Demanem-li a Déu avui, en aquesta Eucaristia, pels malalts físics que coneixem i pels qui els cuiden, perquè mai no els manqui el consol de l’Esperit i la presència d’una mà amiga. Però demanem-li també pel nostre cor, que cada cop més estigui lliure d’allò que l’encadena a aquest sistema de coses i es vagi omplint dels sentiments que tingué el mateix Senyor Jesús: de la seva humilitat, de la seva paciència, del seu amor per tothom sense fer-ne diferències que el portà a fer-se home i morir en creu. Senyor, fes que del nostre cor sorgeixi tot allò que es troba en consonància i en unitat amb Tu!

dimarts, 3 de febrer del 2015

LA FINESTRA

Com cada any he anat a Madrid a impartir unes classes de Franciscanisme. El convent és als afores. Aquest any m’han hostatjat al tercer pis. Quan he tancat la porta de la cel·la m’he quedat amb el pom de la porta a la mà i he hagut d’enginyar-me-les per poder obrir i tancar la porta sense queda tancat dins. La cadira era d’aquestes que, a vegades, regalen als frares d’alguna oficina que canvia el mobiliari. Tenia tot de dispositius que, lògicament, no funcionaven. He hagut de preparar les classes amb el respatller empenyent-me endavant, l’alçada massa amunt i el seient fent pendent cap endavant. En intentar obrir la persiana, aquesta es travava a cada pam que la movies i, a més, com he dit, al quedar al tercer pis havia de fer una autèntica excursió per anar a l’aula. Quan ja només faltava un dia em van canviar d’habitació, ja que venia un grup que feia uns dies de recés al convent i necessitaven aquella cel·la que jo ocupava fins aleshores. Vaig anar a parar al primer pis. El pany funcionava a la perfecció. La persiana era acabada de posar. La cadira senzilla i feta a la meva mida per treballar. I al trobar-me al primer pis l’aula em quedava a dos passos. Vaig pensar que em podien haver donat aquella cel·la ja a l’inici. Amb tot, aviat vaig adonar-me que hi havia una alternativa plantejada. Aquesta habitació era molt més còmoda, però la finestra tenia els vidres bisellats. Entrava claror, però no es veia res. En canvi, l’altra habitació tenia una vista àmplia. Es veien les muntanyes nevades, el cel ampli d’un blau fort i nítid, on molt sovint passaven ocells de tota mena.

Em sembla que el nostre temps ha optat per l’habitació còmode, on tot és a punt, encara que no s’hi vegi  l’horitzó. Hem suplert les finestres per pantalles. No necessitem les finestres. La finestra, com a màxim, et deixa veure el que t’envolta, però no més. En canvi, en una habitació còmoda sense finestra però amb pantalla estàs connectat amb tot el món. El que tens a prop és massa vulgar. Hem substituït el conèixer el veí per conèixer les estadístiques. No volem relacionar-nos amb el qui està al costat i parlem amb aquell que està a centenars de kilòmetres, que sempre ens sembla més interessant i, el que és més important, quan volem tallem i cliquem per parlar amb un altre. No volem finestres, volem pantalles. No volem els riscos de la relació. Les pantalles sempre es poden apagar i prou, no així aquell que està aquí al costat nostre.

El mateix hem fet amb Déu. Preferim una habitació sense finestres. Ara no es tracta tant de pregar com d’autoconèixer-se. No es tracta d’obrir-se a Déu, sinó de descobrir la nostra essència més profunda. Hem substituït l’escolta de la Paraula de Déu per llibres d’autoajuda. No es tracta d’obrir-se a la relació amb Déu, sinó d’entrar en mi mateix. I no vull dir que això sigui perjudicial, sinó que això no és pregària. Pregar és obrir les finestres de bat a bat a Algú que ve de fora. No es tracta de descobrir-me, sinó de relacionar-me amb Déu i amb Ell caminar i fer una història d’oblit de mi mateix i, així, aprendre a estimar.

“Tant de bo avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”. Per tant, el salm ens diu que hi ha en nosaltres la capacitat d’escoltar Déu. Certament que dins nostre hi ha el ressò de les exigències familiars i socials, els tòpics de la nostra cultura, però enmig de tot hi ha una finestra oberta capaç d’escoltar Déu. Però també d’enduriment, com diu el salm, que fa impossible d’entrar “al seu lloc de repòs” com acaba dient el text. Entrar en el lloc de repòs que ens promet Jesús: “veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitgeu”. Qui escolta “avui” la veu de Déu experimenta aquest repòs. Cal obrir la finestra.

L’evangeli de Marc ens diu que els qui escoltaven Jesús quedaven estranyats “perquè parlava amb autoritat”. Què vol dir, aquí, que percebien aquesta autoritat? Crec, bàsicament, en dues coses. Primer, quan Jesús parla hom el reconeix. O sigui, certament que la seva paraula és alè d’aire fresc ple de novetat però, a la vegada, el reconeixem. És com diu dels dimonis que descriu el text “ja sabem qui ets, ets el Sant de Déu”. Fins els nostres dimonis el reconeixen. La part més malaltissa de nosaltres mateixos sap davant qui es troba. Sap que és veritat, que és la veritat. Nosaltres som els testimonis més irrefutables de què Ell és veritat, que és la veritat. El coneixem.

Però la seva autoritat, segons aquest text, ve sobretot perquè allibera, com diu el dimoni en el text “has vingut a destruir-nos”. I així és: “calla, i surt fora”, així de contundent és Jesús. En el precís moment que obres la finestra, la porta, i en el moment que hi confies, Ell allibera.

Ens allibera quan obrim la finestra, la porta i Ell ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens constitueix en una porta oberta on tothom pot entrar, ser acollit, escoltat. I ens constitueix en profetes que han pujat a la muntanya santa tota ella abrandada en foc.