Diumenge I de
Quaresma, 22 de febrer de 2015
Gn 9, 8-15/Sl
24/1 Pe 3, 18-22/Mc 1, 12-15
No hi ha un signe més bonic per començar el nostre camí de Quaresma
que el signe de què ens parla el llibre del Gènesi en aquest primer diumenge:
el signe de l’arc iris. Un signe que l’autor del primer llibre de la Bíblia albira no com una
premonició de desastres i cataclismes, sinó de l’aliança fidel i per sempre que Déu vol fer no només amb uns pocs
(com seria el cas de Noè i els seus familiars salvats del diluvi estrictament
parlant), sinó de la humanitat sencera i de tot el cosmos: Jo faig la meva aliança amb
vosaltres, amb els vostres
descendents i amb tots els éssers
animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals
domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Penso que no podia ser
altrament, doncs el Déu de què ens parla la Bíblia és el Déu que ha cridat les coses del caos
a l’harmonia, del sense sentit a la vida plena, una vida, una comunió, que Déu
cerca encara avui de les seves creatures. Comencem, doncs, el nostre camí de
Quaresma amb un signe que ens crida a la vida i a la comunió amb un Déu que ens
estima. Farem bé de parar l’oïda per
escoltar què vol en concret de tu i de mi, de tots nosaltres.
La interpretació que Pere fa del Diluvi (segona lectura), en la més
pura tradició jueva d’interpretació i aplicació del Text Sagrat, com un símbol
del baptisme cristià no és només un cop de genialitat de l’Apòstol, sinó que és
una crida seriosa a la responsabilitat que aquest baptisme comporta: I l’aigua prefigurava –ens diu– el baptisme que ara us salva, i que no consisteix a deixar net el cos,
sinó a demanar a Déu una consciència bona gràcies a la resurrecció de
Jesucrist que se n’anà al cel... i està a la dreta de Déu. Comencem també
el nostre camí de Quaresma amb un signe, el del nostre baptisme, que ens cal
aprofundir per entendre què significa la fe que professem. Farem bé en parar-hi esment, per esbrinar en quines obres, en quin
estil de vida, s’han de concretar.
El propi baptisme portà Jesús al desert. Comencem el nostre camí de
Quaresma també emmirallant-nos en aquells quaranta dies de què ens parla
l’Evangeli d’avui. Aquells quaranta dies, després del seu baptisme, que
marcarien la vida de donació de Jesús. L’anada al desert, el lloc de trobada
amb Déu per antonomàsia, experimentant Jesús en la seva carn, allò que
experimentà per quaranta anys el poble alliberat del poder del Faraó, marca
aquest desig de Jesús de no fer res fora de la voluntat del Pare. Penso que no
és altra cosa el que significa aquest l’alimentaven
els àngels que hem escoltat. Jesús es posa a l’escolta del Pare i serà
temptat per fer el seu camí segons les vies fàcils que a tots ens proposa la
vida quan hem d’encarar alguna decisió important. Farem bé d’emmirallar-nos amb Jesús, Quaresma és resseguir més a fons
el que Jesús digué i visqué per fer-lo nostre.
Avui, en la nostra Eucaristia, necessitem, com dèiem en la pregària de
l’inici conèixer més i més el misteri de
Crist per a viure’l d’acord amb les seves exigències. Que el Senyor en
ajudi: BON CAMÍ DE QUARESMA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada