I JESÚS ES COMPADÍ I EL TOCÀ

Diumenge VI, 15 de febrer de 2015

Lv 13, 1-2.45-46/Sl 31/

1Co 10, 31-11, 1/Mc 1, 40-45

“Impur! Impur!”. Podem imaginar-nos l’escena? Anar tranquil·lament per la nostra dreta i veure venir algú tal i com és descrit a la primera lectura que acabem d’escoltar?: Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: “Impur, impur!”... i han de viure sols, fora del campament.

Sense aquesta descripció del que havia de fer un sospitós de tenir el mal de la lepra que la litúrgia avui ens dóna per considerar se’ns faria impossible de poder aprofundir en el relat evangèlic que hem escoltat.

Primer de tot, ja és un atreviment que un leprós s’agenolli davant Jesús per demanar-li quelcom. Com s’atreveix? –podem dir sintonitzant amb la gent que envoltaria el Mestre en aquell moment–, Com s’atreveix a molestar el Mestre posant-nos a tots en el perill de no poder entrar durant setmanes en el Temple per adorar Déu? I podem pensar que, com a bon rabí que era considerat, tothom estaria esperant la lògica reacció de Jesús expulsant aital persona del davant... però no és així, Jesús sempre ens sorprèn. El leprós ve suplicant-lo: Si voleu, em podeu purificar. I Jesús no sols és el Déu que acull la nostra súplica descarnada en els moments de més dificultat, és també qui s’atansa i ens toca: Jesús, ens diu el text, compadit, el tocà amb la mà i digué: “Sí que ho vull: queda pur”.

Però, encara més: Jesús, tocant el leprós, se la juga davant tothom. Un comentari del narrador en el nostre Evangeli d’avui ens passa sovint desapercebut: Però ell (el leprós guarit), així que se n’anà, començà a proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles, i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Jesús ja no pot entrar manifestament en les viles i pobles... perquè qui toca un leprós s’ha contagiat de la seva impuresa. Misteriosament es fan realitat aquelles paraules del profeta Isaïes (53, 4b): Ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Ell es fa un com nosaltres, llevat del pecat, amb totes les seves conseqüències per tocar-nos, per guarir-nos, per fer-nos sentir que el que més vol en aquest món és que quedem purs de tot allò que ens ofega, de tot allò que ens esclavitza, de tot allò que no ens deixa ser autènticament humans.

Dimecres passat escoltàvem de llavis de Jesús: Només allò que surt de l’home el contamina. I el narrador aprofitava les explicacions de Jesús per dir-li a la seva comunitat que així declarava que, davant Déu, tots els aliments són purs. Amb la guarició del leprós m’atreveixo a dir que, en bona lògica, així Jesús ens declara que, davant Déu, tots els éssers humans tenen una dignitat que ens demana situar-nos davant els seus problemes, les seves mancances, les seves malalties de tota mena (físiques i espirituals) no com el jutge que els assenyala amb un dit acusador i els declara impurs i allunyats de Déu i de la seva compassió, sinó com ho féu Jesús qui s’atansa i toca per portar, fins a on humanament puguem i sempre amb l’ajut de Déu mateix, una paraula d’ànim, d’esperança, d’escalf i solidaritat enmig d’un sistema que cerca convertir-nos en illes per poder-nos manipular millor o que crea els seus propis impurs bandejant-los de la societat perquè si no produeixen fan nosa. Sí, Jesús ens convida a fer com Ell, a no veure ningú com a impur, sinó com a germà, ens convida a servar la dignitat de les persones, ens convida a ser valents com Ell ho fou.