Divendres després
de Cendra,
20 de febrer de 2015
Is 58, 1-9a/Sl
50/Mt 9, 14-15
Feta la llei, feta la
trampa... diuen, o com
diuen en castellà: ¿Que qué es el
cumplimiento? Que un rato cumplo y el otro miento. Suposo que per això
trobem les invectives que acabem d’escoltar de part de Déu per boca del profeta
Isaïes. Complir una norma, una llei, és relativament fàcil (encara que no
agradi). Que avui toca dejuni? Doncs un dia que no menjo i un cop passat el
dia... festa! I fent això els habitants de Jerusalem encara s’exclamaven a Déu
dient-li: Per què no feu cas dels nostres
dejunis, i us passen per alt les nostres súpliques? La resposta de Déu no
es fa esperar: És perquè els dies de
dejuni només us preocupeu dels vostres interessos, i feu treballar més durament
els vostres obrers; perquè passeu el dejuni pledejant i barallant-vos, i donant
injustament cops de puny. No dejuneu més
així i el vostre clam arribarà al cel. Els costava d’entendre (com ens
costa també a nosaltres) que els manaments de Déu no són el Codi de la Circulació , ni el Codi
de Dret Canònic, que no és qüestió de saber-ne la lletra o l’article tal o qual
de memòria, sinó d’aprofundir-los per entendre a què apunta el precepte, que
sempre cerca el canvi profund del nostre cor.
Isaïes ho tenia clar: dejunar era equivalent a dir que m’interessa més
ser alimentat per la paraula que surt de la boca de Déu que d’un bon banquet
fet, potser, a costa de les esquenes carregades de treballadors mal pagats.
Perquè si reconec que la Paraula
de Déu és el meu aliment principal, no la llegiré només el dia que hagi de
preparar-me el sermó, sinó que haurà de donar consistència a tot el que faig i
penso, tot i saber que això no és cosa d’un dia per l’altre... però algun dia
hem de començar a fer-ho. I si aquesta paraula em parla d’estimar el proïsme, a
força de menjar-la i meditar-la, no podré deixar passar de llarg que el meu
treballador, la meva empleada, no pugui arribar a final de mes mentre jo nedo
en l’abundància. L’únic dejuni que jo
aprecio és aquest: deixa anar els qui has empresonat... deslliga els qui tens
sotmesos... allibera els oprimits... fes miques els jous de tota mena...
comparteix el teu pa... acull... vesteix...
L’Evangeli crec que complementa la nostra primera lectura d’avui tot
just havent començat aquest temps de Quaresma. Es parla també del dejuni i és
Jesús, defensant els deixebles, qui diu: Estaria
bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells? Ja
vindrà el dia que els serà pres, i llavors sí que dejunaran. És un velat
anunci de la pròxima passió de Jesús, quan el nuvi ja no serà entre els
amics... quan ja no el tindran físicament al seu costat, escoltant la seva
tendra veu, aprenent dels seus propis llavis la voluntat del Pare... però ens
diu quelcom del dejuni per a un cristià del s. XXI: el dejuni té com a punt de
referència JESÚS, com va viure i què va fer, el dejuni cristià, sigui quin
sigui, tindrà en ment i cercarà assemblar-se
més a Jesús, aprendre a donar-se als altres com ho féu Jesús (i durant la Setmana Santa
Instruïts per la seva Paraula comencem, doncs, aquest nostre itinerari
de Quaresma fent ben nostres les paraules de la pregària que hem fet en començar
la nostra Eucaristia d’avui: Ajudeu-nos,
Senyor, a continuar la penitència quaresmal, que tot just hem començat; feu que a les pràctiques que acomplim
exteriorment hi correspongui la sinceritat del nostre cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada