diumenge, 19 de juliol del 2009

Cerimònia en una presó (Cròniques jerosolimitanes 2009-11)

L’accés al recinte on hi ha dos centres penitenciaris masculins esdevé, aquesta vegada, molt ràpid. L’entrada al centre que visitem avui (Ayalon), també. En menys de mitja hora estem tots reunits en una sala prou digna i tranquil.la. Som els quatre voluntaris (dos frares i dues monges) i els interns: tres colombians, tres palestins, un indi, un sudafricà i un nordamericà. El grup d’interns és espontàniament ecumènic: un ortodox, dos protestants, i la resta catòlics.

Un dels àrabs palestins iniciarà avui, després d’alguns anys de visites mensuals a la presó, el seu catecumenat d’adults. La propera Pasqua, ajudant Déu, serà batejat. El seu itinerari de vida i de fe és innegablement colpidor. Un cop a la presó, absolutament sol, es decidí a demanar suport religiós.

Dirigeix la celebració un dominic italià que domina l’àrab. La padrina és una franciscana missionera de Maria maltesa, que també parla l’àrab. Ens posem tots drets després que el frare dominic ens expliqui el que farem exhortant-nos a acompanyar i a pregar pel nou catecúmen.

Ens senyem i escoltem com li fan unes preguntes en àrab que, tímidament i en veu baixa, com és habitual en ell, respon. La majoria no entenem les preguntes, però ens sentim còmodes d’assistir en aquest acte i, sobretot, de saber-nos partíceps d’una cerimònia mil.lenaria en l’Església.

Arriba el moment més significatiu i impactant, on les paraules deixen pas als signes. Delicadament, sense presses, mentre fa una pregària, el frare dibuixa el senyal de la creu en el front del candidat amb oli dels catecúmens. Seguidament li ungeix les orelles recitant una altra pregària. Ara li toca el torn als ulls i a la boca. Després el catecúmen s’aixeca la camiseta i li ungeixen el cor. Per últim, les dues espatlles són signades amb el senyal de la creu i l’oli.

El silenci que hem creat durant aquest moment ha estat vibrant, atent i emocionat. També hem llegit, en anglès, l’evangeli de sant Joan, el fragment on Jesús respon a la demanda d’on s’allotja que li fan dos deixebles de Joan Baptista: “Veniu i ho veureu”, els diu. El frare predicador ha fet honor al seu nom amb una senzilla, clara i evocadora homilia en anglès i li ha lliurat al catecúmen un exemplar del Nou Testament en àrab. Després, un per un, l’hem abraçat en senyal de benvinguda a la comunitat cristiana. Un refresc i unes galetes han arrodonit l’acte.

Els quatre voluntaris tornem a casa colpits en la fe per haver celebrat aquest acte en una presó, un indret on qualsevol cerimònia religiosa assoleix una intensitat i una dimensió insospitades.

Ahir el catecúmen ens trucava dient que un company seu de cel.la, un turc, s’ha manifestat cristià, i vol afegir-se al grup.

dijous, 16 de juliol del 2009

Ha plogut!!! (Cròniques jerosolimitanes 2009-10)

Sortim de casa a quarts de nou del matí. Mirem, com és habitual, el cel. Hi ha molts núvols. Qué bé -pensem-, avui fara menys calor! La presència de núvols porta, indefectiblement, que el termòmetre baixi i que la temperatura sigui més agradable però, de pluja, ni una gota. A l'estiu no plou mai.
A quarts de nou baixem en una camioneta, en direcció a Tel-Aviv, concretament anem a Ramleh, on hi ha tres centres penitenciaris. Estem asseguts al darrera del vehicle i el conductor ens diu que cauen gotes. Ens posem a riure, pensant que fa broma, però ens quedem callats i bocabadats contemplant com, una pluja suau, esquitxa el vidre davanter. És el primer cop que veiem ploure a l'estiu en aquestes terres!
No han estat dues gotes que han caigut, despistades, del núvol. La pluja ha durat uns cinc minuts. Tot un espectacle que, malauradament, no hem assaborit plenament per anar dins del vehicle. Quan hem arribat al centre penitenciari i hem trepitjat el carrer, petits bassals donaven testimoni de l'extraordinari i inusualíssim esdeveniment.
Interpretem -des de la fe- aquesta pluja com un signe celestial que ens acompanya en el que anem a celebrar en la presó: un intern iniciara avui, en una cerimònia, el catecumenat d'adults per a ser batejat la propera Pasqua.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Olors... (Cròniques jerosolimitanes 2009-9)

Ens disposem a fer un itinerari per dins de la ciutat emmurallada amb un objectiu definit. L’iniciarem en la porta de Damasc i, passant pel mercat, l’acabarem en el Sant Sepulcre. Estarem especialment atents a les olors que anirem percebent. Serà un itinerari fonamentalment olfactiu.

Només començar, just en el dintell de la porta de Damasc, sentim la flaire mentolada, inconfundible, fresca i neta de la menta. Algun vianant, que no hem sabut distinguir, en portaria un manat en una bossa. L’olfacte ha superat a la vista.

Sortits del portal de Damasc, ja dins la muralla, baixem pels graons del carrer principal. Detectem una nova olor, més intensa, enganxosa, gastada, que entra per les narius i baixa fins a la boca de l’estòmac: és oli calent que fregeix falafels.

Enfilem el carrer de la dreta, que fa d’embut del carrer ample d’on venim. No donem, olfactivament, a l’abast. Primer una aroma avinagrada, pujada, altiva: es tracta d’olives i verdures macerades. Segon, l’efluvi volàtil, aromàtic i agradable de cafè mòlt amb una pessigada edulcorant de cardamón.

Després una aroma càlida, empalagosa i dolça de mel diluïda, l’ingredient fonamental de la pastisseria àrab. Immediatament, també una olor dolça, però artificial, química, buida, de llaminadures.
Ara notem una flaire consistent, concentrada, quasi embafadora, d’un ésser viu: és carn penjada, que contrasta amb una fragància neutra, impersonal, incisiva, de detergents. De nou percebem l’olor verda, estimulant i aromàtica de la menta i l’aroma discreta, fresca i qualificant del julivert.

Abans d’arribar al creuament amb la Via Dolorosa ens arriba la flaire marinera, salada i adherent del peix. Tot seguit ens delectem amb el regal olfactiu de les espècies, una olor que penetra més enllà de les narius i sembla adherir-se a la pituïtària, quasi fent-li pessigolles.

Per últim, una fragància a roses. Prové de l’oli perfumat que regalima de les llànties penjades damunt de la llosa de la unció, just a l’entrar en l’església del Sant Sepulcre. Una llosa impregnada d’aquesta fragància suau, delicadament penetrant i espiritualment recomfortant.

dissabte, 11 de juliol del 2009

El peculiar silenci del Shabbat (Cròn. jerosolimitanes 2009-8)

És agradabilíssim assaborir un Shabbat en la part jueva de Jerusalem. La calma és completa i el silenci que es percep és molt singular.

No és el silenci que hi ha dalt d’una muntanya, majestuós i enervant.
No és el silenci de la pregària, concentrat i íntim.
No és el silenci d’un cementiri, agredolç i nostàlgic.
No és el silenci del mar, immens i melangiós.
No és el silenci del desert, aclaparador i desafiant.
No és el silenci de la nit, tranquil i relaxant.

El silenci del Shabbat és un silenci ambiental, natural, global; és un silenci manifestament religiós que ho impregna tot d’una suavitat perceptible pels sentits. Et sents rodejat d’un benestar càlid, dolç, amable. La veu i els gestos abaixen, instintivament i respectuosament, el to i la força. L’harmonia de l’univers sembla perceptible i accessible en aquesta jornada. És un dia destinat a badar.

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ MATEU 16, 24-27
“Què en traurà l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?” (Mt 16, 26)
Divendres, 10 de juliol de 2009
Santa Verònica Giuliani, caputxina


La situació de crisi de què se’ns parla quasi cada dia als mitjans de comunicació ens ha fet posar-nos al dia pel que fa als termes econòmics: finances, accions, inversions, pèrdues i guanys, són paraules que estan ara a l’ordre del dia. I vés per on que l’Evangeli, avui, estranyament també ens posa davant aquesta terminologia.

Sabem que Jesús no parla perquè sí. Abans de dir les paraules que acabem d’escoltar l’evangelista ens explica que Jesús, prenent apart els seus deixebles, els confia el secret de la seva missió: una missió que comprèn el rebuig, el patiment, la pena de mort i la victòria de la resurrecció. Pere, impetuós com sempre i un xic eixelebrat, pren apart el Mestre i li diu que això no pot ser, que s’equivoca. Al seu Messies (al que Pere té ben apamat) això no li pot passar mai de les maneres.

Però Jesús, després de tractar Pere de Satanàs, que no és poca cosa, es torna a dirigir a tots els deixebles, a tots nosaltres, per parlar-nos d’economia. Economia de salvació.

Com li vaig sentir dir a un amic meu sols tenim una vida i cal saber en què la invertim. Perquè el que és clar és que podem perdre la vida, i no en el sentit de patir un accident mortal. La podem perdre mirant-nos a nosaltres mateixos, vivint egoistament, procurant pel nostre benestar fins i tot d’una manera malaltissa. En fi, podem viure la vida de mil maneres per a un bon dia, tot despertant de la nostra letargia, descobrir que no hem viscut, que la nostra vida no té fondària, que l’hem perduda. Que ens hem limitat a posar, com en una línia recta més o menys llarga, un any rere l’altre. I això tant és així que, com diu Jesús, podem viure l’engany de pensar que fent això estem salvant la vida, quan l’estem perdent irremissiblement.

És una gràcia despertar-se d’aquest son mortal i descobrir, no sense dolor, que hem perdut el temps. Però la Bona Nova de l’Evangeli, la Bona Nova de Jesús, és que Ell ha vençut aquesta dinàmica de pèrdua irremissible. Fixeu-vos que Ell mateix diu que qui perdi la seva vida per mi, la retrobarà. Si podem retrobar-la, vol dir que no l’hem perduda del tot, que sempre hi som a temps d’aturar-nos, mirar enrere (què hem guanyat, què hem perdut) i mirar endavant (en què volem invertir la nostra vida a partir d’ara). Jesús esdevé així, com sempre, la veritable font d’esperança davant qualsevol crisi personal. L’esperança de poder refer el camí. Un camí que pot haver-nos deixat les ferides de les pedres per on hem ensopegat, o les esgarrinxades de les espines que se’ns han clavat (o que ens han clavat), però un camí que té sentit, un camí que porta a casa. Què en traurà l’home de guanyar tot el món, si perdia la vida?

Amb tot, la paradoxa de l’Evangeli que Jesús anuncia és que guanyar la vida, invertir-la, exigeix carregar la creu, morir a aquests egoismes, aprendre a anar-se donant com Crist, i esdevenir, amb les nostres vides, potser en la nostra grisa quotidianitat, una “vera icona” del Crist, com Verònica Giuliani, de qui avui fem memòria, capaç de portar una vida de donació i amor abnegat a les seves germanes de comunitat que no sempre li feien la vida fàcil.

Apropem-nos un cop més a aquest Jesús que se’ns dóna en l’Eucaristia. Ell ve a nosaltres a donar-nos vida i vida abundant, una vida per compartir, per comunicar a tothom.

divendres, 10 de juliol del 2009

Vigílies de sant Benet (Cròniques jerosolimitanes 2009-7)

Estem sopant. Son quasi les nou. Repiquen solemnes i templades les campanes de l'església de la Dormició, custodiada pels benedictins alemanys. Anuncien l'hora de Completes, la darrera pregària del dia, que precedeix la seva gran solemnitat de demà: sant Benet.
Ha estat un repiqueig llarg, atípic, poc habitual, que ha esdevingut agradós a l'orella i a l'esperit. Després, evocant el so de les campanes, hem recordat que exactament a les set i deu minuts, mentre resàvem, ha sonat la sirena que anunciava l'inici del Shabbat, el gran moment de repòs religiós i social jueu. També ens ha vingut a la memòria que, a mitja tarda, quan erem a la biblioteca, hem escoltat -més alts de l'habitual- els altaveus dels minarets que, com cada divendres, els pugen de volum per proclamar la seva diada festiva.
Hem somrigut, complaguts, d'haver assaborit, en poques hores de diferència i sense parar esment, aquesta diversitat de sons socio-religiosos. En aquesta ciutat, això esdevé quotidià.

dimecres, 8 de juliol del 2009

L'ocell que xiula (Cròniques jerosolimitanes 2009-6)

Els nostres coneixements i llenguatge ornitològic són nefastos, però no podem estar-nos de descriure una escena amable i bucòlica. La capella de la casa de Jerusalem és a peu pla i tenim, a tocar, una olivera. A les set de la tarda ens reunim per celebrar l'Ofici de Lectura que, després d'un quart de silenci, enllacem amb les Vespres.
Fa dies que, sense interrupció, durant el silenci, un ocell -que desconeixem el seu nom però reconeixem el seu piular- refila de l'olivera estant. Acabada la nostra recitació, suposem que ben audible, li toca el torn a ell. Però aquest ocell més que cantar o piular, xiula. Talment com si fes un llarg monòleg, fa constants canvis de to, algunes pauses, fins i tot sembla que, en algun moment, intenti refilar. El més sorprenent, però, és la seva energia, que sembla que no tingui aturador.

En definitiva, l'ocell capta, irremeiablement, l'atenció dels qui estem al seu costat fins que, constatant que el sol declina, li arriba el moment de fer silenci i reposar, just abans que nosaltres comencem les Vespres.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Atrevits...? (Cròniques jerosolimitanes 2009-5)

Avui, dissabte quatre de juliol de dos mil nou, és un dia significatiu pels caputxins catalans: han arribat, per incorporar-se a la nostra provincia, tres frares de la província caputxina de Sardenya. Opinem, modestament, que és un esdeveniment que mereix ser compartit atesa la seva discreció i atreviment.

Des de la llunyania física i des de la proximitat espiritual, vivim il.lusionats aquest pas. Aquest matí, en la pregària de Laudes, la fraternitat caputxina de Jerusalem encomanava a la Mare de Déu aquest agermanament provincial.

Els caputxins sards i catalans hem signat un projecte d’agermanament que es concreta, inicialment, en la vinguda dels tres mencionats frares. S’instal.len en el convent d’Arenys de Mar, on aprendran la nostra llengua i s’integraran dins la nostra quotidianitat per anar discernint propers passos.

La reducció progressiva de la vida religiosa masculina i femenina a Catalunya – i a la resta de l’Estat- ha anul.lat l’antiga divisió de les províncies (zones geogràfiques o culturals) i ha provocat una reunificació en l’àmbit estatal. Això és generalitzat en tots els ordes i congregacions masculins i femenins.

Els caputxins catalans trenquem aquesta tendència i optem, no per agrupar-nos, sinó per obrir-nos a noves realitats, diferents i desafiants. No es tracta de presumir de catalanistes ni de nacionalistes, ni d’onejar la senyera dalt dels nostres campanars. Es tracta de mantenir-se fidels a la nostra història, a la nostra cultura, a la nostra llengua i a la nostra religiositat. Volem ser fidels, fins on puguem, als parenostres i avemaries que els nostres pares ens han ensenyat i que comunitàriament resem cada dia.

No ha estat fàcil explicar i fer entendre aquesta opció, inicialment extranya i fins i tot fàcil de malinterpretar pels nostres germans caputxins més propers.

La barreja de dos tarannàs ben diferenciats, el català, plural i laic, i i el sard, tradicional i pietós, ens ha de portar, malgrat els mutus recels, a bon port. El desig fonamental és que els frares nouvinguts siguin un estimul de dinamització vocacional. La nostra societat catalana, encara que ho negui i ho dissimuli, continua necessitant referents de vida transcendent, homes i dones que consagrin la seva vida a Déu i als germans.

La nostra opció cert que té intencions de supervivència, però també està suficientment amarada d’il.lusió. Mantenim ferm el desig de seguir irradiant l’esperit franciscà que ens ha aplegat com a germans. Un tarannà que compartim amb els qui formen les nostres comunitats cristianes i que animem a participar d’aquest anhelat desvetllament vocacional que serà beneficiós per a tots.

dijous, 2 de juliol del 2009

Pregària del matí (Cròniques jerosolimitanes 2009-4)

Sortim, com tots els matins, a quarts de nou de casa. Som encara en el nostre barri jueu de Talbiyeh. Veiem en un passadís interior, que fa alhora de pati obert i d’accés a diverses vivendes, una dona pregant abans de sortir al carrer.

Està dempeus, de cara a la paret. Constatem que està orientada vers el Mur Occidental, també anomenat de les Lamentacions. És una jueva religiosa: porta faldilla llarga, camisa de màniga llarga, perruca i barret. Sosté en la mà esquerra el Sidur, el llibre ritual de les pregàries. Mentre prega balanceja delicadament el seu tronc endavant, com a signe que tota ella està pregant, incloent el seu cos.

Nosaltres també gosem, sovint, en el nostre trajecte diari, desgranar el rosari de la pregària del cor. L’entorn et convida amablement a fer-ho. A Barcelona no ens atrevim, ens fa vergonya...

Pregària de la tarda (Cròniques jerosolimitanes 2009-3)

Entrem dins la ciutat emmurallada per la porta de Jaffa, l’única porta que dóna a occident. Són quarts de cinc de la tarda. El sol el tenim a l’esquena i encara no ha arribat la marinada que refresca l’ambient.

Badem per la llibreria franciscana que és entre el carrer del patriarcat llatí i el patriarcat grec. Veiem que, en la botiga del costat, un antiquari, amb les portes obertes, es disposa a fer la pregària de la tarda. Té l’estora a terra, s’ha descalçat, i està a punt d’agenollar-se en direcció al sud-est, vers la Meca.

És sorprenent com, en un carrer amb tant de moviment, sobretot de turistes, el botiguer gosi deixar la feina cinc minuts per posar-se a resar.