dissabte, 4 de juliol de 2009

Atrevits...? (Cròniques jerosolimitanes 2009-5)

Avui, dissabte quatre de juliol de dos mil nou, és un dia significatiu pels caputxins catalans: han arribat, per incorporar-se a la nostra provincia, tres frares de la província caputxina de Sardenya. Opinem, modestament, que és un esdeveniment que mereix ser compartit atesa la seva discreció i atreviment.

Des de la llunyania física i des de la proximitat espiritual, vivim il.lusionats aquest pas. Aquest matí, en la pregària de Laudes, la fraternitat caputxina de Jerusalem encomanava a la Mare de Déu aquest agermanament provincial.

Els caputxins sards i catalans hem signat un projecte d’agermanament que es concreta, inicialment, en la vinguda dels tres mencionats frares. S’instal.len en el convent d’Arenys de Mar, on aprendran la nostra llengua i s’integraran dins la nostra quotidianitat per anar discernint propers passos.

La reducció progressiva de la vida religiosa masculina i femenina a Catalunya – i a la resta de l’Estat- ha anul.lat l’antiga divisió de les províncies (zones geogràfiques o culturals) i ha provocat una reunificació en l’àmbit estatal. Això és generalitzat en tots els ordes i congregacions masculins i femenins.

Els caputxins catalans trenquem aquesta tendència i optem, no per agrupar-nos, sinó per obrir-nos a noves realitats, diferents i desafiants. No es tracta de presumir de catalanistes ni de nacionalistes, ni d’onejar la senyera dalt dels nostres campanars. Es tracta de mantenir-se fidels a la nostra història, a la nostra cultura, a la nostra llengua i a la nostra religiositat. Volem ser fidels, fins on puguem, als parenostres i avemaries que els nostres pares ens han ensenyat i que comunitàriament resem cada dia.

No ha estat fàcil explicar i fer entendre aquesta opció, inicialment extranya i fins i tot fàcil de malinterpretar pels nostres germans caputxins més propers.

La barreja de dos tarannàs ben diferenciats, el català, plural i laic, i i el sard, tradicional i pietós, ens ha de portar, malgrat els mutus recels, a bon port. El desig fonamental és que els frares nouvinguts siguin un estimul de dinamització vocacional. La nostra societat catalana, encara que ho negui i ho dissimuli, continua necessitant referents de vida transcendent, homes i dones que consagrin la seva vida a Déu i als germans.

La nostra opció cert que té intencions de supervivència, però també està suficientment amarada d’il.lusió. Mantenim ferm el desig de seguir irradiant l’esperit franciscà que ens ha aplegat com a germans. Un tarannà que compartim amb els qui formen les nostres comunitats cristianes i que animem a participar d’aquest anhelat desvetllament vocacional que serà beneficiós per a tots.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Que tingueu molta sort en aquest projecte!! Una abraçada barcelonina, desitjant poder llegir-te encara més sovint!!