Respectuosos, il·luminats, fent cas (Pasqua 6)

La lectura dels Fets dels Apòstols ens presenta un bon embolic de l'Església primitiva. Els nous fidels rebien missatges contradictoris i oposats: Pau i el seu cercle deien als creients gentils que no calia circumcidar-se. Un grup de germans de Judea els predicaven el contrari. La desavinença i la discussió va ser molt seriosa i es resolgué anant a Jerusalem, discutint el tema amb els apòstols, donant la raó a Pau, i escrivint una carta que posava els punts sobre les is. No cal dir, que aquest episodi tan antic de l'Església primitiva, és ben present i actual. Hi ha grups, o col·lectius, o sensibilitats cristianes, que amb missatges convençuts, contundents, o excloents, alteren la convivència eclesial, feta de diversitats, de matisos, de pluralitats, de sensibilitats. El contingut de la carta que expliquen els Fets dels Apòstols no ens serveix avui, però sí el seu missatge: no imposem als altres creients el nostre estil cristià, respectem la diversitat.

El llibre de l'Apocalipsi segueix parlant-nos de la Jerusalem celestial que baixa a la terra, com feia diumenge passat. La descripció que es fa és fantàstica: resplendor com les pedres precioses, grans muralles, moltes portes, àngels que les custodien. Aquesta és l'altra cara de l'Església primitiva: la cara resplendent, el seu rostre celestial. Enmig d'ella, segueix l'Apocalipsi, no hi ha temple: no hi cal, perquè el Déu de l'univers i l'Anyell, que és el Crist ressuscitat, hi són al bell mig. La glòria de Déu i la llum de l'Anyell hi resplendiran nit i dia. És cert que l'Església té núvols, tots els que vulguem i tot el negre que vulguem, però no taparan mai aquesta llum que s'irradia arreu del món. És una llum que no és seva, que no és nostra, però que està al bell mig de l'Església. Aquest és el nostre únic i gran tresor.

L'evangeli de sant Joan ens dona un missatge ben clar: Estimar Jesús implica fer cas del que ell diu. Així ho fem amb l'espòs, amb l'esposa, amb els pares, amb els fills, amb els germans, amb els qui compartim la nostra vida. L'amor no està fet només d'impulsos i desitjos: també implica fer cas del que diu l'altre, fins i tot quan altera el que pensem o volem. Aquest amor és fruit d'una opció, com l'amor per Jesús, que és una opció de fe. Aquest amor ens fa créixer com a persones i com a creients.
L'evangeli també ens anunciava la vinguda de l'Esperit Sant: ho celebrarem solemnement dintre de dues setmanes el diumenge de Pentecosta. Abans, diumenge vinent, celebrarem l'Ascensió de Jesús al cel. Un final trepidant del temps litúrgic de Pasqua!

De les tribulacions al Regne de Déu (Pasqua 5)

"Per entrar al Regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions". Ho hem escoltat a la lectura dels Fets dels Apòstols. Ho deien Pau i Bernabé quan visitaven les primeres comunitats cristianes i les animaven a perseverar en la fe. Però aquestes visites no consistien només en paraules animoses; Pau i Bernabé també organitzaven la comunitat amb l'ordenació de preveres, sorgits de la mateixa comunitat. Ells esdevenien responsables d'acompanyar els creients en les seves vicissituds i de ser vincle d'unió amb els seus fundadors. La gran proclama d'aquest primer viatge missioner de Pau i Bernabé va ser que l'anunci de l'evangeli s'estengué més enllà de les sinagogues i arribà als qui no són jueus. Aquesta empenta missionera que expliquen els Fets dels Apòstols no és la mateixa que tenim avui dia a casa nostra. Però la frase "Per entrar al Regne de Déu hem de passar per moltes tribulacions", segueix sent vàlida. Ara ens passa al contrari: el nostre missatge ha quedat reclòs en les esglésies i és molt difícil que vagi més enllà. Aquesta és la nostra tribulació actual, diferent de les tribulacions d'aleshores!
La lectura de l'Apocalipsi ens explicava això mateix però a l'inrevés: és a dir, no es tracta d'entrar al Regne de Déu passant tribulacions, sinó que és el Regne de Déu que baixa a nosaltres enmig de les tribulacions. Ho fa en forma de ciutat, la Jerusalem celestial que davalla a la terra i que simbolitza el lloc de trobament entre Déu i els humans. El que s'esdevindrà dins els murs de la ciutat és ben eloqüent: Déu "eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dols, ni crits, ni penes." És cert que no som encara en aquest moment, però si creiem que aquest serà el nostre destí final, aleshores les tribulacions que vivim perdran intensitat i dramatisme.
L'evangeli de sant Joan, ens remet a l'escena del Cenacle, durant el Darrer Sopar, quan Judes marxa a vendre el seu mestre. Aquest moment de traïció, de màxima contradicció i de gran tribulació, Déu l'aprofita per portar a terme els seus plans. Per això Jesús diu en veu alta: "Ara el Fill de l'home és glorificat i Déu es glorificat en ell". La comprensió humana de la paraula glòria i glorificar està envoltada de lloances, honors i reconeixences. Per Déu i per Jesús, la glòria i la glorificació han de passar pel sedàs del sofriment, de la creu i de la mort. En definitiva, la tribulació esdevé el filtre per posar a prova la nostra fe i per experimentar la glòria del Crist Ressuscitat. Mentre no arribi aquest moment de plenitud, exercitem-nos en l'amor fratern. Jesús ens hi exhorta com a distintiu que som deixebles seus. Aquest és el veritable camp de batalla on la nostra fe es posada a prova constantment.

Déu capgira les gelosies humanes (Pasqua 4 dissabte)

Són ben comprensibles, humanament parlant, les gelosies que van desvetllar Pau i Bernabé en aquella sinagoga local d'Antioquia de Pisídia. En una setmana van revolucionar la comunitat i àdhuc la ciutat. Els dos compatriotes nouvinguts alteraven el modus procedendi i el modus pensandi de la comunitat. Mentre tants se n'alegraven dels esdeveniments, uns pocs gelosos van aconseguir de manera indirecta (mai actuen directament) que Pau i Bernabé fossin perseguits i àdhuc expulsats d'aquell lloc.

Però Déu escriu recte amb ratlles tortes, capgirant les mesquineses humanes. En aquest cas, convertí les gelosies i el conflicte en una oportunitat d'eixamplar la difusió de l'evangeli a tots els pobles.

Predicant en la sinagoga d'Antioquia de Pisídia (Pasqua 4 divendres)

La lectura dels Fets dels Apòstols ens ha presentat un fragment del llarg discurs de Pau a la sinagoga d'Antioquia de Pisídia. Pau parla com un jueu, fent un discurs jueu, dirigit als seus germans jueus i als prosèlits reunits en assemblea litúrgica. Les seves paraules no provocaren cap hostilitat, cap recel, cap escàndol. És més, Pau i Bernabé són pregats de tornar el dissabte següent a la sinagoga.

Durant la setmana, jueus i prosèlits van anar amb Pau i Bernabé, i la veu s'anà estenent fins que dissabte següent quasi tota la ciutat s'havia reunit per escoltar la Paraula de Déu. A partir d'aquí la cosa s'embolicà pels motius de sempre: les gelosies. Ho escoltarem demà.

Antioquia de Pisídia: anar a les perifèries (Pasqua 4 Dijous)

Carrer d'Antioquia de Pisídia

Jerusalem era rellevant per a la primitiva Església perquè era la seu dels apòstols i el punt de referència dels cristians de matriu jueva. La rellevància de la cosmopolita Antioquia de Síria es deu a que era el punt de referència dels cristians de matriu gentil. Poc després tindrà a sant Ignasi com a bisbe màrtir destacat. 

Els Fets dels Apòstols avui mencionen una altra Antioquia, aquesta de Pisídia, situada al centre de l'actual Turquia. La seva rellevància es deu a que Pau i Bernabé, en el seu primer viatge, van decidir anunciar la resurrecció de Jesucrist i la seva messianitat més enllà de l'àmbit sinagogal. Avui dia, en llenguatge pastoral en diríem anar a les perifèries. El discurs de Pau a la sinagoga d'Antioquia de Pisídia ens acompanyarà fins dissabte, i les seves conseqüències les escoltàvem diumenge passat en la primera lectura.