diumenge, 31 de desembre del 2017

Famílies refugiades (Sagrada Família 2017)

A la Unió Europea hi ha un estat que dedica fervorosament grans energies humanes i diners públics a "qüestions internes" com humiliar de manera sistemàtica un col·lectiu important de ciutadans que reivindiquen uns drets nacionals. Un altre estat europeu, Alemanya, dedica les energies humanes i els diners públics a acollir refugiats: des de l'any 2015 la població alemanya ha augmentat en més d'un milió d'habitants. És una quantitat molt significativa.

Una jove professora de llengua alemanya, procedent de Berlin, ens explicava recentment el procés d'assimilació d'aquest gran col·lectiu de refugiats. Ella dóna classes d'alemany en cursos d'inserció, i al tractar el tema habitual de la família descobria els drames que acompanyen bona part d'aquest col·lectiu: familiars morts en la guerra o els seus fills i dona han quedat en el lloc d'origen, germans que el procés migratori els ha portat a països diferents, o si són a Alemanya els han distribuït en diferents "lands". 

Aquesta migració tan trista la volem relacionar expressament amb el patriarca Abraham, el protagonista de la primera i la segona lectura. Ell també va ser un migrant d'Ur de Caldea cap a unes terres més occidentals que prometien ser millors: "Sortí del seu país sense saber on aniria" ens explicava la carta als Hebreus. Ell també confiava en un futur millor. Ell també, com bona part d'aquests refugiats, confiava en l'ajut diví. "No tinguis por, Abraham, jo sóc el teu protector" deia el llibre del Gènesi.

Hi ha, no obstant, una diferència abismal en els motius de la migració: Abraham, ho feia motivat per les promeses divines, i els refugiats ho fan atemorits pel caos social i polític que els ha tocat viure. Però la coincidència és, tanmateix, rellevant: el desig de pau i de progrés d'uns pobles del Pròxim Orient que a més viuen la fe i la religiositat amb una gran naturalitat i honestedat. Aquestes i altres famílies de refugiats campen i acampen silenciosament i semi ignorades en tants llocs no només d'Europa, també d'Àfrica i Àsia. Les recordem amb tendresa i les encomanem a la protecció de la Sagrada Família ‒a Josep, Maria i el Nen‒, de qui avui en celebrem la festa, Com expliquen els evangelis ells també experimentaren la migració, en el seu cas a Egipte, també per motius polítics: fugint de la persecució del rei Herodes.

Avui, dia de la família, encomanem les famílies migrades i refugiades, estiguin juntes o separades; encomanem les famílies separades per empresonaments, per trencaments, per qualsevol altre motiu; encomanem també les nostres famílies. Que l'ombra intercessora i benefactora de la Sagrada Família de Natzaret s'estengui sobre totes les famílies del món. Amén!

dilluns, 25 de desembre del 2017

10è aniversari del bloc


A la caputxina 
iniciava el seu periple
la nit de Nadal
de fa 10 anys. 

Amb alts i baixos, 
com tot a la vida,
anem fent camí.

Jesús no intimida ningú (Nadal 2017)

"Trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora" escoltàvem en l'evangeli de la missa del gall. "El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres la seva tenda" hem proclamat avui en l'evangeli de sant Joan.

Un any més, tenim el goig de celebrar religiosament el misteri de Nadal. Ens admirem de nou de les formes tan delicades que Déu utilitzà per fer-se visible al món: "un nen en bolquers, posat en una menjadora." Déu optava per mostrar-se a través de la tendresa commovedora d'un nadó; però això no aigualia la grandesa de l'esdeveniment sinó al contrari: Déu evidenciava la seva absoluta manca de por al fracàs; la seva confiança absoluta en la bona disposició dels humans; la seva convicció absoluta que la millor manera de crear lligams és deixar que l'altre respongui de manera alliberada. Déu desestimava els cops d'efecte i la intimidació per fer-se escoltar i per desplegar els seus plans. No en tenia cap necessitat, perquè  la seva acció no anava contra ningú sinó a favor de tots.

Amb Jesús de Natzaret, nascut de Josep i Maria a Betlem, Déu seguia l'estratègia de sempre per fer-se escoltar: utilitzant homes i dones transparents i receptius, persones amb capacitat d'esguardar les altures i alhora de tocar de peus a terra, creients disposats a no callar quan s'obliga a callar, o disposats a parlar quan domina el desconcert: parlem dels patriarques i les matriarques, dels jutges i les jutgesses, dels bons reis i dels profetes, que assenyalaven periòdicament el camí social i religiós del poble d'Israel. Es tracta de personatges ‒especialment els profetes‒ no exempts de rebuigs, de persecucions, d'empresonaments i d'exilis per part de les autoritats civils i religioses del moment.

Amb Jesús de Natzaret, Déu Pare seguia la mateixa tònica de revelació, però aquesta vegada afegint un plus determinant: es tractava d'enviar el Fill. Aquesta gran obra també la concretava sense intimidar ningú: sense atracar vaixells als ports de Cesarea i de Jaffa amb els seus exercits celestials, sense fer volar àngels estrepitosos a baixa altura, sense fer càrregues angelicals pels carrers de Betlem perquè els habitants no destorbessin el pas de Josep i Maria, sense empresonar els possibles rebels a l'esdeveniment, sense posar morrió al bou i a la mula del pessebre perquè no mosseguessin l'infant, sense amenaçar Josep i Maria de cuidar bé aquell nadó especial. Perquè la intimidació, tant si és ostentosa i prepotent com maquiavèl·lica i subtil, és l'arma del dominador per mantenir els altres atemorits i sota control. També és l'arma del dominat per defensar-se, però aquesta intimidació fa més riure que por. En canvi, Déu no té cap necessitat d'intimidar ningú. Per això se'ns revela extraordinàriament en forma d'infant: no vencent-nos sinó convencent-nos; no intimidant-nos sinó encoratjant-nos.

Amb aquesta delicadesa de formes, Déu desemmascara els qui intimiden de tantes maneres: amb amenaces i càstigs, amb represàlies i mà de ferro, amb usurpacions i destitucions, amb humiliacions  i menyspreus, amb boicots econòmics i controls exhaustius, promovent la confrontació i forçant silencis, buscant connivències de governants, monarques i prelats. Però encara que els intimidadors puguin ser els qui regeixen els destins del planeta,  els qui governen estats, els qui ocupen les portades dels diaris i dels telenotícies, els qui signen decrets, controlen butxaques i comanden exèrcits, l'infant de Betlem els posarà sempre en evidència; amb el seu somriure transparent els desautoritzarà moralment.

Els creients, que gràcies a Jesús de Natzaret no ens agrada combregar amb rodes de molí, no ens deixarem intimidar per forces humanes. Ens hi animava l'evangelista Joan: "La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la." També seguirem proclamant amb convicció i amb el suport dels àngels celestials: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor".

diumenge, 17 de desembre del 2017

El profeta Isaïes ens fa un retrat (Diumenge 3 Advent)

"El Senyor m'ha enviat a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum". Algú que entrés a l'església moments abans de proclamar aquestes frases es podria queixar dient que ni a missa podem estar tranquils de proclames electorals. Però de fet ens hem limitat a repetir un fragment de la primera lectura del profeta Isaïes, que tot sigui dit, ens fa un retrat incisiu del que estem vivint: cors adolorits, llibertats captives i presos que no tornen.

Llegint el nostre context amb el vocabulari de la primera lectura, som en la recta final on persones ungides pel seu partit polític proclamen que l'esperit del país reposa damunt d'ells; però no tots els ungits coincideixen amb el missatge bíblic de portar bones noves als desvalguts, de curar cors adolorits, de proclamar llibertats i alliberar presos, i encara menys de proclamar un any de gràcia pel poble. 

El profeta Isaïes és un mestre en crear expectació, per això l'escoltem tant per Advent, per això ens va bé escoltar-lo aquestes darreres setmanes on és imprescindible revertir situacions de manera positiva. Isaïes interpretava els desastres històrics que patia Israel com oportunitats per recomençar de nou amb ànim renovat, amb coratge i esperança, fins i tot amb entusiasme. Si prenguéssim el full dominical i llegíssim la citació bíblica d'aquesta primera lectura ens adonaríem que es salta uns versets. Ens permetem de llegir-ne algun per assaborir l'encoratjament del profeta al seu poble, on qualsevol semblança amb la nostra realitat serà pura coincidència:

«Havien sofert una doble humiliació, i la gent s'alegrava dels escarnis que rebien, però ara posseiran el doble de terra i seran feliços per sempre, perquè jo, el Senyor, estimo la justícia i detesto la injustícia i el pillatge. Els donaré fidelment la recompensa, pactaré amb ells una aliança eterna.» La seva posteritat serà cèlebre entre les nacions, serà famosa entre els pobles la seva nissaga. Tothom qui els vegi reconeixerà que són un poble beneït pel Senyor".

Isaïes, en la primera lectura, ens anima a confiar. Sant Pau, en la segona, ens exhorta a estar contents; que somriguem, com diu algú des de la presó. Joan Baptista, a l'evangeli, ens anuncia futurs millors que són a l'abast de la mà.

diumenge, 10 de desembre del 2017

Missatgers de bones noves (Diumenge 2 Advent)

"Consoleu, consoleu el meu poble. Parleu amorosament a Jerusalem". Quin bàlsam per les nostres oïdes, pel nostre cor, i pel nostre esperit són aquestes expressions del profeta Isaïes! Les hem escoltades en la primera lectura i els destinataris originals eren el poble d'Israel i Jerusalem en època de conflicte i de desànim general; però aquestes paraules segueixen essent actuals per altres pobles, per altres ciutats i vil·les que se senten col·lectivament humiliats i que els calen mots de consol i parles amoroses, no retrets i desqualificacions. 

Per això el profeta Isaïes insisteix en la necessitat d'un missatger de bones noves, quelcom imprescindible perquè les persones, els col·lectius i els pobles avancem animosament. Ens calen missatgers de bones noves, vinguin d'on vinguin, que neutralitzin els missatges de catàstrofes i de desastres, de divisions i de confrontacions, d'insults i de menyspreus. Tot això ho proclamen els missatgers de males noves que pretenen coartar i malmetre el diàleg, la convivència i el progrés de tots. El profeta Isaïes no era cap badoc, per això, conscient de les dificultats de proclamar bones noves, sovint diluïdes per l'agressivitat dialèctica de les males noves, encoratjava al seu missatger dient-li: "alça ben fort el teu crit, alça'l ben fort, no tinguis por". Se'ns acut que una manera de concretar això no és esperar cap líder carismàtic: és fer-ho de manera col·lectiva i pacífica, fins i tot fent un llarg viatge per fer-se escoltar arreu.

Perquè el temps d'Advent té la gran virtut d'eixamplar les perspectives humanes, d'animar-nos a creure en la utopia: "Aquí teniu el vostre Déu" proclamava el profeta Isaïes; "Esperem un cel nou i una terra nova on regnarà la justícia" declarava la 2a Carta de sant Pere. Tot això pot sonar a quimera, però als creients ens obre uns horitzons sense límits que ens fan perdre les pors a futurs millors elaborats amb consens, de manera pacífica i amb llibertat d'elecció.

L'evangeli proclamava a Joan Baptista com aquest missatger de bones noves anunciat pel profeta Isaïes. Els seus discursos crearen molta expectació, però també molt de rebuig, especialment de les classes dirigents. Però no va abaixar la veu ni tampoc va callar. Tampoc volgué assumir cap protagonisme: "Ve el qui és més poderós que jo. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant". És aquest bateig en l'Esperit Sant el que ens aplega com a creients, el que ens fa forts com a individus però sobretot com a comunitat, el que ens encoratja a creure en aquest cel nou i aquesta terra nova que proclamen les Escriptures amb tanta convicció.

dissabte, 9 de desembre del 2017

"El camí és aquest, segueix-lo." (Dissabte 1 Advent)

Isaïes segueix fascinant-nos amb les seves espectaculars escenes que oxigenen l'esperit i eixamplen l'esperança, descripcions que posen de manifest el poder inigualable de Déu, capaç de fer brillar la lluna com el sol, o que el sol brilli set vegades més. No obstant, ens quedem amb una frase més terrenal del profeta: Si et desvies a la dreta o a l'esquerra, sentiràs que et diuen al darrera: "El camí és aquest, segueix-lo."

No són poques les vegades que ens desviem a dreta o a esquerra. Ho fem utilitzant justificacions de tota mena, o enlluernats per vanitats estúpides, o per desencantament, o per cansament, o per tancament, o per ofuscament, o per feblesa de caràcter. No obstant, no són poques les veus que tenim a prop: l'Escriptura, l'eucaristia conventual, la Litúrgia de les Hores, la Regla, les Constitucions, trobades provincials i locals, el testimoniatge dels sants, la interpel·lació dels germans i dels pobres. Cadascuna d'elles, a la seva manera, ens diu: "El camí és aquest, segueix-lo". Només cal parar l'orella amb humilitat.

divendres, 8 de desembre del 2017

Santa Anna, sant Joaquim i la concepció de Maria (Immaculada Concepció 2017)

Si avui celebrem la Puríssima Concepció de Maria, no podem oblidar-nos dels seus pares! Si Maria fou puríssimament concebuda, alguna cosa haurem de dir dels seus genitors. Si ens preguntessin els noms dels pares de Maria, respondríem amb rapidesa: Santa Anna i sant Joaquim. Si ens preguntessin on ho vam aprendre, diríem espontàniament que ho vam aprendre a casa o a catequesi, o mirant les imatges de les esglésies. Si seguissin insistint-nos com sabem els noms si no apareixen mencionats en el Nou Testament, per sortir del pas i salvar la situació podríem respondre que deu ser una tradició molt antiga.

I tindríem raó! Perquè els noms de Joaquim i Anna apareixen en els evangelis anomenats apòcrifs, uns relats devocionals i populars antiquíssims que han deixat la seva petjada en la tradició cristiana. Un d’aquests escrits és el Protoevangeli de sant Jaume, de mitjans del segle II, que narra la concepció extraordinària de Maria que anticipa la concepció extraordinària de Jesús. Explica que sant Joaquim, descoratjat per no tenir fills, es retirà 40 dies al desert decidit a no menjar ni a beure fins que Déu el visités. Santa Anna restava sola, plorant la seva esterilitat i l’absència del marit; però un àngel la visità anunciant-li la futura concepció de Maria, i avisant-la que a sant Joaquim també se li havia aparegut un àngel anunciant-li el mateix. En suma, un relat semblant al que hem proclamat a l'evangeli sobre l'anunci angelical a Maria de la concepció de Jesús. Aquesta narració del Protoevangeli de sant Jaume testimonia que ja al segle II els cristians consideraven puríssims els orígens de Maria.

Vint segles després nosaltres som aquí, celebrant amb fidelitat aquesta consideració, una consideració de fe que no necessita cap anàlisi de l'ADN de Maria ni de la seva mare Anna per verificar la seva concepció immaculada. Perquè les nostres afirmacions no són deduccions científiques sinó que són deduccions de fe, que també tenen la seva lògica: Si Jesucrist, com a Fill de Déu, esdevingué igual a nosaltres però sense pecat, Maria també havia de gaudir d'aquesta immunitat extraordinària. Aquest paral·lelisme lògic també ens permet dir que així com Jesús patí temptacions durant la seva vida mortal i no caigué en elles, podem dir el mateix de Maria. En canvi, no podem dir el mateix de nosaltres, que no sols patim temptacions sinó que hi caiem en elles constantment. Per això demanem sempre en el Parenostre: "No permeteu que caiguem en la temptació". Per això li demanem constantment a Maria en l'Avemaria: "Pregueu per nosaltres, pecadors". Perquè nosaltres sí que som pecadors, i sí que caiem en la temptació.

dijous, 7 de desembre del 2017

La Roca eterna (Dijous 1 Advent)

"Confieu sempre en el Senyor, que és la roca eterna". Aquesta exhortació d'Isaïes a confiar incondicionalment presenta garanties consistents al qualificar Déu de "roca eterna". Que Déu tingui la solidesa d'una roca, i a més que no es deteriori mai, és una imatge visual impactant que subratlla de nou el geni literari del profeta. De fet, "roca eterna" només apareix mencionat aquí en tota la Bíblia hebrea. 

No obstant, trobarem sovint l'expressió en la primitiva literatura mística jueva per emfatitzar la immutabilitat, la solidesa i la infinitud divines. Per Nadal celebrarem que aquesta "Roca eterna" ha format una escletxa que ha esdevingut rostre i carn humana. Quelcom increïble!

dimecres, 6 de desembre del 2017

Guarint dignitats humanes (Dimecres I Advent)

"Vingué a trobar-lo molta gent que portava invàlids, esguerrats, cecs, sords-muts i molts altres tarats; els deixaven als seus peus, i ell els curava". Una escena semblant contemplem sovint baixant pel carrer Enric Granados, entre Rosselló i Provença, veient com persones tetraplègiques entren amb les seves cadires de rodes al local de les Llars de l'Amistat. Allí també es fan curacions que guareixen la dignitat.

Aquestes persones són una mostra latent de l'acumulació de tares físiques que pot tenir el nostre cos. Són limitacions que poden desdibuixar la dignitat humana, però que es redibuixa cada matí en aquest local amb activitats personalitzades. Si Jesús guaria alhora la malaltia física i la dignitat moral, les Llars de l'Amistat omplen mitja ampolla guarint la dignitat. Només resta omplir l'altra meitat. Missatge d'Advent!

dimarts, 5 de desembre del 2017

Convivència pacífica (Dimarts I Advent)

El profeta Isaïes és un inspiradíssim poeta. Ho apreciàvem escoltant l'evocació paradisíaca d'animals convivint en harmonia: llops i anyells, panteres i cabrits, vedell i lleó, óssa i vaca. Es tracta d'una imatge increïble, o per ser més clars, impossible; però la presència d'aquest rebrot del llinatge de David, amarat de l'Esperit del Senyor, farà possible l'impossible. Així de convençut estava el profeta, i ens ho descriu amb aquestes escenes captivadores.

Però no són poques les vegades que esdevenim llops, panteres, lleons i ósses que atemorim o mosseguem els altres. O a l'inrevés: esdevenim anyells, cabrits, vedells i vaques atemorits o mossegats pels altres. Però el Regne de Déu, segons Isaïes, s'ha de fer visible amb la nostra convivència pacífica.

diumenge, 3 de desembre del 2017

Maneres de vetllar (Diumenge I Advent)

Iniciem el temps d'Advent amb canvis litúrgics ben constatables: uns els apreciem amb la vista com la corona d'Advent que assenyala l'itinerari de les quatre setmanes; també hi ha el color dels ornaments litúrgics que sortosament són morats i no presenten cap sospita electoralista. Altres canvis els captem en la dinàmica de la celebració, com l'omissió del "Glòria" inicial per a proclamar-lo solemnement la nit de Nadal;  també ho apreciem en la tria de lectures que ens preparen pel doble adveniment de Jesucrist: en el pessebre i en el tron de la glòria.

En l'evangeli que hem escoltat Jesús exhortava als seus deixebles a vetllar i a estar atents. Són exhortacions que avui se'ns dirigeixen a nosaltres, els creients, si ens atenem al que deia sant Pau en la segona lectura: que esperem activament la manifestació de Jesucrist, que ens preparem pel dia de Jesucrist en la plenitud dels temps. Perquè en aquest temps litúrgic d'Advent tenim entremesclats l'inici i la plenitud de la nostra fe en Jesucrist. L'inici de la nostra fe és creure en la seva primera vinguda a la terra i que celebrarem per Nadal. La plenitud de la nostra fe és creure en la seva segona vinguda gloriosa i triomfal, per instaurar de manera definitiva el Regne de Déu. Aquest plantejament teològic i litúrgic de l'Advent el podem sintetitzar en dues paraules: Encarnació i Escatologia, o l'Avui i el Demà en majúscula, o el Present i el Futur en majúscula, dos moments que ens determinen una praxi molt concreta: que la fe en Jesucrist ens ha de servir per tocar de peus a terra, per encarnar-nos en les realitats que ens envolten, patint-les i compartint-les; també la fe en Jesucrist ens ha de servir per no perdre de vista l'horitzó celestial que tenim promès, un plus que ens permet treure llenya a tantes situacions que ens presenten com si fóssim a la fi dels temps.

És per aquest doble motiu (viure el Present i preparar el Futur) que hem de vetllar i estar atents com senyalava Jesús. Però no hem de vetllar de manera frenètica provocada per imminències de tota mena, ni tampoc vivint en un estat d'alerta permanent que acaba desgastant-nos i fent-nos abaixar la guàrdia i els ànims. Hem de vetllar a no deixar-nos desanimar per missatges convençuts que ens diuen que el que creiem és una il·lusió. Hem de vetllar que la recerca de seguretats i de tranquil·litat no difuminin la nostra esperança i ens instal·lin en la complaença. Hem de vetllar amb la mirada posada endavant, no posada enrere ni a un pam del nas, perquè ens quedarem sempre estancats i sense créixer. Hem de vetllar com a creients, amb la responsabilitat i amb la confiança que Déu és el nostre pare, que nosaltres som l'argila i que ell és el terrisser, i que tots som obra de les seves mans. Així ho proclamava en la primera lectura el profeta Isaïes, el profeta que descriu presents difícils i anuncia futurs captivadors.