Jesús no intimida ningú (Nadal 2017)

"Trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora" escoltàvem en l'evangeli de la missa del gall. "El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres la seva tenda" hem proclamat avui en l'evangeli de sant Joan.

Un any més, tenim el goig de celebrar religiosament el misteri de Nadal. Ens admirem de nou de les formes tan delicades que Déu utilitzà per fer-se visible al món: "un nen en bolquers, posat en una menjadora." Déu optava per mostrar-se a través de la tendresa commovedora d'un nadó; però això no aigualia la grandesa de l'esdeveniment sinó al contrari: Déu evidenciava la seva absoluta manca de por al fracàs; la seva confiança absoluta en la bona disposició dels humans; la seva convicció absoluta que la millor manera de crear lligams és deixar que l'altre respongui de manera alliberada. Déu desestimava els cops d'efecte i la intimidació per fer-se escoltar i per desplegar els seus plans. No en tenia cap necessitat, perquè  la seva acció no anava contra ningú sinó a favor de tots.

Amb Jesús de Natzaret, nascut de Josep i Maria a Betlem, Déu seguia l'estratègia de sempre per fer-se escoltar: utilitzant homes i dones transparents i receptius, persones amb capacitat d'esguardar les altures i alhora de tocar de peus a terra, creients disposats a no callar quan s'obliga a callar, o disposats a parlar quan domina el desconcert: parlem dels patriarques i les matriarques, dels jutges i les jutgesses, dels bons reis i dels profetes, que assenyalaven periòdicament el camí social i religiós del poble d'Israel. Es tracta de personatges ‒especialment els profetes‒ no exempts de rebuigs, de persecucions, d'empresonaments i d'exilis per part de les autoritats civils i religioses del moment.

Amb Jesús de Natzaret, Déu Pare seguia la mateixa tònica de revelació, però aquesta vegada afegint un plus determinant: es tractava d'enviar el Fill. Aquesta gran obra també la concretava sense intimidar ningú: sense atracar vaixells als ports de Cesarea i de Jaffa amb els seus exercits celestials, sense fer volar àngels estrepitosos a baixa altura, sense fer càrregues angelicals pels carrers de Betlem perquè els habitants no destorbessin el pas de Josep i Maria, sense empresonar els possibles rebels a l'esdeveniment, sense posar morrió al bou i a la mula del pessebre perquè no mosseguessin l'infant, sense amenaçar Josep i Maria de cuidar bé aquell nadó especial. Perquè la intimidació, tant si és ostentosa i prepotent com maquiavèl·lica i subtil, és l'arma del dominador per mantenir els altres atemorits i sota control. També és l'arma del dominat per defensar-se, però aquesta intimidació fa més riure que por. En canvi, Déu no té cap necessitat d'intimidar ningú. Per això se'ns revela extraordinàriament en forma d'infant: no vencent-nos sinó convencent-nos; no intimidant-nos sinó encoratjant-nos.

Amb aquesta delicadesa de formes, Déu desemmascara els qui intimiden de tantes maneres: amb amenaces i càstigs, amb represàlies i mà de ferro, amb usurpacions i destitucions, amb humiliacions  i menyspreus, amb boicots econòmics i controls exhaustius, promovent la confrontació i forçant silencis, buscant connivències de governants, monarques i prelats. Però encara que els intimidadors puguin ser els qui regeixen els destins del planeta,  els qui governen estats, els qui ocupen les portades dels diaris i dels telenotícies, els qui signen decrets, controlen butxaques i comanden exèrcits, l'infant de Betlem els posarà sempre en evidència; amb el seu somriure transparent els desautoritzarà moralment.

Els creients, que gràcies a Jesús de Natzaret no ens agrada combregar amb rodes de molí, no ens deixarem intimidar per forces humanes. Ens hi animava l'evangelista Joan: "La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la." També seguirem proclamant amb convicció i amb el suport dels àngels celestials: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor".