Jesucrist inaugura un camí nou i viu al cel (Ascensió 2022)

“Sereu batejats en l’Esperit Sant”. Ho deia Jesús Ressuscitat –en els Fets dels Apòstols– adreçant-se als deixebles abans de pujar a les altures. Aquest bateig en l’Esperit Sant el commemorarem diumenge vinent en la solemnitat de la Pentecosta, i esdevé la conseqüència directa de l’ascensió de Jesucrist al cel que commemorem avui: un esdeveniment està estretament unit a l’altre.

Però no hem d’imaginar-nos l’ascensió de Jesucrist com el viatge d’un coet que s'enlaira cel amunt, sinó com un recorregut triomfal que culmina en un tron celestial on ell és coronat. L’antífona del salm responsorial que hem repetit, identificant-se amb Jesucrist, ho descriu magníficament: “Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor”.

La carta als Hebreus descriu l’itinerari celestial de Jesucrist amb tons litúrgics: com l’entrada solemne al santuari del cel, on Déu està assegut com a rei de la glòria en el seu espai més íntim. La carta als Hebreus també explica que Jesucrist realitza una acció fonamental dins del lloc més sant del santuari: presentar la seva sang com expiació dels pecats una vegada per sempre. Per aquesta raó “ens obre un camí nou i viu” al cel, on ell ens espera com a “gran sacerdot a la casa de Déu”. Aquest llenguatge ambientat en la litúrgia jueva del Dia de l’Expiació o Yom Kippur, el podem explicar amb una imatge més senzilla: Jesucrist ens llença una corda des del cel per pujar amb ell, i nosaltres hem de fer-nos dignes d’agafar la corda, hem de lligar-nos ben fort a ella i deixar-nos enlairar per Jesucrist que ens ha precedit en aquest camí celestial.

És el que el final de l’evangeli de Lluc continuava explicant sobre Jesucrist: “Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap el cel”. Però l’evangeli també anunciava la vinguda de l’Esperit Sant: “Us enviaré el do que el Pare ha promès”. Per aquesta doble raó els deixebles “plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem”.

Aquesta alegria immensa dels deixebles també ha de ser la nostra: en primer lloc, creient que Jesucrist és a les altures vetllant per nosaltres i obrint-nos el camí d’ascens, que no és poca cosa; en segon lloc, gaudint del do de l’Esperit Sant que vam rebre el dia del nostre bateig i que renovem cada any durant la cinquantena pasqual, que culminarem la pròxima setmana amb la solemnitat de la Pentecosta.

“No em veureu, però poc després em tornareu a veure” (Dijous 6 Pasqua)

“D’aquí a poc ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure”, anunciava Jesús als seus deixebles en l’evangeli de sant Joan. Els deixebles repeteixen la frase demanant aclariments i Jesús la reitera per tercera vegada per anunciar la seva mort i resurrecció, que implica absència i presència, tristesa i alegria.

Aquest contrast de realitats doloroses i joioses esdevé una constant en les nostres vides, que el misteri de la mort i la resurrecció de Jesucrist ens estimula a viure-les amb fe: a patir el dolor amb serenor i esperança, a assaborir la joia amb humilitat i agraïment.

La rellevància de saludar com a germans (Diumenge 6 Pasqua)

“Els apòstols i els preveres saluden com a germans els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia”. Aquest és el magnífic encapçalament de la carta que els apòstols i preveres reunits a Jerusalem enviaven a les primeres fornades de cristians de matriu no jueva. Ho escoltàvem en la primera lectura dels Fets dels Apòstols. El motiu de la carta és la resolució d’un conflicte provocat per imposar els antics costums de la tradició jueva a aquells nous cristians. La decisió dels primers dirigents eclesials va ser de respectar les noves idiosincràsies i sobretot tractar de germans a aquells nous cristians, és a dir, confraternitzant amb ells. Els conflictes i les disputes eclesials, fins i tot els menyspreus i les persecucions han estat una constant en la història de l’Església; si ens succeeix això és perquè oblidem aquest encapçalament tan alliçonador de la carta que saluda i considera els altres creients com a germans: això neutralitza les ganes d’imposar les idiosincràsies particulars i evita de caure en autoritarismes. Aquest encapçalament de la carta que expliquen els Fets dels Apòstols esdevé una gran clau de resolució de conflictes interns al tractar els altres creients en Jesucrist com a germans ‒no com a enemics o com a rivals‒, malgrat la gran diferència de tarannà i de mentalitat que pugui haver entre nosaltres.

El fragment de l’Apocalipsi de la segona lectura respon fent un pas endavant als conflictes externs que sofrien les primitives comunitats cristianes: enmig de les persecucions de l’imperi romà, l’Apocalipsi encoratja els fidels a la resistència, fins i tot al martiri, anunciant i recreant una nova Jerusalem plena de la glòria de Déu i il·luminada per Jesucrist on la tradició jueva i l’Església naixent conviuran plegades. Presentar un futur victoriós i amarat de glòria esdevé un encoratjament a un present amarat de dificultats.

Per últim, el discurs teològic de Jesús en l’evangeli de Joan brilla com un far, exhortant a estimar-lo i explicant la seva estretíssima vinculació amb el Pare i l’Esperit Sant com a pal de paller teològic del cristià. Com a complement pràctic, Jesús assenyala: “Que s’asserenin els vostres cors. No us acovardiu”. Serenitat i gosadia són fruits directes de la vivència de fe que ens sostenen quan els conflictes interns i externs ens encerclen.

En el nom de Jesús (Divendres 5 Pasqua)

Entremig d'exhortacions a estimar-nos els uns als altres en l'evangeli de Joan, Jesús ho complementa amb aquesta frase: “El Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu”. Enllacem aquesta referència al nom de Jesús amb la memòria litúrgica d’avui: sant Bernardí de Siena, un home medieval i gran propagador de la devoció al nom de Jesús.

Podem contextualitzar aquesta devoció amb l’efervescent mística jueva que bategava amb força creativa per Europa en aquelles èpoques: la recitació del nom diví i la convicció que la seva invocació tenia poder transformador de la realitat formava part de corrents místics jueus de l'època, que presentaven el paral·lel cristològic del nom de Jesús en la tradició cristiana representada pel sant franciscà.

Quan es viuen èpoques difícils, com la nostra actual, la invocació del nom diví i del nom de Jesús sorgeix de manera espontània, però cal continuar amb aquesta invocació quan les coses també van bé.