NO HO TENIA PREVIST

Fa molts anys que em dedico a l’acolliment i a la formació dels qui volen iniciar-se en la nostra vida de fraternitat. Una de les coses que és interessant de veure és la reacció que tenen els pares quan els seus fills els diuen que tenen vocació religiosa. Les reaccions són curioses. Una vegada un em deia: “la meva mare, parlant amb una amiga seva li va dir:"el meu fill s’ha fet frare". I l'altra li va respondre: "millor això que no pas que s’hagi tirat a les drogues”. De fet, pocs pares pensen que el seu fill pugui ser religiós i fer-se frare. N’hi ha molts pocs. Això no entra dins dels plans d’uns pares. Per tant, avui dia, quan un jove diu: “Vull fer-me frare”, és una espècie de trencamentd’esquemes.La cosa queda realment estranya.

Hi ha tres reaccions dels pares que he conegut davant d'aquesta notícia. Recordo casos concrets. Una mare que des que el seu fill va trucar a la porta del convent, no va venir mai, mai, mai. De fet, va morir fa poc i cridava l’atenció que mai havia posat els peus al convent, ni tan sols a la celebració de la professió del seu fill, ni quan el van ordenar de diaca... Res.Es va negar en banda i punt. Hi ha d’altres pares, en canvi, que reaccionen d’una manera una mica més suau. Els sap greu però al cap del temps ho acaben incorporant al seu projecte. És allò que deia aquella dona sobre la droga: millor que es faci frare que no pas que es tiri a les drogues. Són pares que ho acaben incorporant. I encara hi ha un tercer cas, el dels que no simplement ho incorporen, sinó que ho fan amb alegria.

Aquesta és, justament, la manera com Déu intervé a les nostres vides. Ho fa tot incorporant el que nosaltres fem i decidim i alhora que ho transfigura. És la història entre Déu i Israel, paradigma de la nostra pròpia història. Déu va elegir, va cridar, un poble: el poble d’Israel. Déu tenia un projecte sobre aquest poble. Havia de ser un poble sacerdotal, una nació santa, instrument de salvació per a tota la humanitat. Però, moltes vegades, aquest poble va fer coses que Déu va haver d’acceptar, incorporar i fer “de tripas, corazón”, com es diu en castellà. Per exemple, Déu va haver d’empassar-se una cosa que no volia de cap manera: la monarquia. Quan al llibre de Samuel es diu que el poble volia un rei, el Senyor diu al profeta: “Fes-li cas. No et rebutgen a tu sinó que em rebutgen a mi”. Però, amb tot, Déu va acceptar allò, i no simplement ho va acceptar sinó que ho va incorporar al seu pla de salvació. Aquell rei que Déu no volia es va anar transformant, poc a poc, en la imatge del Messies.

Igual passa amb el Temple. David, que era el gran rei, volia construir un Temple. Però Déu li va dir: “No em construeixis cap temple. Jo no vull temples. Sempre he anat en una tenda pel desert i no vull temples”. Finalment, tant si com no, van fer el Temple. I què va fer Déu? Doncs ho va incorporar en el seu pla, en el seu projecte.El Temple va esdevenir lloc d’oració per a tots els pobles. Veiem un cop més com Déu va canviar els seus projectes. D’alguna manera, el poble li va marcar un camí a Déu, i Déu obeïa i ho transformava.

Això és el que passa amb Jesucrist. Jesucrist és la gran acceptació del que el poble demanava a Déu i, a la vegada, la gran transformació. Jesucrist és el Temple per excel·lència. En Ell resideix la presència de Déu: no en un Temple fet per mans d’homes, sinó en el Temple vivent, Jesucrist. Amb Ell, nosaltres, el seu cos, esdevenim el temple de Déu. Jesús, també serà el rei escollit, el Messies que durà a terme el projecte de Déu, d’una manera absolutament impensable pel poble d’Israel. La Llei mateixa quedarà totalment trabucada i encarnada d’una manera absolutament diversa en Jesús de Natzaret, que serà llum de les nacions i glòria d’Israel.

Quan hi ha llum, també es veu la brutícia, i molts no la volen, com diu sant Joan: “Va venir la llum al món i molts la van rebutjar i van preferir les tenebres”. Que sigui llum no vol dir que tothom la desitgi. Jesús va portar a terme tot el projecte de Déu.

La nostra vocació ha de ser co-vocació de Jesucrist, seguir en l’entrega total i absoluta aquest Déu que es manifesta.

A la presentació de Jesús infant al temple de Jerusalem, Simeó dirà a Maria: “Una espasa et traspassarà l’ànima i seran descoberts els sentiments amagats de molts cors.”Quan se segueix la pròpia vocació, és com una espasa que travessa l’ànima dels pares. Moltes vegades ens toca fer aquests paper i assumir i transformar, com fan els paresamb un projecte dels fills en què no comptaven. Però també la vocació travessa l'ànima del cridat. Si no ho fa, és a dir, si el projecte casa perfectament amb el que tu pensaves, vol dir que no és el que pensa Déu, no és el que Ell et proposa, no és vocació. La vocació és una crida profundíssima a trencar els teus projectes, a saber escoltar, a oferir-te absolutament a Aquell que totalment s’ofereix a tu. I això coincideix amb el que Jesús de Natzaret va fer, que es dóna totalment i ens obre el camí d’aquesta donació de nosaltres mateixos, on Déu ens surt a l’encontre, on Déu se'ns dóna, on Déu ens crida.

 

Homilia Festa de la Candelera
Fra Jacint Duran
02 de febrer de 2022