dilluns, 31 de desembre del 2018

EM VAN CONVIDAR


Fa anys em van convidar a menjar en un restaurant. Estàvem a la terrassa, durant el dinar em prou feines vam poder parlar ja que al costat hi havia una parella amb un nen petit que s’estava barallant. No se què passava, però cada vegada alçaven més la veu. De cop es van alçar i van marxar. Vaig sentir un descans, finalment podrem parlar, vaig pensar.  Al principi no em vaig adonar però aviat vaig veure que s’havien deixat al nen. Quan el nen no va veure als pares arrencà a plorar. Llavors ens vam alçar i un es quedà amb el nen i l’altre anà a veure si encara trobàvem els pares. Sortosament aparegué a la mare tota atabalada i quan va veure el nen plorava encara l’escridassà . El nen va marxar amb ella sanglotant.
Normalment això no passa, però en el fons moltes vegades capficats en els nostres problemes, o telèfons, oblidem als més petits o vulnerables de la família. Nens, certament, però també avis i malalts. Que passen a ser una complicació o un problema enlloc de ser el centre de la nostra atenció i cura. El centre i els creadors de la família.
De fet un nen perdut , sol en un espai estrany és l’expressió d’allò que som tots, sempre. Què fem aquí, on som, qui ens acompanya?.  Quina diferència entre aquell nen i l’infant Jesús. Ell estava a casa del seu Pare. Aquesta és la diferència entre un mon sense nord ni cohesió, on ens sentim estranys. I un món que viu Jesús com la casa del Pare. Una llar, un temple.
 Per i això és tant central a la nostra fe que el Senyor vingui, ens orienti i faci una família centrada en ell. Diem sovint que la família cristiana és com una església en petit, però també hauríem de dir que l’Església és una família, no en gran, sinó, també, en petit. És aquesta família on vivim com a fills de Déu, en comunió amb la gran família que veu Déu tal com és i per això és semblant a Ell.
 Jesús és com aquella mare que cerca al seu fill. Jesús és com el bon Pastor que cerca l’ovella perduda per valls i muntanyes exposant la vida. Donant la vida. Jesús és com Maria i Josep  que cerquen per carrers i places aquell que estimen.
Però també nosaltres hauríem de ser com Maria i Josep  que cerca a Jesús. No tranquil·lament com qui cerca una cosa que no li implica massa, sinó com Maria i Josep “Et buscàvem amb ànsia”. Tot depèn  d’ Ell, sense ell res pot ser. D’ ell ve tot, a ell s’encamina tot.
Nosaltres no hem de perdre Jesús preocupats per les nostres coses. Com aquella parella va perdre el fill. Com si hi pugues haver alguna cosa que fos aliena a ell. No podem perdre Jesús confiats que va amb els altres. Hem de cercar-lo amb ànsia. D’ ell depèn tot.
I hem de deixar que ell ens interrogui. Ens posi en qüestió com ho va fer als mestres de la llei al temple. Hem de saber-lo escoltar i quedar pensatius, i guardar els seus exemples i paraules en el nostre cor, com ho va fer Maria.
Ell és el qui construeix la família. Escoltant-lo, pregant. Que no passi com aquella parella que per no escoltar-lo s’oblidin del nen, o dels ancians o dels malalts. Que escoltant a Jesús sabem que són els seus escollits i els qui han de construir la família en els seus fonaments.
La família és el paradigma que Jesús va escollir per construir la seva comunitat, la humanitat. La gran família dels fills de Déu. Jesús no cercava usuaris de la seva ONG, ni soldats del seu exercit, ni adeptes, ni ciutadans de la seva ciutat utòpica. Volia fer fills de Déu, el Pare. El pare de la família  de Jesús, de l’Església. De la umanitat.
Per això hem de guardar els seus manaments, com diu sant Joan : “El seu manament és que és que creguem en el seu Fill Jesucrist i ens estimem els uns als altres com ens ho té manat”.

diumenge, 30 de desembre del 2018

Elogi bíblic de la família (Sagrada Família 2018)


Utilitzant el llenguatge cinematogràfic, diem que el temps d'Advent ha presentat primers plans de Joan Baptista i sobretot de Maria. Ells han acaparat l'atenció litúrgica d'aquestes quatre setmanes. El dia de Nadal el primer pla l'ocupava Jesús Infant. Avui, diumenge de la Sagrada Família, s'amplia la perspectiva i se'ns presenta un pla general de Jesús, Maria i Josep plegats, formant una família. Per això les lectures d'avui enalteixen els valors familiars: les relacions fructíferes entre esposos i les relacions respectuoses entre pares i fills. 

De la primera lectura, del llibre de Jesús fill de Sira, extraiem un missatge ben expressiu: tot el mal que haguem fet i tots els pecats que haguem comès queden expiats per la sol·licitud que haurem prodigat als nostres pares ancians. És un excel·lent intercanvi, que fent el que toca fer com a fills, hi ha un regal diví afegit.

Del salm responsorial apreciem que la lloança divina no es presenta com quelcom individual, sinó com un afer de dos: de l'espòs i de l'esposa. Sota els rols tradicionals de treball i de procreació hi ressona una bella música de fons: la compenetració mútua, el treball compartit, la pregària fidel, seguir plegats els camins del Senyor que és font de benedicció familiar. 

La segona lectura, de sant Pau als colossencs, exhorta a la convivència comunitària amb un seguit de consells humans que serveixen també per la convivència familiar: compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència; suportant-se quan calgui i perdonant-se quan sigui necessari, mostrant així una veritable estimació. Però sant Pau també presenta el suport espiritual fonamental per concretar aquests consells: Jesucrist, amb la seva paraula i la seva doctrina, esdevé el principal referent del nostre comportament comunitari i familiar. 

L'evangeli ens presentava l'episodi de Jesús preadolescent perdut al temple de Jerusalem. En el moment del retrobament, quan els pares expressen la seva ànsia, Jesús aprofita per reivindicar la seva personalitat, com tot adolescent. Però també deixa entreveure el seu futur camí de proximitat amb el Pare del cel. Sense negar estires i arronses com el del temple, Jesús apareix seguidament obedient als seus pares a Natzaret. Un retrat real de la seva vida familiar que s'assembla a la nostra: amb estires i arronses que sempre han format part de la nostra quotidianitat, i que ben gestionats, ens han ajudat a créixer i a madurar com a persones i com a famílies.  

divendres, 28 de desembre del 2018

Raquel plora i no vol ser consolada (Sants Innocents 2018)


"És Raquel que plora i no vol ser consolada", deia el fragment final de l'evangeli. El plor desconsolat de la matriarca Raquel per la seva descendència és colpidor. No podem més que fer silenci i acompanyar-la, evitant qualsevol consol, com ella mateixa demana. L'esdeveniment és tant punyent com l'ordre del faraó de llençar al riu Nil els nadons hebreus mascles. Una altra neteja ètnica de fills d'Israel. 

Els més febles sempre són les primeres víctimes dels afanys dels poderosos. Amb els més febles tothom sempre s'hi atreveix i sempre s'hi atrevirà. Jesús adult es posà entremig d'ells, expressament, i també s'hi van atrevir. Però aquesta és la lliçó divina de l'Encarnació que segueix costant-nos de pair: mostrar-se feble, al costat dels febles.

dimarts, 25 de desembre del 2018

El gran miracle del Nadal (Nadal del Senyor de 2018)


Fa molt poc rebia un correu electrònic d'una familiar jove. Em deia: "Recordes la meva amiga que no es quedava embarassada? Doncs després de quasi deu anys de matrimoni, de diverses fecundacions in-vitro, quan ja assumia de no tenir fills, s'ha quedat embarassada de forma natural." 

Podem imaginar-nos la gran alegria que ha produït aquest embaràs inesperat. Podríem argumentar que la natura fa el seu curs i que respon quan ella ho creu oportú. Però el correu d'aquesta familiar afegia un últim comentari. Deia: "És com un miracle". Aquesta frase conclusiva ho broda tot, i ens serveix per explicar el misteri de Nadal, que celebrem avui. 

Si l'embaràs inesperat d'aquesta dona es descriu "com un miracle", ¿com qualificarem l'embaràs de Maria i el naixement de Jesús? Doncs que es tracta d'un miracle extraordinari, del miracle més meravellós de la història de la humanitat. Déu gran s'ha fet petit en forma de nadó. Déu invisible s'ha fet visible en la carn humana de Jesús de Natzaret: un miracle i un misteri incomprensible, que no es tracta d'entendre, sinó d'admirar palplantats i bocabadats. 

Anomenem "gran miracle" el naixement de Jesús, perquè conté tres miracles simultanis. El primer és el d'una vida que neix: tot nou nat és un miracle que ens hauria d'emocionar i posar-nos pell de gallina. El segon miracle és que aquest nadó porta una etiqueta divina: la d'un Déu fet carn que es deixa tocar, que es deixa estimar, que es deixa amanyagar. El tercer miracle és el de la fe: el naixement d'aquest infant fa néixer dins nostre una vivència de fe que ens introdueix al món transcendent. Perquè ¿què seria de nosaltres sense la fe? Com caminaríem per la vida sense creure en Jesucrist? Gràcies a l'Infant de Betlem descobrim un itinerari de fe, seguim un camí de vida intensa que ens portarà algun dia a les altures: el lloc on es gestà el gran miracle del seu naixement terrenal. 

Alegrem-nos, doncs, de celebrar un any més el gran miracle del Nadal, tot i les dificultats que sovint ens envolten. Tenim ben viva la memòria dels darrers nadals celebrats amb una crisi econòmica galopant i generalitzada. L'any passat ja teníem mig govern català empresonat i exiliat. En el futur altres dificultats o esdeveniments socials, familiars o personals envoltaran la festa.

Però un Nadal amb tensions no deixa de ser Nadal. 
Un Nadal amb incerteses i preocupacions no deixa de ser Nadal.  
Perquè Nadal és deixar més forta la nostra petjada damunt la terra, admirant i seguint la petjada humana que deixà l'Infant que avui adorem al pessebre.

diumenge, 23 de desembre del 2018

Vinc a fer la vostra voluntat (Diumenge IV Advent)


"Vinc a fer la vostra voluntat". Hem escoltat la frase dues vegades en la carta als Hebreus. No és fàcil moure's enmig del llenguatge d'aquesta carta, però aquesta frase posada en boca del Jesús terrenal ho diu tot. Jesús vingué a fer la voluntat del Pare i no a complir amb "oblacions i sacrificis", "holocaustos i expiacions", expressions que també surten dues vegades i que es contraposen al "Vinc a fer la vostra voluntat". El missatge que podem assumir és clar: Jesús vingué per anar més enllà de complir prescripcions com fem tots. Ell es centrà en complir la voluntat del Pare. De fet, la nostra vida moderna també està envoltada de prescripcions de tota mena, i com més avancem i més ens sofistiquem, més en tenim: complim les prescripcions del metge, les de la feina, les de circulació, les de pagar impostos... Fins i tot aviat tindrem prescripcions per circular amb patinet. Però la carta als Hebreus insisteix que Jesús no vingué a complir prescripcions sinó a fer la voluntat de Déu. Tot és bo, però una cosa no té perquè coincidir amb l'altra. 

En el mateix calaix de complir la voluntat divina podem posar a Maria, que a l'evangeli d'avui "se n'anà decididament a la muntanya, a la província de Judà". Visitava Elisabet, la seva parenta embarassada, i al seu espòs Zacaries. L'escena s'esdevé a la muntanya, allí on costa arribar-hi, on fa pujada, lluny de la vall on es concentra la gent, on passen les coses, on hi ha la moguda. Elisabet li diu a Maria: "Feliç tu que has cregut!" però també ens ho podem aplicar: feliços nosaltres si creiem en Jesucrist, feliços nosaltres si complim la voluntat de Déu, com Maria. Ella, gràcies a la seva fe i a la seva confiança en les paraules de l'àngel, complí la voluntat de Déu, contravenint les prescripcions socials que l'assenyalaven amb el dit. 

El profeta Miquees, en la primera lectura, anuncia que Déu trencarà les prescripcions de protocol i de rellevància. El rei que ha de néixer i que ha de regir Israel no ho farà a la capital, ni a palau, ni aplaudit per la cort, sinó a Betlem, "petita per a figurar entre les famílies de Judà". La camperola i ramadera Betlem, un poble de mala mort, era l'origen humil del rei David. El mateix succeirà amb el rei messies que ocuparà el seu tron. Naixerà a Betlem i exercirà de pastor diví amb majestat, i no amb xiulets i amb gossos de tura. Cert que la voluntat de Déu és manifesta on ell vol, però sobretot ho fa en el que és petit, silenciós, discret i humil. 

El nostre Nadal actual està farcit de compromisos, obligacions i protocols de tota mena: familiars, laborals, amicals, benèfics, tradicionals, urbans, ecològics, morals, religiosos. Ningú no els qüestiona, però sí que ens podem preguntar si ens ajuden a complir la voluntat de Déu o ens ho dificulten. Amb Jesús i Maria sí que queda clar: complir la voluntat de Déu era el primer, la resta quedava en segon lloc.