"Vinc a fer la vostra voluntat". Hem escoltat la frase dues vegades en la carta als
Hebreus. No és fàcil moure's enmig del llenguatge d'aquesta carta, però aquesta
frase posada en boca del Jesús terrenal ho diu tot. Jesús vingué a fer la
voluntat del Pare i no a complir amb "oblacions i sacrificis", "holocaustos i
expiacions", expressions que també surten dues vegades i que es contraposen
al "Vinc a fer la vostra voluntat".
El missatge que podem assumir és clar: Jesús vingué per anar més enllà de complir
prescripcions com fem tots. Ell es centrà en complir la voluntat del Pare. De
fet, la nostra vida moderna també està envoltada de prescripcions de tota mena,
i com més avancem i més ens sofistiquem, més en tenim: complim les
prescripcions del metge, les de la feina, les de circulació, les de pagar impostos...
Fins i tot aviat tindrem prescripcions per circular amb patinet. Però la carta
als Hebreus insisteix que Jesús no vingué a complir prescripcions sinó a fer la
voluntat de Déu. Tot és bo, però una cosa no té perquè coincidir amb l'altra.
En el mateix calaix de
complir la voluntat divina podem posar a Maria, que a l'evangeli d'avui "se n'anà decididament a la muntanya, a la
província de Judà". Visitava Elisabet, la seva parenta embarassada, i al
seu espòs Zacaries. L'escena s'esdevé a la muntanya, allí on costa arribar-hi,
on fa pujada, lluny de la vall on es concentra la gent, on passen les coses, on
hi ha la moguda. Elisabet li diu a Maria: "Feliç tu que has cregut!" però també ens ho podem aplicar: feliços
nosaltres si creiem en Jesucrist, feliços nosaltres si complim la voluntat de
Déu, com Maria. Ella, gràcies a la seva fe i a la seva confiança en les
paraules de l'àngel, complí la voluntat de Déu, contravenint les prescripcions
socials que l'assenyalaven amb el dit.
El profeta Miquees, en la
primera lectura, anuncia que Déu trencarà les prescripcions de protocol i de rellevància.
El rei que ha de néixer i que ha de regir Israel no ho farà a la capital, ni a palau,
ni aplaudit per la cort, sinó a Betlem, "petita per a figurar entre les famílies de Judà". La camperola
i ramadera Betlem, un poble de mala mort, era l'origen humil del rei David. El
mateix succeirà amb el rei messies que ocuparà el seu tron. Naixerà a Betlem i exercirà
de pastor diví amb majestat, i no amb xiulets i amb gossos de tura. Cert que la
voluntat de Déu és manifesta on ell vol, però sobretot ho fa en el que és
petit, silenciós, discret i humil.
El nostre Nadal actual està farcit
de compromisos, obligacions i protocols de tota mena: familiars, laborals, amicals,
benèfics, tradicionals, urbans, ecològics, morals, religiosos. Ningú no els
qüestiona, però sí que ens podem preguntar si ens ajuden a complir la voluntat
de Déu o ens ho dificulten. Amb Jesús i Maria sí que queda clar: complir la
voluntat de Déu era el primer, la resta quedava en segon lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada