divendres, 24 d’abril del 2009

Estils de testimoniatge (Pasqua 3)

Vosaltres en sou testimonis” diu Jesús als seus deixebles respecte a l’anunci de la seva resurrecció. Però és ell mateix qui, prèviament, ha esdevingut el primer testimoni. Les repetides aparicions (manifestacions o encontres) amb els deixebles certifiquen, garantitzen i revelen que la seva resurrecció és verídica i tangible. Els relats d’aparició -que anirem escoltant durant la Pasqua- serveixen per afiançar i per capacitar als deixebles en el seu testimoniatge. En definitiva, Jesús dóna testimoni de la seva resurrecció i esperona als deixebles a fer el mateix.

El compromís de la primitiva església d’anunciar la resurrecció de Jesús queda solemnement concretat per Pere quan diu: “Nosaltres en som testimonis”. La comunitat ha passat de segona persona (“vosaltres”), a primera persona (“nosaltres”) i sempre en plural, perquè és comunitàriament quan la fe es qualifica.

Ser testimoni esdevé essencial pels creients: primer perquè participem de la dinàmica vivificadora que Crist Ressuscitat inicià amb els seus deixebles; segon perquè assumim la responsabilitat de transmetre la fe. Atenció però, que ser testimoni no és per guanyar adeptes, ni per fer proselitisme, ni per convèncer, ni per salvar a ningú. Ser testimoni és irradiar, és comunicar, és educar en la fe; és assumir el “Nosaltres en som testimonis” que Pere va dir decidídament fa vint i un segles.

Avui dia podem parlar de diferents estils de testimoniatge. Comencem pel testimoniatge avergonyit: és aquell que s’esdevé improvisadament en un ambient hostil, assetjat per les acusacions típiques: la riquesa del Vaticà, els capellans pederastes, el preservatiu i l’avortament. La defensa, la justificació o les excuses evidencien la inutilitat d’aquest intent. En aquests casos el testimoniatge és certament benintencionat però fora de context.

Hi ha també el testimoniatge combatiu que delimita clarament el terreny i es fa respectar sigui com sigui. Utilitza el llenguatge mediàtic de les banderes, els atacs excloents en els mitjans de comunicació, els actes multitudinaris, les campanyes publicitàries. Aquest testimoniatge també pot ser benintencionat, però esdevé groller.

Un tercer és el testimoniatge caducat: és aquell que s’inicià il.lusionadament en el postconcili, tancant l’etapa del nacional-catolicisme, en una societat de majoria creient. S’optava convençudament pels valors i els fets –una moral i una ètica-, bandejant qualsevol imposició, relativitzant la visibilització del fet religiós. Aquest testimoniatge és benintencionat, però actualment és ilús perquè la societat és molt diferent i mancadíssima de visibilitat i de vibració del sagrat.

Per últim citem el testimoniatge evangèlic, que és el més lògic i natural, però el més complicat: es tracta de començar pels qui ens envolten. Jesús Ressuscitat començà a manifestar-se als més propers..., evident, no? Cal irradiar, o comunicar o educar en la fe als qui formen el nostre entorn vital: família, amics, treball, fraternitat, comunitat. Dient això potser descobrim la sopa d’all. Però no és tan fàcil fer una bona i gustosa sopa d’all... i després animar a que la tastin...

dimecres, 22 d’abril del 2009

Vosaltres ja sou nets (Sant Jordi 09)

Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat”. Jesús ho diu als deixebles en el llarg discurs de comiat joànic. L’evangeli afirma que el missatge de Jesús neteja.

Poc abans d’aquests mots Jesús renta els peus als deixebles i els hi diu que estan nets. L’evangeli afirma que l’adhesió a Jesús neteja.

Per l’evangelista Joan el missatge de Jesús neteja, l’adhesió a Jesús neteja, i la creu de Jesús també neteja: així ho expressa quan explica que del seu costat brollà sang i aigua.

L’evangeli no parla de netedat física, ni de netedat moral, sinó de netedat espiritual, o si volem, de netedat mística. El baptisme expressa sagramentalment aquesta netedat mística: l’absoluta tranformació interior que el Ressuscitat desplega en la vida del cristià. Això ho expressem amb mots com neteja, purificació, rentament, renovació. Es tracta d’apropar-se i deixar-se fer.

Jesús Ressuscitat és una deu constant d’aigua vivificadora que xopa meravellosament l’entorn, aconseguint que les roses tinguin una fragància més captivadora, que els llibres tinguin més personalitat, que la llengua sigui més estimada, que el país sigui més lúcid, que la diada d’avui sigui més de Déu.

diumenge, 19 d’abril del 2009

No creients? (Pasqüetes 2009)

Un recurs periodístic habitual per explicar un succés inesperat i sorprenent és entrevistar als qui ho han presenciat: vianants, veïns, familiars. Més enllà d’explicar objectivament la notícia, el testimoniatge directe dels qui l’han viscuda apropa i realça l’esdeveniment.

Quelcom semblant s’esdevé amb la resurrecció. Els evangelis, més que detallar-nos objectivament la notícia, ens l’expliquen a través de testimonis, les versions dels quals no coincideixen perquè cadascú dóna la seva versió de l’esdeveniment, inesperat i sorprenent, de Jesús Ressuscitat. Els evangelis no pretenen una lògica explicativa, sinó reunir els diferents testimonis per fer creïble el que ha succeït.
En l’evangeli de Joan els deixebles donen testimoniatge a Tomàs -l’absent- dient-li: “Hem vist el Senyor”. La reacció de Tomàs, malgrat el qualifiquin d’incrèdul, és la d’un crèdul desitjós d’experimentar per ell mateix. “El vull veure amb els meus ulls” podria haver estat la seva resposta. Es tracta, en definitiva, d’un anhel lícit: el deixeble absent prefereix captar en la pròpia persona abans que saber les coses d’oïdes.

Tomàs no és el paradigma d’un no creient, d’un “a-creient”, com diu literalment el text grec. Malgrat una primera absència no es distancia dels altres deixebles, segueix amb ells. Per això, vuit dies més tard, també experimenta el Ressuscitat; per això expressa el seu testimoniatge en forma de confessió de fe: “Senyor meu i Déu meu”. Tomàs és capaç de rectificar, de canviar d’opinió i manifestar la seva fe.

Un “a-creient” (un no creient) és el qui, com Tomàs, està absent, està “out” dels esdeveniments, els ignora. Un no creient és també el qui, com Tomàs, qüestiona el testimoniatge creient: només li val el que individualment constati. Un no creient -i aquí es distancia de Tomàs- és el qui prescindeix de la comunitat i, per tant, perd possibilitats d’experimentar el Ressuscitat que, malgrat s’aparegui a personatges dispersos com els deixebles d’Emaús, acostuma a manifestar-se quan els deixebles estan reunits. Un no creient, a diferència de Tomàs, és el qui no voldrà, o no podrà, o no sabrà rectificar la seva posició. Un no creient és el qui no voldrà, o no podrà, o no sabrà fer una confessió de fe.

Malgrat que una societat laica com la nostra postuli, formalment i convençudament, el respecte per qualsevol opció religiosa i el respecte per cap opció religiosa, no obstant, es respira un ambient social, el que anomenavem “nacional-laicisme”, on les opcions religioses són qualificades “per se” d’inflexibles i dirigides. Sense negar els tics autoritaris d’alguns bisbes i el confessionalisme d’alguns grups cristians, ens atrevim a dir que potser hi ha més no creients inflexibles que creients inflexibles. Quan palpes una mica la no creença la trobes amarada de dogmatismes, de prejudicis, de convencionalismes socials, de lliçons apreses que, sense cap reflexió i amb quatre tòpics, rebaixen i giren l’esquena al testimoniatge creient. Intuïm que sota la declaració de “no creient” hi ha molts agnòstics esperant un sacceig de Déu.

Però malgrat les pors i les portes tancades d’uns, i les absències d’altres, Jesús Ressuscitat seguirà pacientment fent-se present enmig nostre i dient-nos a tots: “Pau a vosaltres”.

divendres, 17 d’abril del 2009

Personalitat religiosa (Cròniques sarrianenques 23)

Generalitzar tendeix a ser superficial però gosem fer-ho. El motiu és la nostra admiració de veure que, segons el poble i la zona del planeta, l’expressió religiosa assoleix una personalitat peculiarment i saborosament diferent.

Intentem humilment, a tall de primera aproximació, definir aquest tret distintiu i situar-lo en el mapamundi. Tant de bo rebem “comentaris” al respecte.

Europa Occidental es caracteritza per la creativitat teològica
Europa Oriental per la celebració litúrgica,
Àfrica del Nord per la religiositat natural
Àfrica del Sud per la religiositat festiva
Pròxim Orient per la creença convençuda,
Orient per l’espiritualitat i la mística,
Amèrica del Nord per la consideració a la religió
Amèrica Central i Amèrica del Sud per la devoció.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Ell s'ha posat a les nostres mans...

Els dissabtes acostumo a fer la missa amb els infants de catequesi, i normalment faig servir una pregària que hi ha al missal per a misses amb infants; una pregària que vol estar una mica més adaptada, amb un llenguatge més planer. En aquesta pregària, pensada per als infants, hi ha una frase que sovint m’impressiona. Diu així: Ell (és a dir, Jesús) s’ha entregat a les nostres mans, perquè us l’oferíssim com a sacrifici que ens porta cap a Vós. Pronuncio aquestes paraules el dissabte, envoltat de mainada, en l’ambient tranquil de la nostra eucaristia, i no ens adonem que està parlant ni més ni menys que del que va passar al Calvari. La pregària cristiana parla del Divendres Sant com d’un sacrifici, com si aquells que mataven Jesús, estiguessin fent una acció ritual, una pregària; com si els qui el clavaven a la creu fossin sacerdots que feien una ofrena. Sempre m’impacta profundament quan arribo a aquesta frase.
El que recordem el Divendres Sant, humanament, és una salvatjada. En la Passió de Jesús és com si allò pitjor, més mesquí, més roí de la persona humana s’hi hagués concentrat. Les burles dirigides a una persona que agonitza, els jocs entre Pilat i els sacerdots, la traïció, l’abandó, la set de sang de les masses i el joc brut dels ui les manipulen. En la Passió de Jesús, mirada amb ulls humans, és tota una lluita de poder. Els grans sacerdots volen treure’s de sobre aquesta persona que sembla que els pugui fer ombra. Pilat va marejant la perdiu, però quan els jueus proclamen que el seu rei és el Cèsar, quan reconeixen el seu poder, no té cap inconvenient a donr-los Jesús. Els soldats, acarnissant-se amb Jesús, s’afirmen, es fan els forts.
Anant una mica més a fons en aquesta lluita pel poder, la Passió de Jesús està dominada per la por. Tots els personatges que envolten Jesús tenen por. I és que el propi poder va acompanyat de la pròpia por. Una vida que es basa en el poder és una vida que té por, perquè sap que els altres estan desitjant això mateix, que hi ha molts candidats a desbancar-lo. Pilat té por d’uns jueus que no accepten els romans, tenen por els grans sacerdots, i ho reconeix implícitament el propi Caifàs quan diu: Val més que mori un sol home, que no pas que hagi de morir tot el poble. A la Passió de Jesús és com si s’haguessin concentrat tot un seguit d’actituds molt humanes, actituds que tots, en un moment o altre, trobem en la vida. En quin sentit tot això pot ser entès com un sacrifici, com una mena de pregària?
A mi em sembla que, mirant encara més a fons, aquest home tan poruc, aquest home que lluita per estar per damunt dels altres (que d’una manera o altra som tots), porta en el seu cor imprès el desig que fos d’una altra manera;.el desig que l’última paraula en aquest món fos l’estimació, que la generositat fos més forta que la mesquinesa, la pau més forta que la violència, la confiança a tots nivells més forta que la por. Però cerca la pau i la seguretat per camins impossibles, esgarriats... i acaba generant una enorme decepció.
El Divendres Sant Déu es posa a les nostres mans, a les mans de la humanitat i tots aquests que van intervenir a la Passió en nom de tots nosaltres, fan jo crec, la pregària més desesperada, com un desafiament a Déu, com si li diguessin: “Demostra’ns que la confiança es més forta que la por; digues que l’amor és més fort que l’odi; ensenya’ns que la humilitat és més forta que el poder! Però no ens ho diguis des de dalt de cel, que no et podríem creure. Ens ho has de dir aquí, en el cor de la desesperació i del sofriment on ens hem precipitat. Et clavarem a la Creu, t’insultarem, t’avergonyirem, abocarem damunt teu tota la nostra crueltat, perquè nosaltres som febles i necessitem que ens diguis que ens estimes, no sols quan som bons, sinó quan ens enfonsem en el fang; necessitem que ens perdonis des de la creu, des del cor del nostre mal, per poder-te creure.”
Els qui varen entregar Jesús a la mort no n’eren conscients, però estaven fent una pregària, estaven demanant desesperadament que allà, precisament, en el cor de les febleses i de les mesquineses humanes, Déu digués: L’amor és més fort que la mort; i ho demostrés amb la seva entrega. Si Déu no ens hagués dit això des de la Creu, quan diem que Déu ens estima, seria una paraula buida, no sabríem què significa, i quan ens trobem a l’Eucaristia, per a prendre el Cos de Jesús, trencar-lo i repartir-lo, seria un gest buit.
Precisament perquè aquest amor de Déu es va afirmar posant-se incondicionalment a les nostres mans, acceptant aquest profund desafiament, precisament per això s’ha fet creïble. I aleshores entenem aquesta pregària que he citat al començament. Entenem realment que Ell s’ha posat a les nostres mans perquè l’oferíssim, per obrir-nos un camí nou, per obrir-nos un camí d’amor, de confiança, d’humilitat, capaç d’obrir-se pas fins i tot en les foscors més grans, i per ensenyar-nos que aquest camí realment és capaç de portar-nos fins a Déu.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Felicitació de Pasqua


Pasqua al Montnegre: l'església

Avui hem entrat a l’església il.luminats per la resplandor del ciri pasqual i de les nostres candeles. Una entrada poc solemne, però immensament simbòlica. Si la benedicció del foc nou i l’encesa del ciri l’haguéssim fet al bell mig del cementiri hauria estat encertadíssim, perquè el simbolisme del ciri pasqual hauria estat, encara, més expressiu. La foscor i la mort queden esquinçades per la flama del ciri, una flama oscil.lant i apagadíssa, però portadora d’un missatge ressuscitador indescriptible.
Aquesta nit –amb el dia de demà- es clou el triduum pasqual. Hem passat del Dijous Sant a la rectoria al Divendres Sant al cementiri, per accedir amb poques passes a l’església, la imatge de la Pasqua. L’església és a tocar del cementiri, expressant intencionadament que la mort i la vida també van juntes. Però mentre el cementiri està expressivament delimitat i acotat per uns xiprers insinuadors de vida, l’església apareix oberta, sense topants, irradiant vida per tots costats, gaudint d’una posició que permet albirar, de forma privilegiada, les meravelles que l’envolten. El seu mirador i la plaça de pedra permeten una mirada ample i alliberada. El campanar ajuda a prendre encara més perspectiva per a mirar lluny, ben lluny...
El que diem de l’església ho podem aplicar, també, al Ressuscitat. La resurrecció de Jesús obre horitzons a l’existència humana que la mort pretén acotar. La resurrecció de Jesús permet gaudir, de forma privilegiada, les meravelles que ens ofereix la vida. La resurrecció de Jesús dóna una mirada ample i alliberadora al sentit de la nostra vida. La resurrecció de Jesús ajuda a tenir perspectiva de les coses i a saber mirar lluny, ben lluny... Per això, al celebrar la Pasqua, més que cloure el triduum pasqual, el que fem és obrir l’accés a les pasqües eternes. Obrim l’accés a una nova manera d’enfocar i de viure la nostra existència; és a dir, a viure la quotidianitat creient que la nostra vida no té fi; creient que ressuscitarem; creient que, malgrat el nostre cos es fongui amb la terra, el nostre esperit continuarà. No sabem com, però continuarà assaborint, aleshores plenament, les meravelles que Déu ha posat a l’abast de l’ésser humà.
La nostra església és d’una sobrietat amable, d’una austeritat acollidora, d’una senzilla elegància. És receptora, amb una dignitat acceptable, dels sagraments que en ella se celebren, sagraments que testimonien la presència del Ressuscitat enmig nostre. Una presència que no ens fa donar salts d’alegria, però que ens dóna alegria interior; una presència que no ens diu per on hem de caminar, però que ens guia interiorment; una presència que no ens ho respon tot, però que ens dóna respostes interiors; una presència que és latent en l’interior de tot ésser humà però que es fa patent en l’interior dels qui l’acullen i creuen en ell; una presència que, misteriosament i discretament, amara cada racó d’aquesta església; una presència, però, que no dissimula alguna esquerda que hi ha al sostre, ni tampoc salvaguarda del llamp que va caure aquest estiu al campanar.
La presència del Crist ressuscitat, en definitiva, anima i dinamitza l’Església, la gran assemblea de cristians d’Orient i Occident que, amb diferents ritus i amb diferents llengües i diferents calendaris expressen i celebren, solemnement, cada any per Pasqua, que el Senyor realment ha ressuscitat. Bona Pasqua!

divendres, 10 d’abril del 2009

ARENYS DE MAR: VIA CRUCIS DE LA RANGLERETA

Heus aquí l’home! (Jn 19, 5)
Divendres Sant, 10 d’abril de 2009

Any rere any, des que vaig arribar aquí per primer cop l’any 2003, m’ha impressionat molt seguir aquest Sant Crist de la Parròquia pels carrers d’Arenys tot fent el Via Crucis i veure’l també entrar en aquesta Església del convent, restant, com ara, al bell mig de l’altar, presidint aquests moments de reflexió i pregària.

Any rere any, també, d’alguna manera han anat ressonant en el meu interior aquelles paraules dites fa més de 2000 anys per un governador romà, Ponç Pilat, a una multitud enfervorida pel desig de venjança i la set de sang: HEUS AQUÍ L’HOME!

Però, què volia dir Pilat amb aquestes paraules? Què entenia la gent que cridava “crucifica, crucifica!”? Què entenem nosaltres, l’Església, amb aquestes paraules?

HEUS AQUÍ L’HOME. Què volia dir Pilat? No hi érem allà, sols podem intuir-ho, però és lícit fer-nos la pregunta. Pilat té davant seu un home que li fa nosa. Potser ja està acostumat a aquesta mena d’aldarulls quan se li acumula tanta gent a Jerusalem, com cada any, amb motiu de la Pasqua. Per a Pilat, Jesús és un home més, fins i tot quan els qui el duen per a jutjar-lo el presenten com a rei. Però aquell presoner, contràriament a tants d’altres que ha tingut davant, no es defèn. Què li demanen? Que sigui executat? Si això encara el farà més amic del Cèsar... perquè no? Un problema menys. Una nosa menys. Heus aquí l’home són unes paraules que sonen a desfer-nos dels problemes que no tenim ganes d’afrontar, que ens demanen un posicionament, una responsabilitat, davant del proïsme que volem despatxar amb preses perquè ens entreté de coses més importants a fer. Fins a quin punt som Pilat?

HEUS AQUÍ L’HOME. Què entenien amb aquestes paraules sacerdots i mestres de la Llei? Aquella gentada arrossegada, manipulada, en un moment de paroxisme? Jesús també els feia nosa, és evident. Qüestionava el Temple, la Llei, una Tradició, tot allò que implicava un sistema de coses ben travat, inamovible, còmode. Un sistema que deixava clar quins eren els bons i els dolents. Jesús els fa nosa. Cal treure’l del davant. Heus aquí l’home són unes paraules que apareixen com un dit acusador que fa evidents els nostres egoismes, les nostres mesquineses. Fins a quin punt som el sacerdot, el fariseu, la torba cridanera?

HEUS AQUÍ L’HOME. Què signifiquen per a l’Església, per a nosaltres creients, aquestes paraules? Són, primer de tot, confessió de fe, reconeixement del profund misteri de l’Encarnació: Déu s’ha fet home, home de veritat, sense enganyifes ni aparences. I aquest home mor com un innocent, com un fracassat, com un maleït. Però també són, des de la fe, paraules de reconeixement, d’un profunda intuïció: Jesús és l’home (l’ésser humà) en majúscules. Ell ha realitzat, ha fet tangible, l’home en la seva plenitud: Aquell que privilegia les persones per damunt de les coses, Aquell capaç de cercar el perdut, Aquell capaç de donar la vida pels amics i pels enemics, desinteressadament, sense cercar res a canvi, perquè estima de veritat. L’home, podríem dir, com Déu mana. Heus aquí l’home esdevenen, aleshores, unes paraules que són també un repte per a cadascú de nosaltres: és cert que nosaltres no arribem, que ens quedem sempre curts en el ser plenament homes i dones. Cerquem, doncs, Jesús, acollim el seu amor, emmirallem-nos en Ell i ens anirem semblant a Ell, potser arribarà el dia en què serà Déu qui ens dirà a cadascú de nosaltres: Heus aquí l’home!, perquè transparentarem plenament el seu Fill.

dijous, 9 d’abril del 2009

ADAM, ON ETS?

Diumenge matí. Son les 9:50 hores. Silenci en l’oratori del convent. De fons comencen a sentir-se, un xic llunyanes, però nítides, les campanes de la parròquia. Sonen com cridant-me l’atenció a quelcom que em transcendeix. De sobte, una pregunta irromp en la meva ment: Adam, on ets? (Gn 3, 9).

Intueixo (no em demaneu el perquè, així són les intuïcions: gratuïtes, donades), que no és una pregunta qualsevol. És la pregunta de tot el temps de Quaresma. La pregunta de Déu per a mi ara i aquí, per a tothom que vulgui també deixar-se interpel·lar.

Intueixo altre cop que no és l’interrogatori d’un Inquisidor, ni el d’un guarda jurat que pesca l’infractor sense temps de reaccionar. No em sona tampoc al crit de desesper i d’angoixa del qui busca i res no troba, perquè aquell qui buscava resta perdut irremissiblement, ja no hi és.

Intueixo una veu càlida i tendre. La veu de Déu. El Déu Pare-Mare que em cerca perquè m’estima. No cerca un culpable, cerca algú que ha perdut el camí i no sap on anar, a qui adreçar-se.

És també la pregunta que em re-situa allà on hi sóc, allà on m’hi trobo no físicament, sinó existencialment. On sóc? Què faig? Quines són les meves opcions fonamentals? Per a què visc i per a què lluito? Què em fa feliç de veritat i què només m’està entretenint buidant-me de mica en mica i fent-me perdre el temps? I tantes altres preguntes serioses que em puc fer... que em cal fer...

Adam, on ets? Pregunta de Quaresma que apunta a la Pasqua. Aquesta Pasqua que em descobreix també Déu avançant-se a les meves preguntes i a les meves respostes. Com el Déu de la icona de la resurrecció: Jesús agafant per la mà i tivant, per alliberar del país dels morts, Adam i Eva.

Intueixo que Ell també m’atansa la seva mà per fer-me sortir de les meves pors, de les meves buidors, de les meves morts... A la Pasqua, ara ho veig clar, Déu torna a apostar per mi, per tots nosaltres. A la Pasqua, descobreixo que és Déu qui torna a creure en mi!!!!

dilluns, 6 d’abril del 2009

Divendres Sant al Montnegre: el cementiri

La rectoria ens servia, ahir, per a ambientar el Dijous Sant. Avui, tarda de Divendres Sant, deixem la rectoria i pugem uns quants graons de pedra, exàctament onze, per a trobar, a la dreta, el cementiri. No acostumem a entrar-hi, malgrat que la reixa pintada de blanc -amb alguns tocs de rovell- estigui sempre oberta. Entrar en un cementiri ens produeix un sentiment de respecte, d’incomoditat existencial que pot arribar, fins i tot, al neguit. No obstant, el cementiri de Sant Martí gaudeix d’una agradable i espontània naturalitat, no imposa ni fa basarda. És el típic cementiri de parròquia de muntanya, on els morts són enterrats a terra o en nitxols senzills, sempre a tocar de l’església. Els morts, a muntanya, esdevenen pròxims.

El cementiri aglutina tot el que s’esdevé el Divendres Sant: la passió, la crucifixió, la mort, el davallament, i l’enterrament. El cementiri representa la cloenda del dia. Però el més colpidor de Jesús no és el fet que morís -com a ésser humà tard o d’hora ho havia de fer-, sinó la forma en què va morir. Per què -ens preguntem- Jesús no va morir de vell, tranquil.lament al seu llit, després d’una existència plena de sentit i dedicada a parlar i a actuar en nom de Déu? Per què havia de morir de forma violenta i ignominiosa?

Aquest és l’interrogant que saccejà els deixebles de Jesús. Aquest és l’interrogant que continua, encara, saccejant-nos a nosaltres. Els deixebles de Jesús, coneixedors de la Torà i els Profetes, van identificar la passió i la mort de Jesús amb el quart càntic del servent sofrent de Jahvè, que escoltàvem com a primera lectura. Isaïes, visualitzant la imatge dels sacrificis d’expiació, parla d’un sofriment expiatori que aconsegueix transformar-ho tot plenament. Els evangelistes i el mateix sant Pau, identificats, com Isaïes, amb el culte sacrificial del temple, van valorar la mort de Jesús com un sacrifici perfecte que, com deia la carta als Hebreus, ens obre un accés directe al cel. L’evangeli de Joan associa a Jesús crucificat amb el sacrifici de l’anyell pasqual.

La mentalitat del Nou Testament, acostumada als sacrificis d’animals com a mitjà per a expressar la seva religiositat, veu la mort de Jesús com una mort substitutòria: enlloc d’un animal és el mateix Jesús que assumeix tot allò el que és negatiu i ho presenta a Déu perquè ho transformi. Aquestes interpretacions a nosaltres ens queden llunyanes, i potser hagués estat més entenedor considerar a Jesús – a l’estil dels relats grecs i romans- com un heroi que dóna la vida pel seu poble i els seus amics; o més condicionats pel judaisme, donar-hi un to més religiós considerant-lo un màrtir, a l’estil dels antics macabeus.

Però el Nou Testament no fa rebaixes. Jesús és més que un heroi i més que un màrtir, i molt més que un fanàtic religiós que s’autoimmola. Jesús és el Fill de Déu. Per això la seva mort té més sentit que una mort qualsevol. Per això la seva mort és més alliberadora, més redemptora, més purificadora i més salvadora que la mort d’un animal sacrificat, d’un heroi o d’un màrtir. Jesús no és un exemple de com morir, sinó de com donar sentit religiós a la mort. La mort, viscuda des de la fe, esdevé font de vida..., com els xiprers que envolten el cementiri que, amarats de vida, creixen inexorablement i silenciosament, talment com un anunci que la mort està intrínsecament envoltada de vida.

Dijous Sant al Montnegre: la rectoria

Entrant al recinte de la parròquia de sant Martí ens trobem, passada la porta petita, amb el rètol, sovint tombat cap a l’esquerra, que diu: “Lloc destinat a la pregària, respecteu-lo”. Un indicador que ens avisa que aquest espai té quelcom peculiar i que mereix, a l’endinsar-nos-hi, un capteniment diferent. Si un li fa cas al rètol, el petit passeig d’arbres es converteix en un atri natural, on els troncs fan de columnes i les branques d’arcades. Aquesta entrada al recinte de la parròquia ens pot servir com una imatge de l’entrada al triduum pasqual que avui iniciem. A l’endinsar-nos-hi, ho fem amb la consigna del rètol: són dies destinats a la pregària i mereixedors de respecte. Per això hi entrem amb una actitud reverent i receptiva.

Ambientats, doncs, amb el rètol i acollits, a continuació, per l’escrit de la llosa “Benvinguts a Sant Martí del Montnegre. Pau a vosaltres, amics” arribem, després de l’atri natural, als tres espais que ens ajudaran, successivament, a endinsar-nos en cadascun dels tres dies sants. El primer espai és la rectoria, lloc de recer, de convivència, de sojorn, de refrigeri i de contemplació. En ella hi sobresurt, indefectiblement, el seu menjador, l’espai central de la casa. En el menjador es troba la peça més solemne del mobiliari de la casa: la gran taula de fusta. Una taula solemne per a solemnitzar els àpats, per a convertir-los en quelcom més que un moment de necessària nutrició. Al voltant d’aquesta taula recordem i celebrem, servim i som servits, parlem i riem, escoltem i contemplem, convivim i compartim, reflexionem i contrastem, assaborim els aliments amb una tranquil.litat i una naturalitat anormals. En definitiva, la taula del menjador convida a entaular-se. I entaular-se significa entrar en la taula, fer-la teva, fer-la nostra; significa convertir-la en un moment intens, dens i especial.

Dijous Sant és, també, entaular-se, però amb Jesús i els seus deixebles. Dijous Sant és fer-nos nostra la taula de l’Última Cena. Tot el que cada diumenge celebrem a l’eucaristia, avui ho repetim, però sense presses, mentalment concentrats, espiritualment vibrants, físicament atents, assaborint i donant relleu, vibració i densitat als detalls que la celebració ens regala.

Ben entaulats –que vol dir ben integrats- constatem, com ens deia la primera lectura, que l’eucaristia neix enmig d’una taula, la taula de la Pasqua jueva, el memorial perpetu de l’alliberament d’Egipte, la festa de les festes del judaisme. És, enmig d’aquesta festa, que neix la nostra. És, celebrant l’alliberament del seu poble, que Jesús proposa l’alliberament de tots els pobles i de tots els éssers humans. Per això l’eucaristia esdevé, com la Pasqua jueva, la festa del memorial d’un alliberament diví, d’una intervenció divina definitiva. També avui és el millor moment de recordar i de valorar les arrels i els lligams amb un poble, el jueu, que ens ha fet de matriu. Seient a la taula de la Pasqua jueva ens entaularem millor a la taula de la Pasqua cristiana, la taula eucarística.

La taula de l’eucaristia és, com ens deia Sant Pau, anunciar la mort del Senyor fins que ell torni; per això l’eucaristia esdevé la festa de la fidelitat al present i la festa de l’esperança en el futur. La taula de l’eucaristia és, seguint l’evangeli, moment de servir i de ser servit, de rentar els peus i de deixar-se’ls rentar. Per això l’eucaristia és la festa del servei i de la confraternització, la festa de la comunió i de la reconciliació.

Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, fem una festeta. Avui, Dijous Sant, celebrem “la Festa” en majúscules. Per Pasqua celebrarem “la festa de les festes”. Quan Jesús torni, celebrarem la festassa.

Judes (Dimarts Sant)

Us dic amb tota veritat que un de vosaltres em trairà”. Literàriament parlant, l'anunci de la traïció de Judes dóna al relat de la passió un dramatisme intensíssim. Des de la psicologia, l’acció de Judes provindria de la frustració. La sociologia senyalaria la pressió política i social del moment. Una lectura filosòfica diria que la maldat de Judes evidencia la bondat i la justícia de Jesús. Teològicament parlant, i especialment segons la teologia de l’evangeli de Joan, Judes posa de relleu que la maldat humana no pot trencar els designis divins.

L’evangelista Joan ho expressa en els dos versets potser més reiteratius de tot el Nou Testament, on el verb glorificar apareix cinc vegades : “Quan Judes va ser fora, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat”.

Aquest entrebancallengua manifesta que la traïció de Judes és el detonant del procés de glorificació de Jesús, que culminarà en la creu. Simultàniament a la passió, Déu anirà teixint la seva acció transformadora. Sense alterar els esdeveniments, Déu els omplirà dels seus designis salvadors; i cap acció humana no els podrà mai capgirar.

Comiat (Dilluns Sant)

Sis dies abans de la Pasqua, Jesús anà a Bet-Hània”. Seguint l’itinerari de l’evangeli de Joan, Jesús anà a Betània provinent d’Efraïm, l’actual Taybeh. La distància entre les dues localitats és poca, però Betània és a tres quilòmetres de Jerusalem, amagada rera la muntanya de les Oliveres, camí de Jericó.

El crescendo dramàtic de l’evangeli és evident. Jesús passa, del recés-convivència d’Efraïm, a un lloc de pas com Betània, en la zona que anomenariem “àrea metropolitana” de Jerusalem. El tercer moment serà participar decidídament del bullici jerosolimità de les festes de Pasqua. L’estada a Betània fa els seus efectes: “Molta gent dels jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi”.

Maria, la més aturada de les dues germanes, però potser la més lúcida i intuïtiva, ungeix a Jesús pre-mortem. Maria li dedica un comiat públic exquisit: amb una tendresa colpidora, amb una finíssima delicadesa i amb un gest discret i punyent li diu adéu. Jesús és l’únic capaç de captar-ho: “Deixeu-la estar. Si de cas que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar”.

Que nosaltres, com Maria, sapiguem ungir amb el perfum de l’afecte i de la delicadesa els qui, per proximitat, acompanyem a morir.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Déu, un amor etern (Diumenge de Rams)

Fa uns dies visitavem un capellà, antic professor nostre, a l’hospital. Un inspirat teòleg i també un inspirat pintor; una barreja original i suggerent. La conversa, després d’explicar breument el seu procés hospitalari, passà directament al terreny religiós. M’explicà la seva teoria: “Per a mi, el Big Bang és una explosió d’amor etern que ho omple tot. Nosaltres, a aquest amor etern li diem Déu”.
Es tracta d’una proposta de teologia cristiana amarada d’intuïció artística, digne de ser meditada i assaborida: Déu és amor etern. Afirmant això impregnem de positivitat i de confiança tota la creació i tota l’existència. Tot esdevé meravellosament embolcallat per l’abraçada maternal i paternal de Déu que ho aplega tot, que ho assumeix tot, que ho purifica tot, que ho consola tot. Fins i tot la partícula més petita d’un àtom queda impregnada d’amor diví. Aleshores la realitat present i el destí futur de l’ésser humà resten serenament asseguts a la falda eterna de Déu.

Una visió semblant de l’existència i de Déu seria la del profeta Isaïes. Amb els cants del Servent Sofrent expressa la seva incondicionalitat vers Déu malgrat els assots, escarnis, ofenses i escopinades: “És Déu qui m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit”. El Servent de Jahvè descrit per Isaïes no és un heroi agosarat i valent: és un creient confiat en l’amor etern de Déu.

Sant Pau expressa el mateix quan explica qui és Jesús als cristians de Filips: Jesús, el fruit directíssim de l’amor etern de Déu “s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Per Pau, Jesús no és un enviat celestial, obedient i decidit, que ve a la terra a complir una missió especial. Per ell, Jesús és una encarnació única i irrepetible de l’amor diví. Per Pau, malgrat el poder de la malvestat humana, Déu és qui sempre diu la darrera paraula: una paraula d’amor etern.

El relat de la passió finalitzava així: “Maria Magdalena i Maria de Josep miraven on l’enterraven”. La mirada perplexa, desconcertada i abatuda d’aquelles dones no és, però, una mirada de resignació: és una mirada que resta oberta a l’inesperat. Les dones no es conformen a creure que tancant el sepulcre amb una gran pedra tot s’ha acabat. Per elles no es tracta d’un punt i final, sinó de punts suspensius... Com el Servent Sofrent i com Sant Pau elles creuen que la realitat humana, per dura i difícil que sigui, resta amarada, suaument i misteriosament, per l’amor etern de Déu.

Diumenge de Rams, també anomenat Diumenge de Passió. Celebrem una derrota que es convertirà en triomf. Celebrem que la niciesa humana no té la darrera paraula. Celebrem que l’amor etern de Déu és invencible. Ho concretem en Jesús de Natzaret. Ho podem experimentar, i de fet ho experimentem, en les nostres vides.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Aplegar els dispersos (Dissabte 5 Quaresma)

Oi que no vindrà a la festa?”. La frase final de l’evangeli té un intencionat to d’intriga que demà mateix quedarà esvaïda: I tant que vindrà! I de quina manera!

Jesús, com explica l’evangeli, és a Efraïm, l’actual Taybeh, a poques hores a peu de Jerusalem: “Se n’anà a una regió vora el desert, al poble d’Efraïm i s’hi estava amb els seus deixebles”. Es tracta d’un paratge arraconat i solitari. Les plantacions d’oliveres són, avui dia, les úniques companyes de la població. A l’est, comença el desert que davalla fins a prop de Jericó. Un indret prou proper de Jerusalem però prou amagat per preparar-se pel que ha de venir.

Li són dies previs de contemplació, de pregària i també de convivència amb els deixebles. S’acosta l’hora de la veritat, el moment que ja no tindrà aturador. La cadena de conxorxes determina que Jesús sigui el boc expiatori del poble. Però ell no posa fronteres ni límits al sentit de la seva mort: “De fet, Jesús havia de morir pel seu poble i també per aplegar tots junts els fills de Déu dispersos”.

Els dispersos, els desorientats, els despistats, els badocs, els porucs, els insegurs... som coratjosament aplegats per ell. Qui sinó, es preocuparia de nosaltres?

divendres, 3 d’abril del 2009

Primavera al bosc (Des del Montnegre 6)

La pluja d’aquests dies ha llevat la polseguera dels camins. La serralada continua igual de riallera que la passada tardor. El batec primaveral se sent i es veu. Els ocells han perdut la timidesa hivernal i s’esplaien animosos, talment com una coral contemporània d’aus.

La base dels roures està plena d’aglans caiguts i les fulles, petites, ja omplen les seves branques. Els cirerers florits, crescuts lliures enmig del bosc i que assoleixen alçades considerables, contrasten espectaculars enmig del to enfosquit de les alzines i de les sureres. Els llorers creixen imparables i, els qui estan a solell, tenen les puntes floridíssimes.

Els marges dels camins formen llargs xaragalls on, molt delicadament, llisca l’aigua de la pluja. També hi ha bassals en les concavitats de terreny argilós, tenyint l’aigua embassada d’un to fangós. La molsa, arrapada a les roques, malgrat el seu enganyós verd pàlid, destil.la vida i té un tacte amable i esponjós.

La font de sant Martí, amb un rètol indicador recent, segueix rajant ufanosa per la canella i sobreïx desenfadada per la porta de la mina. La molsa que hi ha al peu del doll s’aixeca, curiosament, presumida i eixerida. Les fulles caigudes que cobreixen el camí d’accés ja no cruxeixen sota els peus com feien a la tardor; humides i tendres semblen ignorar que la primavera ha arribat.