dilluns, 6 d’abril de 2009

Dijous Sant al Montnegre: la rectoria

Entrant al recinte de la parròquia de sant Martí ens trobem, passada la porta petita, amb el rètol, sovint tombat cap a l’esquerra, que diu: “Lloc destinat a la pregària, respecteu-lo”. Un indicador que ens avisa que aquest espai té quelcom peculiar i que mereix, a l’endinsar-nos-hi, un capteniment diferent. Si un li fa cas al rètol, el petit passeig d’arbres es converteix en un atri natural, on els troncs fan de columnes i les branques d’arcades. Aquesta entrada al recinte de la parròquia ens pot servir com una imatge de l’entrada al triduum pasqual que avui iniciem. A l’endinsar-nos-hi, ho fem amb la consigna del rètol: són dies destinats a la pregària i mereixedors de respecte. Per això hi entrem amb una actitud reverent i receptiva.

Ambientats, doncs, amb el rètol i acollits, a continuació, per l’escrit de la llosa “Benvinguts a Sant Martí del Montnegre. Pau a vosaltres, amics” arribem, després de l’atri natural, als tres espais que ens ajudaran, successivament, a endinsar-nos en cadascun dels tres dies sants. El primer espai és la rectoria, lloc de recer, de convivència, de sojorn, de refrigeri i de contemplació. En ella hi sobresurt, indefectiblement, el seu menjador, l’espai central de la casa. En el menjador es troba la peça més solemne del mobiliari de la casa: la gran taula de fusta. Una taula solemne per a solemnitzar els àpats, per a convertir-los en quelcom més que un moment de necessària nutrició. Al voltant d’aquesta taula recordem i celebrem, servim i som servits, parlem i riem, escoltem i contemplem, convivim i compartim, reflexionem i contrastem, assaborim els aliments amb una tranquil.litat i una naturalitat anormals. En definitiva, la taula del menjador convida a entaular-se. I entaular-se significa entrar en la taula, fer-la teva, fer-la nostra; significa convertir-la en un moment intens, dens i especial.

Dijous Sant és, també, entaular-se, però amb Jesús i els seus deixebles. Dijous Sant és fer-nos nostra la taula de l’Última Cena. Tot el que cada diumenge celebrem a l’eucaristia, avui ho repetim, però sense presses, mentalment concentrats, espiritualment vibrants, físicament atents, assaborint i donant relleu, vibració i densitat als detalls que la celebració ens regala.

Ben entaulats –que vol dir ben integrats- constatem, com ens deia la primera lectura, que l’eucaristia neix enmig d’una taula, la taula de la Pasqua jueva, el memorial perpetu de l’alliberament d’Egipte, la festa de les festes del judaisme. És, enmig d’aquesta festa, que neix la nostra. És, celebrant l’alliberament del seu poble, que Jesús proposa l’alliberament de tots els pobles i de tots els éssers humans. Per això l’eucaristia esdevé, com la Pasqua jueva, la festa del memorial d’un alliberament diví, d’una intervenció divina definitiva. També avui és el millor moment de recordar i de valorar les arrels i els lligams amb un poble, el jueu, que ens ha fet de matriu. Seient a la taula de la Pasqua jueva ens entaularem millor a la taula de la Pasqua cristiana, la taula eucarística.

La taula de l’eucaristia és, com ens deia Sant Pau, anunciar la mort del Senyor fins que ell torni; per això l’eucaristia esdevé la festa de la fidelitat al present i la festa de l’esperança en el futur. La taula de l’eucaristia és, seguint l’evangeli, moment de servir i de ser servit, de rentar els peus i de deixar-se’ls rentar. Per això l’eucaristia és la festa del servei i de la confraternització, la festa de la comunió i de la reconciliació.

Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, fem una festeta. Avui, Dijous Sant, celebrem “la Festa” en majúscules. Per Pasqua celebrarem “la festa de les festes”. Quan Jesús torni, celebrarem la festassa.