dilluns, 6 d’abril de 2009

Divendres Sant al Montnegre: el cementiri

La rectoria ens servia, ahir, per a ambientar el Dijous Sant. Avui, tarda de Divendres Sant, deixem la rectoria i pugem uns quants graons de pedra, exàctament onze, per a trobar, a la dreta, el cementiri. No acostumem a entrar-hi, malgrat que la reixa pintada de blanc -amb alguns tocs de rovell- estigui sempre oberta. Entrar en un cementiri ens produeix un sentiment de respecte, d’incomoditat existencial que pot arribar, fins i tot, al neguit. No obstant, el cementiri de Sant Martí gaudeix d’una agradable i espontània naturalitat, no imposa ni fa basarda. És el típic cementiri de parròquia de muntanya, on els morts són enterrats a terra o en nitxols senzills, sempre a tocar de l’església. Els morts, a muntanya, esdevenen pròxims.

El cementiri aglutina tot el que s’esdevé el Divendres Sant: la passió, la crucifixió, la mort, el davallament, i l’enterrament. El cementiri representa la cloenda del dia. Però el més colpidor de Jesús no és el fet que morís -com a ésser humà tard o d’hora ho havia de fer-, sinó la forma en què va morir. Per què -ens preguntem- Jesús no va morir de vell, tranquil.lament al seu llit, després d’una existència plena de sentit i dedicada a parlar i a actuar en nom de Déu? Per què havia de morir de forma violenta i ignominiosa?

Aquest és l’interrogant que saccejà els deixebles de Jesús. Aquest és l’interrogant que continua, encara, saccejant-nos a nosaltres. Els deixebles de Jesús, coneixedors de la Torà i els Profetes, van identificar la passió i la mort de Jesús amb el quart càntic del servent sofrent de Jahvè, que escoltàvem com a primera lectura. Isaïes, visualitzant la imatge dels sacrificis d’expiació, parla d’un sofriment expiatori que aconsegueix transformar-ho tot plenament. Els evangelistes i el mateix sant Pau, identificats, com Isaïes, amb el culte sacrificial del temple, van valorar la mort de Jesús com un sacrifici perfecte que, com deia la carta als Hebreus, ens obre un accés directe al cel. L’evangeli de Joan associa a Jesús crucificat amb el sacrifici de l’anyell pasqual.

La mentalitat del Nou Testament, acostumada als sacrificis d’animals com a mitjà per a expressar la seva religiositat, veu la mort de Jesús com una mort substitutòria: enlloc d’un animal és el mateix Jesús que assumeix tot allò el que és negatiu i ho presenta a Déu perquè ho transformi. Aquestes interpretacions a nosaltres ens queden llunyanes, i potser hagués estat més entenedor considerar a Jesús – a l’estil dels relats grecs i romans- com un heroi que dóna la vida pel seu poble i els seus amics; o més condicionats pel judaisme, donar-hi un to més religiós considerant-lo un màrtir, a l’estil dels antics macabeus.

Però el Nou Testament no fa rebaixes. Jesús és més que un heroi i més que un màrtir, i molt més que un fanàtic religiós que s’autoimmola. Jesús és el Fill de Déu. Per això la seva mort té més sentit que una mort qualsevol. Per això la seva mort és més alliberadora, més redemptora, més purificadora i més salvadora que la mort d’un animal sacrificat, d’un heroi o d’un màrtir. Jesús no és un exemple de com morir, sinó de com donar sentit religiós a la mort. La mort, viscuda des de la fe, esdevé font de vida..., com els xiprers que envolten el cementiri que, amarats de vida, creixen inexorablement i silenciosament, talment com un anunci que la mort està intrínsecament envoltada de vida.