Pasqua al Montnegre: l'església

Avui hem entrat a l’església il.luminats per la resplandor del ciri pasqual i de les nostres candeles. Una entrada poc solemne, però immensament simbòlica. Si la benedicció del foc nou i l’encesa del ciri l’haguéssim fet al bell mig del cementiri hauria estat encertadíssim, perquè el simbolisme del ciri pasqual hauria estat, encara, més expressiu. La foscor i la mort queden esquinçades per la flama del ciri, una flama oscil.lant i apagadíssa, però portadora d’un missatge ressuscitador indescriptible.

Aquesta nit –amb el dia de demà- es clou el triduum pasqual. Hem passat del Dijous Sant a la rectoria al Divendres Sant al cementiri, per accedir amb poques passes a l’església, la imatge de la Pasqua. L’església és a tocar del cementiri, expressant intencionadament que la mort i la vida també van juntes. Però mentre el cementiri està expressivament delimitat i acotat per uns xiprers insinuadors de vida, l’església apareix oberta, sense topants, irradiant vida per tots costats, gaudint d’una posició que permet albirar, de forma privilegiada, les meravelles que l’envolten. El seu mirador i la plaça de pedra permeten una mirada ample i alliberada. El campanar ajuda a prendre encara més perspectiva per a mirar lluny, ben lluny...

El que diem de l’església ho podem aplicar, també, al Ressuscitat. La resurrecció de Jesús obre horitzons a l’existència humana que la mort pretén acotar. La resurrecció de Jesús permet gaudir, de forma privilegiada, les meravelles que ens ofereix la vida. La resurrecció de Jesús dóna una mirada ample i alliberadora al sentit de la nostra vida. La resurrecció de Jesús ajuda a tenir perspectiva de les coses i a saber mirar lluny, ben lluny... Per això, al celebrar la Pasqua, més que cloure el triduum pasqual, el que fem és obrir l’accés a les pasqües eternes. Obrim l’accés a una nova manera d’enfocar i de viure la nostra existència; és a dir, a viure la quotidianitat creient que la nostra vida no té fi; creient que ressuscitarem; creient que, malgrat el nostre cos es fongui amb la terra, el nostre esperit continuarà. No sabem com, però continuarà assaborint, aleshores plenament, les meravelles que Déu ha posat a l’abast de l’ésser humà.

La nostra església és d’una sobrietat amable, d’una austeritat acollidora, d’una senzilla elegància. És receptora, amb una dignitat acceptable, dels sagraments que en ella se celebren, sagraments que testimonien la presència del Ressuscitat enmig nostre. Una presència que no ens fa donar salts d’alegria, però que ens dóna alegria interior; una presència que no ens diu per on hem de caminar, però que ens guia interiorment; una presència que no ens ho respon tot, però que ens dóna respostes interiors; una presència que és latent en l’interior de tot ésser humà però que es fa patent en l’interior dels qui l’acullen i creuen en ell; una presència que, misteriosament i discretament, amara cada racó d’aquesta església; una presència, però, que no dissimula alguna esquerda que hi ha al sostre, ni tampoc salvaguarda del llamp que va caure aquest estiu al campanar.

La presència del Crist ressuscitat, en definitiva, anima i dinamitza l’Església, la gran assemblea de cristians d’Orient i Occident que, amb diferents ritus i amb diferents llengües i diferents calendaris expressen i celebren, solemnement, cada any per Pasqua, que el Senyor realment ha ressuscitat. Bona Pasqua!