Déu, un amor etern (Diumenge de Rams)

Fa uns dies visitavem un capellà, antic professor nostre, a l’hospital. Un inspirat teòleg i també un inspirat pintor; una barreja original i suggerent. La conversa, després d’explicar breument el seu procés hospitalari, passà directament al terreny religiós. M’explicà la seva teoria: “Per a mi, el Big Bang és una explosió d’amor etern que ho omple tot. Nosaltres, a aquest amor etern li diem Déu”.

Es tracta d’una proposta de teologia cristiana amarada d’intuïció artística, digne de ser meditada i assaborida: Déu és amor etern. Afirmant això impregnem de positivitat i de confiança tota la creació i tota l’existència. Tot esdevé meravellosament embolcallat per l’abraçada maternal i paternal de Déu que ho aplega tot, que ho assumeix tot, que ho purifica tot, que ho consola tot. Fins i tot la partícula més petita d’un àtom queda impregnada d’amor diví. Aleshores la realitat present i el destí futur de l’ésser humà resten serenament asseguts a la falda eterna de Déu.

Una visió semblant de l’existència i de Déu seria la del profeta Isaïes. Amb els cants del Servent Sofrent expressa la seva incondicionalitat vers Déu malgrat els assots, escarnis, ofenses i escopinades: “És Déu qui m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit”. El Servent de Jahvè descrit per Isaïes no és un heroi agosarat i valent: és un creient confiat en l’amor etern de Déu.

Sant Pau expressa el mateix quan explica qui és Jesús als cristians de Filips: Jesús, el fruit directíssim de l’amor etern de Déu “s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Per Pau, Jesús no és un enviat celestial, obedient i decidit, que ve a la terra a complir una missió especial. Per ell, Jesús és una encarnació única i irrepetible de l’amor diví. Per Pau, malgrat el poder de la malvestat humana, Déu és qui sempre diu la darrera paraula: una paraula d’amor etern.

El relat de la passió finalitzava així: “Maria Magdalena i Maria de Josep miraven on l’enterraven”. La mirada perplexa, desconcertada i abatuda d’aquelles dones no és, però, una mirada de resignació: és una mirada que resta oberta a l’inesperat. Les dones no es conformen a creure que tancant el sepulcre amb una gran pedra tot s’ha acabat. Per elles no es tracta d’un punt i final, sinó de punts suspensius... Com el Servent Sofrent i com Sant Pau elles creuen que la realitat humana, per dura i difícil que sigui, resta amarada, suaument i misteriosament, per l’amor etern de Déu.

Diumenge de Rams, també anomenat Diumenge de Passió. Celebrem una derrota que es convertirà en triomf. Celebrem que la niciesa humana no té la darrera paraula. Celebrem que l’amor etern de Déu és invencible. Ho concretem en Jesús de Natzaret. Ho podem experimentar, i de fet ho experimentem, en les nostres vides.